El boicot espanyol a Kosovo
La diplomàcia espanyola es manté en l’aïllament i en el cop de puny diplomàtic damunt la taula. La seva posició respecte a Kosovo no s’ha mogut ni un mil·límetre en deu anys. Per això Mariano Rajoy va prioritzar el gest d’esborrar-se voluntàriament d’una cimera i una foto oficial que feia quinze anys que no se celebrava al més alt nivell. Hi eren Sèrbia i Kosovo, però no Espanya.
La UE “dona suport als socis dels Balcans occidentals perquè continuïn enfortint les relacions de bon veïnatge, l’estabilitat regional i la cooperació mútua”, diuen les conclusions finals de la reunió feta a Bulgària. “Això inclou, en particular, la recerca i la implementació de solucions definitives, inclusives i vinculants per als seus conflictes bilaterals arrelats en el llegat del passat i dedicant esforços addicionals a la reconciliació”, afirma la declaració. Els aspirants a entrar algun dia a la Unió han de tancar primer unes ferides que també divideixen la UE.
Com ara Espanya, Grècia, Romania, Eslovàquia i Xipre -cadascun pels seus propis problemes interns o de veïnatge-, que s’han negat fins ara a reconèixer Kosovo. Però mentre els primers ministres de Grècia i Macedònia apareixien junts a Sofia per anunciar que les tres dècades de conflicte diplomàtic que els han enfrontat pel nom oficial de l’antiga república iugoslava estan a punt de quedar superades, Mariano Rajoy optava, en canvi, pel boicot. El president espanyol va preferir no participar en una cimera que havia de simbolitzar el compromís de la UE amb el futur polític dels Balcans, malgrat que l’agenda de les possibles adhesions no tingui cap data marcada els pròxims anys. Madrid es va excusar dient que la cosa més important era que Espanya signava les conclusions de la reunió.
La posició espanyola és totalment contradictòria. El seu discurs oficial diu que Kosovo és una situació tan excepcional que en cap cas es podria considerar un precedent per a Catalunya. Però, malgrat això, s’han dedicat durant més d’una dècada a combatre activament aquesta excepcionalitat. Madrid no només es nega a reconèixer Kosovo, sinó que s’ha oposat activament a la normalització del nou estat tant entre els seus socis europeus com internacionalment. Fins i tot va fer costat a Sèrbia en la demanda presentada davant el Tribunal Internacional de l’ONU contra la declaració unilateral d’independència kosovar. El tribunal va dictaminar que no s’havia vulnerat la legislació internacional.
Però la posició de la UE avança. Els Balcans han tornat a entrar finalment a l’agenda europea. Al febrer passat, la Comissió Europea va incloure, a més, Kosovo en la seva Estratègia per als Balcans i va demanar formalment al govern de Pristina que arribés a “un acord de normalització de relacions ampli i jurídicament vinculant” amb Sèrbia per poder avançar cap a l’adhesió a la Unió. Mentrestant, Madrid s’oposava, fins i tot, al fet que la UE utilitzés el nom dels “6 dels Balcans” perquè això suposava tractar Kosovo al mateix nivell que els altres estats de la regió. La posició del govern espanyol incomoda cada cop més Brussel·les.
“No hi ha més futur per als Balcans occidentals que la Unió Europea -va dir ahir Donald Tusk-, no hi ha alternativa; no hi ha pla B”. I en aquest futur inevitable, Espanya s’ha acabat ficant tota sola en un atzucac impossible.
