‘Fish and chips’, la indigesta dieta de Boris Johnson

LondresL’acord comercial de la nit de Nadal entre la Unió Europea (UE) i el Regne Unit es va tancar dijous a les 14.44, hora de Brussel·les. Poc després de les tres de la tarda a Londres irrompien a les xarxes socials els braços estesos en senyal de triomf de Boris Johnson i una boca oberta que deixava entreveure que el primer ministre britànic té una dentadura amb ullals menys esmolats del que pot fer pensar la seva retòrica ditiràmbica: “El pacte està fet”, exclamava.

Abans, a mig matí, quan ja se’n coneixien alguns detalls, la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, també des de Twitter afirmava: “Aquest és un resultat desastrós per als agricultors escocesos i, com tots els altres aspectes del Brexit, s’ha imposat a Escòcia contra la nostra voluntat”. Es referia a la situació de desavantatge en què han quedat els productors de patates de llavor, que ja no podran vendre més el seu producte al mercat únic de la Unió.

Dimecres passat a la tarda ja es donava per fet que les dues parts, Brussel·les i Londres, rubricarien la separació en termes raonablement amistosos. L’anunci s’havia de fer al vespre, però aleshores van començar a comptar peixos i espècies, i els números van trigar a quadrar.

El final es va allargar teatralment perquè coincidís amb el 24 de desembre. Com a part del seu joc de mans, per a Johnson era fonamental poder sortir públicament a dir que, com a estat independent, Londres per fi recuperava el control sobre les lleis, els diners i les aigües territorials; aquest últim aspecte, una invocació ancorada en el passat imperial de la Royal Navy, més que no pas en la musculatura real de la flota a la segona dècada del XXI.

Salsa greixosa

Tot i el gest de victòria de Johnson, les confraries de pescadors s’han queixat d’haver sigut moneda de canvi en un acord global que, per al seu sector, és a anys llum del que havia promès el premier. Així, durant els pròxims cinc anys i mig els vaixells de la UE podran seguir pescant en aigües britàniques i només hauran de tornar el 25% de la captura. A partir d’aleshores la negociació serà anual. Londres volia tres anys de transició i recuperar el 80% del que recollissin les xarxes.

Abans de contreure el coronavirus el març passat, Boris Johnson no era conegut precisament per la seva afició al peix ni per mantenir una dieta especialment saludable. S’havia guanyat la fama escrivint articles plens de falsedats com a corresponsal a Brussel·les per al Daily Telegraph, tenint tota mena d’ affaires extramatrimonials i fent de la demagògia i la hipèrbole una recepta per llaurar-se el camí cap a Downing Street des de l’alcaldia de Londres.

Més d’una vegada havia declarat -amb l’estil insubstancial que el caracteritza- que si tenia sobrepès era per l’afició desmesurada a endrapar bangers and mash, és a dir, salsitxes amb puré de patates, regades abundosament amb gravy, una espessa i greixosa salsa de suc de carn amb farina i altres afegits.

Des del punt de vista del premier conservador, el pacte comercial del post-Brexit li plantejava, entre molts altres, un dilema: o afavorir els pescadors o deixar a l’estacada els pagesos escocesos. I mai una tria tan diferent havia tingut tantes repercussions pel que fa a l’arquitectura constitucional del Regne Unit, més enllà de les implicacions òbvies també per a la salut.

Els agricultors escocesos a què es va referir Nicola Sturgeon en la seva piulada són uns dels exportadors de patates més importants del món per abastir la producció de chips arreu. El sector representa tres quartes parts de tota la producció britànica. El valor econòmic és minúscul -117 milions d’euros- si es compara amb els 700.000 de l’intercanvi global del 2019 entre el bloc i el Regne Unit.

Així com per a Boris Johnson la pesca era un element molt simbòlic, per a Sturgeon també ho és el de les patates escoceses. I encara ho serà molt més a partir d’ara. Perquè el veto comunitari alimenta l’argument de la desigualtat de tracte cap a Escòcia que practica Londres.

Protegits pel protocol especial que farà possible que a l’illa d’Irlanda no hi hagi una frontera dura entre el nord i el sud amb l’objectiu de preservar els Acords de Pau de Divendres Sant (1998), aquest annex concret del pacte de divorci signat el 2019 garanteix a tots els productors d’Irlanda del Nord l’accés íntegre al mercat únic comunitari. També als pagesos. Però hi ha més coses. Per evitar que les patates de llavor d’Escòcia arribin a la Unió Europea via Irlanda del Nord travessant la no-frontera amb el sud, els agricultors escocesos tampoc no hi podran vendre les seves patates.

Erasmus, una mentida més

Entre l’abril i el maig vinent, Escòcia viurà la campanya de les eleccions al Parlament d’Edimburg. Les patates de llavor seran un dels plats quotidians amb què l’SNP cridarà a la necessitat d’una victòria aclaparadora per garantir un segon referèndum d’independència. La dieta sobiranista també s’alimentarà, entre altres factors ben simbòlics, de l’Erasmus. El Regne Unit ha sortit del programa d’intercanvi d’estudiants amb la Unió, tot i l’oferiment de Brussel·les perquè en formés part.

El fet ha sigut qualificat de “vandalisme cultural” per Sturgeon. Més vandàlic per als joves escocesos, que veuen com els nord-irlandesos hi tindran accés. I molt indignant perquè, un cop més, Johnson incompleix una promesa, feta el 20 de gener al Parlament, quan va afirmar que el Regne Unit continuaria integrat en el programa. El fragment de la seva intervenció fa tres dies que encén les xarxes socials i que posa al descobert la ja llegendària capacitat de mentir compulsivament que té el premier.

A Escòcia, la majoria d’edat electoral són els 16 anys. La victòria independentista per majoria absoluta està més que garantida, segons les enquestes, també gràcies al vot dels joves, que han vist com el Brexit els hipotecava el futur. Començarà aleshores la lluita de Sturgeon amb Johnson per fer el segon referèndum.

I aquí començaran també els problemes per a l’independentisme. En primer lloc, Johnson no ho posarà gens fàcil i farà tantes trampes com pugui per desgastar la demanda de l’SNP. No és segur que se’n surti. Si finalment Sturgeon aconsegueix doblegar el premier, les ganes de la majoria de la societat escocesa d’iniciar un altre procés tan incert i potencialment caòtic com ha sigut el del Brexit no estan gens garantides, malgrat que les enquestes també indiquen que el suport a la independència augmenta de manera constant.

Però just a causa del Brexit, i pel gran embolic provocat per la qüestió nord-irlandesa, no és clar si, en cas d’un hipotètic referèndum i d’una hipotètica victòria sobiranista, la UE voldria tenir una altra frontera terrestre amb el Regne Unit, aleshores més desunit. Brussel·les, però, sempre sorprèn.