Bolsonaro ignora la desigualtat
L’extrema dreta que governa el Brasil no té cap mesura per superar l’escletxa entre rics i pobres
São Paulo (brasil)“No ens mireu si busqueu la fi de la desigualtat social: les nostres propostes són menys intervencionistes, però si voleu un dictador, podem portar-vos un Fidel Castro que resoldrà el problema”. Navegant entre la ironia i el sarcasme, el ministre d’Economia brasiler, Paulo Guedes, refermava fa pocs dies, per si n’hi havia cap dubte, que recosir socialment el gegant sud-americà no forma part de les prioritats del govern d’ultradreta de Jair Bolsonaro.
La motxilla de la colonització, amb l’economia esclavista (abolida el 1888) i la inoperància dels governs dictatorials al llarg del segle XX, ha comportat que la desigualtat sigui estructural en totes les regions d’un país de dimensions continentals. Per això, indefectiblement, el Brasil es perpetua als primers llocs del rànquing mundial de desigualtat social de l’ONU: és el setè d’una llista que encapçala Sud-àfrica, que encara paga la factura de mig segle d’apartheid.
Informes de l’ONU i d’organismes públics brasilers assenyalen que la fractura entre rics i pobres i la concentració de rendes és un fre per al creixement econòmic del país, que pateix les severes conseqüències de la recessió, allò que localment ja s’ha batejat com la dècada perduda. L’executiu promet que, amb les reformes, el 2022 es podria recuperar el nivell de producció del 2014.
Segons l’estudi governamental Pnad Contínua, més de la meitat de la població, uns 104 milions de persones, sobreviu amb menys de 90 euros per càpita mensuals, o sigui per sota de la meitat del salari mínim, establert el 2020 en 227 euros. L’1% que ocupa el vèrtex superior de la piràmide social, majoritàriament blancs (que cobren un 73,9% més que els negres), té uns ingressos laborals 34 vegades superiors a aquests 104 milions més pobres. Els dos pols socioeconòmics, el dels superrics amb propietats a l’estranger i ingressos individuals superiors als 6.000 euros mensuals, i el dels pobres -oblidats per l’Estat i víctimes dels excessos policials-, mantenen el seu distanciament constant, a causa de la concentració de rendes: mentre els més rics van augmentar els ingressos en una mitjana anual de 8,2%, la reducció de recursos entre la meitat més pobra és del 3,8%.
La destrucció de llocs de treball ha tingut un impacte duríssim en els sectors més populars i amb pitjor formació. L’atur s’ha mantingut estable el 2019, amb 12,6 milions de persones buscant feina.
El drama és la qualitat dels llocs de treball. El primer any de Bolsonaro s’ha batut un rècord amb un 41,4% dels treballadors (o sigui, 38,8 milions de persones) en l’economia submergida, sense cap mena de registre ni cotització. Aquesta situació és ben visible a les grans metròpolis, on es concentra un exèrcit de mig milió de venedors ambulants que surten cada dia al carrer a buscar-se la vida, ja sigui venent als eixos empresarials esmorzars fets a casa, comercialitzant quincalla tecnològica en paradetes o, enmig dels carrils de les avingudes congestionades a l’hora punta, oferint aigua gelada o snacks. L’augment dels venedors ambulants ha sigut en quatre anys del 510%.
Impostos al subsidi d’atur
Tot i aquest panorama, l’ambiciós pla de reformes ultraliberals del ministre Guedes afecta els sectors més pobres. “Aquest govern farà que el Brasil passi a la història com l’únic país del món que en comptes de taxar les grans fortunes, taxarà les grans pobreses”, denuncia el senador del Partit dels Treballadors, Humberto Costa, en una frase que ha fet fortuna i que denuncia la proposta de taxar el subsidi d’atur.
Amb el vistiplau de Bolsonaro, Guedes preconitza l’austeritat, les retallades socials (proposa reformar la Constitució per “desvincular, desindexar i desobligar” el percentatge mínim que es destina per llei a educació i sanitat), i ha posat en marxa un pla de privatitzacions per valor de 320.000 milions de dòlars. De polítiques socials, de moment, cap ni una.