Bòsnia, la muntanya de la desesperació

Bihac (Bòsnia I Hercegovina)Les siluetes es retallen a l’horitzó a mesura que pugen per la costeruda pista forestal que condueix a la frontera amb Croàcia. Corresponen a un grup d’homes en la seva majoria procedents de les illes Comores, tot i que també n’hi ha de l’Afganistan i el Pakistan. Estranys companys de viatge amb un destí comú, la Unió Europea. El dia acaba quan arriba una camioneta, abaixa la finestreta i, des del seu interior, una misteriosa veu els pregunta: “Què voleu? Fer el joc o que us portem de tornada un altre cop?” Amb el silenci per resposta, acceleren el pas i es perden en la foscor.

Cada dia ho intenten desenes de migrants des de la veïna localitat bosniana de Bihac. En diuen el joc. Un eufemisme que defineix la desesperada fugida a la qual s’han vist obligats perseguint una vida millor. Se’ls reconeix a simple vista, avancen en grups de 10 o 15 persones carregats amb motxilles plenes de roba, menjar i aigua. Han apostat tot el que tenien a una sola carta, i ara arriba el moment de saber qui guanya.

L’Asef té 29 anys i és del Pakistan. “Vaig deixar el meu país fa un any per anar a Itàlia. Tinc pares i una germana més petita que jo, els trobo molt a faltar. Estic molt cansat, però encara tinc esperança”, sospira amb cert aire de nostàlgia. Al seu costat camina l’Abdul, de 28 anys, que ha intentat creuar 13 vegades. “Sempre m’atrapa la policia croata i em torna aquí. Cada cop que em deporten, ploro. Ja he perdut molts diners, i de vegades perdo també el cap, sento que ha deixat de funcionar. Estic deprimit i trist”, es lamenta aquest jove pakistanès que encara té una bala incrustada al braç.

Preses fàcils

Per a la majoria de migrants el somni es converteix en un malson quan creuen la frontera. Qualsevol els pot identificar ràpidament pel seu aspecte i pel color de pell, i lliurar-los a les autoritats. Pallisses sistemàtiques per part de la policia croata i el robatori de les seves pertinences, telèfons mòbils, diners i, de vegades, fins i tot la roba que porten posada, és el que els espera abans de l’expulsió. Un procediment que es coneix com a push-back, que viola les lleis de la Unió Europea i el dret de les persones a sol·licitar asil dins del territori. Des que a la frontera de Sèrbia i Hongria es van instal·lar tanques i filferro espinós, més de 43.000 migrants han buscat aquesta alternativa a la ruta dels Balcans.

A Bihac la situació ha empitjorat aquest hivern amb temperatures mínimes de 15 graus sota zero, cosa que va provocar el tancament del camp de Vucjak, on centenars de persones malvivien en precàries tendes sense les mínimes condicions de salubritat. “Estem desbordats. Intentem atendre i donar tot el que necessiten, serveis, menjar i sanitat, però les negociacions polítiques sobre una nova ubicació fa gairebé dos anys que duren i no sabem què passarà”, afirma Amira Hadzimehmedovic, directora del camp Bira. Situat a l’interior d’una factoria de frigorífics en desús cedida per un empresari local, aquest camp acull 2.184 migrants, tots ells homes solters i també menors procedents, majoritàriament, del Pakistan, l’Afganistan i Egipte, tot i que també n’hi ha d’iranians o sirians.

A pocs metres, al polígon industrial, els que no han tingut tanta sort viuen en edificis abandonats. El Mohamed és de Kandahar, la segona ciutat més gran de l’Afganistan, i als 29 anys no ha conegut altra cosa que la guerra. “Vaig deixar el meu país perquè els talibans em van amenaçar de mort. Jo era pastor i venien a demanar-me ovelles com si fos un impost, per això els vaig denunciar a la policia -diu afligit mentre atia el foc de la foguera amb què s’escalfa-. Portem 43 dies esperant el bon temps per anar al joc. A més cal pagar entre 400 i 500 euros a un traficant perquè ens ajudi, que poden ser 5.000 si volem arribar a Itàlia. Almenys aquí la gent ens tracta bé i estem contents perquè tenim bona salut”, conclou. No és perquè sí que la població bosniana empatitza amb ells, ja que Bihac va ser assetjada per les forces sèrbies tres anys durant la guerra que va dessagnar el país i va convertir en refugiats 1,8 milions dels seus habitants.

Sense por

A més de Bira, l’OIM (Organització Internacional per als Migrants) també gestiona a Bihac el camp de Borici, reservat per a famílies i d’accés restringit a la premsa. Des d’aquí va sortir Numel Yonas, de 20 anys, amb els seus pares, un germà i dues nebodes, en direcció a la muntanya. “Som d’Eritrea i portem tres o quatre anys viatjant, no n’estic segur. He crescut a la carretera. Primer vam anar a Etiòpia, d’allà a Turquia amb avió perquè no necessitem visat; després a Grècia, Macedònia, Sèrbia i Bòsnia”. El Numel enumera els països com si es tractés del Risk, i continua: “Somiem amb una vida millor, per això no tenim por. Ja hem intentat arribar a Croàcia set vegades; cada cop que ens deporten perdem tot el que tenim, i el joc torna a començar”, sentencia.

A ells s’hi ha unit el Yousef, un jove sirià de la província d’Idlib, a punt de fer 28 anys. Tots dos pugen la muntanya de 1.800 metres com qui fa un gest d’allò més quotidià, fins a arribar a unes cabanes on passaran la nit. A la façana, un grafiti amb restes de la bandera de l’Estat Islàmic recorda l’antiga presència de simpatitzants. El Yousef s’afanya a encendre l’estufa i, mentre fuma, explica que va lluitar al costat de Jabhat Al-Nusra per defensar el seu poble, Saraqeb, tot i que assegura que ell no va pertànyer mai al grup. “Estic preparat per morir, però no pas per deixar la meva terra en mans del règim sirià. El meu germà va morir en combat fa 5 mesos i jo tinc tres ferides de bala, una d’elles a la cama, que m’impedeix caminar bé”, es queixa amargament mentre assenyala els llocs dels impactes. “Estic molt cansat, la guerra afecta les nostres vides i ens ha expulsat del país, ja no li importem a ningú. Vull arribar a Alemanya, on viu un germà meu des de fa 7 anys. No volem crear problemes, només viure en pau”.

L’efecte Trump

No tots els migrants fugen de la fam i la guerra. Velika Kladusa és una localitat a 60 quilòmetres al nord de Bihac i a dos de la frontera amb Croàcia. Al camp de Miral hi ha el Fakhraddin, un kurd iranià que relata amb tristesa la seva història. “Vaig deixar l’Iran amb la meva família perquè era un activista polític amenaçat. Vam anar a Turquia i vaig demanar asil a les Nacions Unides; hi vaig esperar cinc anys fins que el meu cas va ser acceptat pels Estats Units, però llavors Donald Trump va arribar al poder i va decidir que cap iranià podia entrar al país. Alhora, Turquia va començar a deportar els activistes polítics a l’Iran. Per por de perdre la vida, vaig haver de separar-me de la dona i dels meus tres fills per intentar arribar jo sol a Europa. El meu pare està jubilat i de tant en tant els envia diners per ajudar-los, però no és suficient”, explica. Mentre fa cua per recollir el menjar, continua relatant que la situació al camp és difícil. “Està saturat de gent i els pakistanesos, que són majoria, actuen com si fossin una màfia. Hi ha baralles contínuament. Vull sortir d’aquí, però no tinc diners per anar enlloc”, conclou lamentant la seva mala sort.

A la muntanya de Bihac, durant la nit, un grup d’afganesos s’ha unit als altres. Entre tots ells destaca l’Ehsan. Aquest nen d’11 anys reflecteix al rostre la innocència de la seva edat i, mentre juga amb un petit rellotge de sorra, explica en veu baixa que la seva mare és a Alemanya i vol trobar-se amb ella. “He intentat creuar 5 vegades. Odio el joc. Ja ho he provat de totes les maneres, en cotxe i caminant, però cap va funcionar”, diu. El seu pare, el Hossein, assenteix i afegeix que són hazares, una minoria a l’Afganistan, i que és per això que van haver de fugir a l’Iran, on va néixer l’Ehsan, ja com a refugiat. “La meva dona se’n va anar des de Grècia l’any passat amb un passaport fals, i ara hi intentem anar nosaltres. Em sap greu posar un nen en aquesta situació, cap pare voldria veure el seu fill així, però no tenim una altra alternativa”, diu.

L’endemà, el Yousef decideix no continuar, li fa molt mal la cama i encara queda el pitjor, ja que a partir d’ara la neu i l’intens fred dificultaran l’avenç. Mentre el grup afganès esmorza i es prepara, el Numel i la seva família decideixen fer una ruta diferent. “Quan arribi a Alemanya m’encantaria comprar un ordinador portàtil i després anar a l’escola per aprendre. Vull ser metge o hacker ”, confessa l’Ehsan. “Ahir a la nit no vaig poder dormir, però no em queixo per no preocupar el meu pare, que té molta pressió. Penso en el passat, quan era feliç, i envejo altres nens quan els veig pel carrer”, afegeix.

A un costat del camí cartells vermells amb una calavera pintada recorden que el terreny encara està sembrat amb mines de l’antiga guerra iugoslava. “Em penedeixo d’haver nascut”. Qui parla d’aquesta manera és el Rahim, un afganès de 33 anys rialler. “Tota la meva vida ha sigut patiment i dolor, per tant, quina és la raó per existir en aquest planeta? M’agrada fer bromes perquè la gent rigui, però ho faig perquè jo pateixo molt -afegeix amb una sinceritat que estremeix el cor-. Tu has d’explicar la meva història, que els nostres líders polítics vegin el que estem passant. L’Afganistan és un país ric i ningú s’hauria de veure obligat a fugir-ne”.

El silenci d’aquest bell paisatge només el trenca el so dels drons que la policia utilitza per detectar els migrants, i que estan equipats amb sensors tèrmics. L’últim tram fins a la frontera el faran a través de bosc per evitar ser vistos.

L’Ehsan i el seu grup van ser arrestats a Eslovènia, a prop de la frontera amb Itàlia, després de 10 dies caminant, i retornats a Bihac immediatament. El Numel, juntament amb la seva família, van tornar aquell mateix dia a Borici perquè el traficant va suspendre l’operació. Per a tots ells i per als més de 8.000 migrants que estan atrapats a Bòsnia, el joc continua.