Plouen bombes sobre Stepanakert: “L’únic que volem és la pau”
Els habitants de la capital de Nagorno-Karabakh es protegeixen dels projectils als soterranis
Stepanakert (Nagorno-Karabakh)La vida a la regió de Nagorno-Karabakh, zona disputada entre Armènia i l’Azerbaidjan, consisteix des de fa 12 dies en fugir dels projectils que plouen a tota hora gairebé sense treva. Stepanakert, capital de la no reconeguda República d’Artsakh, sembla una ciutat fantasma. Als carrers pràcticament no s’hi veu ningú. Molts han marxat de la ciutat fugint dels bombardejos diaris, i els que s’hi han quedat es refugien en soterranis, molt dels quals comunitaris, que hi ha sota els edificis residencials, i on els dies passen a les fosques, entre provisions d’aliments i aigua.
“Només vaig a casa per agafar menjar i per rentar-me. Si hi ha un alto al foc tampoc marxaré del refugi”. Qui parla és l’Arev, una veïna de la ciutat que està aterrida i la guerra li ha fet passar les ganes fins i tot de veure la llum del sol. “Tinc por. Encara que hi hagi una treva, no m’ho creuré”. I sap de què parla. Tot i les temptatives d’aturar el conflicte o les hores que a vegades avancen sense sentir les alarmes antiaèries, l’artilleria sempre torna a ploure sobre Stepanakert com un xàfec de realitat, i la vida torna a reduir-se en un espai minúscul.
Davant la intriga de com avança el conflicte després de gairebé dues setmanes de guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan, qualsevol informació sobre el front és benvinguda. L’Ani reparteix cada dia receptors de ràdio per mantenir els habitants dels refugis informats sobre el que passa al camp de batalla. Però les victòries o derrotes militars no són el que interessa més a un grup de dones que s’estan assegudes en silenci, sinó saber quina sort corren els seus fills o nets -que d’un dia per l’altre van haver d’anar a la guerra i deixar de banda la normalitat de les seves vides-. Un simple receptor analògic els dona esperança. D’internet i de llum difícilment en tenen: alguns dels projectils provinents del bàndol àzeri han impactat contra instal·lacions elèctriques, cosa que provoca errors a la xarxa.
“A nosaltres no ens importa el que ens passi a nosaltres, només el que els hi passi als nostres fills. I no només moren soldats, també moren nens a causa dels bombardejos”, diu l’Arev mentre s’eixuga les llàgrimes. I és que l’artilleria, que no discrimina, cau en zones on no hi ha posicions militars o logístiques, també sobre cases i espais residencials. “Estem molt enfadats amb el bombardeig de l’església. No es tracta de religions, però contra una església no hi has de disparar mai”, diu en referència a la catedral de Xuixa.
Però Stepanakert no és l’única població del Nagorno-Karabakh que rep els impactes dels projectils. En els dotze dies que fa que va començar el conflicte, els combats s’han estès amb molta més intensitat als territoris que Armènia va ocupar a la guerra del 1994 -com a cinturó de seguretat de l’Alt Karabakh- i que l’Azerbaidjan segueix reclamant, amb una majoria de la població àzeri. Les forces armènies, per la seva banda, també han bombardejat diverses zones d’Azerbaidjan i segueixen duent a terme ofensives en territori contrari: “Els míssils balístics llançats des del territori armeni en direcció a Mingatxevir van ser detectats pels sistemes de defensa aèria a Azerbaidjan i destruïts a una altitud de més de 20 quilòmetres”, denunciava el ministeri de Defensa àzeri.
Segons dades oficials, en el bàndol armeni han mort 376 militars. En el bàndol de l’Azerbaidjan la xifra és un misteri a causa de l’hermetisme informatiu impulsat pel govern d’Ilham Aliyev. I pel que fa a la població civil, fins ara haurien mort una cinquantena de persones, cosa que -juntament amb les importants destrosses materials en diverses poblacions- ha generat el rebuig de la comunitat internacional.
Intent d’alto el foc
En aquest sentit, Moscou va acollir ahir una reunió entre els ministres d’Exteriors armeni i de l’Azerbaidjan per buscar una aproximació d’alto el foc que podria arribar durant el cap de setmana. Després dels fallits intents per obrir vies de diàleg i aturar els bombardejos, el soci de l’Azerbaijan, Turquia, va rebutjar una possible treva. “Veiem les trucades que arriben de tot el món i demanen un “alto el foc immediat. I llavors què? ”, afirmava el ministre d’Exteriors turc davant les crítiques internacionals al conflicte. “Podeu dir a Armènia que es retiri immediatament de les terres àzeris? Podeu trobar una solució perquè això passi? No. Són les mateixes demandes que tenim des de fa 30 anys”. Amb aquest argument qüestionava la utilitat d’un alto el foc: “Si hi ha un alto el foc, aconseguirem alguna cosa d’aquestes?”, es preguntava.
Un discurs que queda molt lluny del que se sent als soterranis de Stepanakert: “No volem que matin ningú de cap bàndol, l’únic que volem és la pau i sortir d’aquí”.
