A diferència del que és tradicional al Regne Unit en casos de desastres electorals semblants, el líder laborista, Jeremy Corbyn no ha dimitit. Qui sí que va plegar va ser Jo Swinson, fins ahir líder liberaldemòcrata, per no haver revalidat el seu escó a Escòcia.
Amb tot, Corbyn va voler deixar clar que “no lideraré el partit en cap altra futura campanya electoral. Parlaré amb el partit per assegurar-me que ara hi ha un procés de reflexió sobre aquest resultat”. La seva marxa tindrà lloc durant les primeres setmanes o mesos de l’any vinent. De fet, els encara sectors procorbynistes afirmen que les raons de la derrota només cal buscar-les en el Brexit –per no haver respectat el resultat del referèndum i buscar-ne un segon–, i en altres factors externs, abans que no pas en el que molts crítics consideren una personalitat tòxica del líder.Però el que és inapel·lable és que els laboristes han perdut en districtes que mai, o que durant més de 60 anys, no havien estat en mans conservadores.
Boris Johnson enterra el 'corbynisme' i enllestirà el Brexit
El primer ministre electe diu que és hora de "curar les ferides" després de tres llargs anys de debat sobre la Unió Europea
LondresLa gran aposta de Boris Johnson, celebrar unes eleccions al mes de desembre, a les portes de Nadal, li ha sortit rodona. El Brexit ha portat als conservadors britànics un dels grans triomfs electorals de les últimes dècades. Aconsegueixen la majoria absoluta al parlament de Westminster arrabassant als laboristes alguns dels seus feus a l’anomenat Mur Vermell, que va del nord de Gal·les al nord d’Anglaterra. Johnson ha acumulat el vot dels qui el 2016 van votar pel Brexit, els que ja estan farts del debat i els votants de l’esquerra decebuts amb la incapacitat del líder laborista, Jeremy Corbyn, que ha pagat molt cara la seva ambigüetat.
Els 365 escons aconseguits pels tories, una cinquantena dels quals en tradicionals feus laboristes, li permetran, “honorar el mandat d’enllestir el Brexit el 31 de gener”. Així, el Regne Unit sortirà formalment de la Unió Europea (UE) el 31 de gener, després de l’incontestable triomf conservador i del també incontestable enfonsament, d’històriques proporcions, de l’alternativa d’un “canvi real” que proposava Corbyn. L’experiment d’un partit escorat molt a l’esquerra en relació als postulats de Tony Blair, que es va iniciar el 2015, ha arribat a la seva fi.
Amb el triomf dels tories culminarà la primera part d’un procés que ha tingut a Johnson al centre de l’escena, fa tres anys i mig com a protagonista de la campanya del Leave, i des d’aleshores com a crític furiós del pacte del Theresa May amb la UE. El Brexit només ha estat una excusa per satisfer la seva gran ambició política, fer-se amb les claus de Downing Street. Seran seves, com a mínim els propers cinc anys.
Desfeta laborista
Però l’estat en què ha quedat el Partit Laborista de Corbyn, amb només 203 diputats, fa preveure que Johnson s’hi podria estar molt més temps, llevat que el Brexit acabi sent un desastre absolut. El laborisme es troba sense rumb ideològic després del refús rotund dels britànics a la radicalització socialdemòcrata del veterà diputat d’Islington.
En termes absoluts, la diferència entre els dos principals partits del Regne Unit ha estat de 3,6 milions de vots. Els conservadors n’han obtingut 13.905.520 (43,6%) mentre que els laboristes han recaptat 10.282.460 (32.2%). Dos anys abans, la distància només va ser de 758.224.
Encara és molt d’hora per saber si Boris, com se’l coneix popularment, marcarà una època com va fer Margaret Thatcher, la Dama de Ferro. Quant als seus plans immediats, un eufòric premier, ha esbossat les intencions a mitja tarda, a la porta de Downing Street: “Potser us heu preguntat què farà aquest nou govern amb la seva majoria extraordinària? Jo us ho diré. Ens unirem i apujarem el llistó. Unir-nos i millorar, ajuntar tot aquest increïble Regne Unit: Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Junts, anant cap endavant, desfermarem el potencial de tot el país. I farem que tota la nació tingui oportunitats.” Es va adreçar especialment a tots els qui l’han votat per primer cop, prometent-los “treballar sense descans per tornar-vos la confiança i per fer realitat les vostres prioritats”.
Johnson va definir la millora de l’NHS, el sistema nacional de salut, com la primera de totes. També va dir que és l’hora de “curar les ferides” obertes pel debat del Brexit, i que és temps de deixar de parlar-ne. I adreçant-se en concret als ciutadans que encara voldrien romandre a la Unió Europea va apuntar: “Vull que sabeu que aquest govern conservador d’una única nació mai no ignorarà els vostres bons i positius sentiments de calidesa i simpatia cap a les altres nacions d’Europa, perquè ara és el moment, just quan sortim de la Unió, de deixar que aquests naturals sentiments trobin una renovada expressió en la construcció d’una nova associació [amb la UE], un dels grans projectes per a l’any vinent.” Retòrica buida però que després de l’esgotador i interminable procés del Brexit, una gran majoria de britànics, especialment a Anglaterra, li ha comprat.
Si durant la campanya el gran i pràcticament únic eslògan ha estat Get Brexit Done (Enllestim el Brexit), Johnson ja se n’han tret un altre de la màniga. De l’equip que treballarà incansablement per satisfer les prioritats dels electors n’ha dit “el govern del poble”, fórmula que recorda la que va fer servir Tony Blair després d’arribar a Downing Street el 1997 per referir-se a lady Di, Diana de Gal·les, quan va morir.
Nova oportunitat per a Escòcia
Les eleccions del Brexit poden obrir la porta no només a la independència del Regne Unit, com han sostingut els partidaris de la sortida de la UE des del 2016 –en diuen alliberament–, sinó també a la d’Escòcia. Si més no, a una altra temptativa. El duel Johnson-Sturgeon que s’albira pot ser apassionant. I l’esquerra busca com reconstruir el seu discurs a l’Anglaterra i al Gal·les tradicionalment vermells que ara s’han tornat blaves.
El Regne Unit s’emporta doncs el regal del Brexit. I ho fa de la mà d’un primer ministre de dimensió i to populista, amb molts cadàvers que amagar a l’armari, i sobre els quals no ha volgut retre comptes durant la campanya. Haurà de demostrar, però, que no pren a la lleugera els vots en principi prestats que ha rebut dels tradicionals nuclis laboristes. Si ho aconsegueix, potser farà el mateix que Thatcher: “canviar el clima”, d’acord amb la famosa frase de Chamberlain en relació als grans estadistes. De moment, però, Boris Johnson només és especialista en desfermar tempestes i encara ha de demostrar-ho tot. L’afartament del Brexit –que no ha acabat– explica una part de l’encanteri; l’altra és atribuïble als errors d’un laborisme, esmicolat en mil bocins. Com bona part de la societat. Partidaris i detractors de Johnson s'han enfrontat aquest vespre, al davant de Downing Street i a Whitehall. El mag Johnson no podrà guarir fàcilment les ferides del Brexit.