Boston, epicentre i termòmetre de les crisis del Regne Unit

Boston (Lincolnshire, Regne Unit)Sota la mirada de Herbert Incram, fundador de la primera publicació informativa amb il·lustracions del Regne Unit, The Illustrated London News (1842), grups de ciutadans romanesos i búlgars, també d'adolescents de les mateixes nacionalitats, i fins i tot nens, passen al carrer moltes de les hores del dia que tenen lliure, aquells que treballen.

Són a l'entrada de l'església gòtica de Saint Botolph, en un racó de la Market Place, rovell de l'ou de Boston. No de la ciutat dels Estats Units, sinó de Lincolnshire, a 212 quilòmetres al nord-est de Londres. El comtat és un dels graners del Regne Unit: s'hi produeix el 30% de les fruites i verdures i el 20% dels pollastres que es consumeixen al país.

Boston, històrica town amb vincles amb la lliga hanseàtica, i de la qual van sortir els fundadors de l'homònima ciutat nord-americana a principis del segle XVII, aspira a esdevenir city amb el jubileu de diamants de la reina, l'any vinent, circumstància que alguns creuen que esperonarà el turisme. La torre del campanar de l'església –no se'n pot dir catedral, tot i les dimensions, perquè Boston és town i no city–, la més alta d'Anglaterra, és la gran atracció per als nacionals. Potser l'única, si no es considera com a tal la botiga Seacroft Mobility, amb una enorme varietat de cadires de rodes amb motor, en un punt privilegiat de l'esmentada Market Place. Un detall que diu prou sobre què pot interessar a una població autòctona molt envellida i de retruc sobre la seva condició: la dècada anterior, Boston tenia el dubtós honor de ser la capital de l'obesitat anglesa. Ha millorat des del 2017 (34% d'obesos), però no gaire (31%).

Per contra, la màxima atracció per als estrangers, que entre el 2004 i el 2014 hi van arribar en massa, sobretot polonesos, lituans i letons, són o eren abans del Brexit les granges avícoles i agrícoles i les plantes processadores de menjar dels voltants.

Justament per la presència de tanta immigració, la town té un altre honor, és la capital del Brexit: el 75,6% de la població va votar "no" a la Unió Europea. "Massa immigrants, massa tensió als hospitals, a les escoles, massa bombolles de gent que no parla anglès", diu Anton Dani, exmilitant de l’ultradretà UKIP, francès nascut al Marroc, que entre el maig del 2019 i del 2021 ha sigut alcalde de Boston, el primer d'origen no britànic.

Fa tres anys, l'octubre del 2018, quan semblava imminent la sortida efectiva del país de la UE el mes de març següent, els locals amb dret a vot al referèndum no n'estaven penedits. "Ara tampoc", diu Dani, que de totes les crisis que travessa el país que esbomba la premsa britànica –falta de gasolina, desabastiment als supermercats, escassetat de treballadors als camps o de camioners– no en nota cap. "Pànic atiat per les xarxes".

En parlem al seu bistrot, El Cafè de París, establiment amb finestra privilegiada a la Market Place, la mateixa que "recorren cada dia els romanesos i els búlgars, la majoria gitanos, que no parlen anglès, i que durant la pandèmia no seguien les mesures, i es reunien sempre en grups grans": "Cada dia veig que n'arriben de nous".

Situació irregular?

Fa tres anys se'n veien molt pocs, és veritat. Ara són moltíssims més. Tenen papers? Pregunto a boca de canó a una persona que m'asseguren que és un dels reclutadors de mà d'obra que hi ha a la Market Place. Treballa per a Single Resources, una agència que proveeix les empreses locals. Assegura que es diu Ceco Vasilev, búlgar, de 24 anys i no vol fotos. "Esclar que tenen papers", garanteix en un anglès més que correcte, l'única de les persones a qui m'he adreçat que el parla.

"¿Hi ha falta de mà d'obra, realment?", demano a Vasilev. "I tant". "¿I es paguen les 30 lliures per hora que diu el cap de l'Associació de Productors Britànics, Jack Ward?" No sap de qui li parlo, però diu que es paguen bons sous. La pàgina de Facebook de l'empresa per a la qual busca personal ofereix, en els torns de dia, de 12 hores, 9,73 lliures l'hora (11,44 euros), i en els de nit, també de 12 hores, 10,28 lliures (12,09 euros). Una altra agència, NV Professional Staff Services, que posa anuncis als vidres dels aparadors, paga 10,50 l'hora per empacar vegetals, 27 lliures per cistell de bròquil i també 10,50 per recollir carbassó.

Iga Paczkowska, de 39 anys, polonesa establerta a Boston quan el 2004 els països de l'Est van poder circular lliurement per la UE, té una agència de serveis d'interpretació i d'ajuda amb la burocràcia del país a West Street, el carrer que porta de l'estació al centre de la town. Aporta claus significatives. "El Brexit i la pandèmia han fet que molta gent marxés. Sobretot polonesos, lituans i letons –diu–. I han vingut romanesos i búlgars, sobretot, i ucraïnesos, però tot i així falten encara uns 7.000 treballadors a la regió." "¿Tenen els papers en regla?", torno a preguntar. "És molt difícil de dir. Alguns sí, segurament; d'altres, ves a saber. Falten treballadors, això és una evidència, i potser les empreses fan els ulls grossos".

Qui fa els ulls grossos, o almenys ho sembla, és l'administració. El Brexit havia de servir per controlar les fronteres, però, si aquest era el propòsit, de moment el fracàs és enorme pel que es veu als carrers de Boston. I amb aquest fracàs, també la falta de protecció als migrants i als seus fills. Nens de dos i tres anys d'aquí cap allà i treballadors gaudint d'un dia de festa al carrer. "Hi són perquè la majoria viuen en cases on no poden anar durant les hores diürnes en què els del torn de nit hi dormen. Per això els veus per la plaça i per tot arreu", rebla Iga Paczkowska. "I per això aquesta ciutat tornaria a votar pel Brexit. A més, tot el mal ja està fet!"

Herbert Incram, el pare del periodisme il·lustrat, té moltes imatges amb què explicar què passa a Boston. Per exemple, la nena que menja chips, ni tan sols fish and chips, amb la mare que la mira. Les llibertats del Brexit, tal com ho va anomenar, dimecres, el primer ministre Boris Johnson.