L’altra gran arma secreta de Winston Churchill

LondresLa fascinació dels britànics per Sir Winston Churchill és malaltissa. De biografies estrictes, publicades abans i després de la mort del premier (1965), la International Churchill Society n’ha comptabilitzat 62. Hi ha un miler de llibres més que parlen d’aspectes concrets i d’altres de tangencials dels seus anys a Downing Street, sobretot els de la Segona Guerra Mundial. L’últim, Victory in the kitchen, de la historiadora i escriptora especialitzada en cuina Annie Gray, ha aparegut aquesta mateixa setmana.

La particularitat en relació amb la gran majoria de textos sobre l’inabastable univers Churchill és que té al Vell Lleó d’excusa i esquer. La protagonista és Georgina Young (1882-1978), la cuinera que li va cuidar la gana des del 1940, quan va ser escollit líder d’un país en guerra. Un llibre deliciós, mai més ben dit, ric en anècdotes. Però també un text que perpetua, acríticament, la figura de Churchill i un sistema de classes difícil d’empassar-se.

Georgina Young -el nom de soltera- va néixer en el si d’una modesta família de classe treballadora. Als 12 anys va deixar l’escola -l’edat habitual al tombant del XIX al XX al Regne Unit- i abans dels 14 ja va començar a treballar com a criada. Pelar verdures, netejar cases i polir plata i estris de cuina -de coure o ferro- eren les seves tasques principals. Als 18 ja cuinava. Res sofisticat. Fins que el 1909, amb 25 anys, es va casar amb el xef francès Paul Landemare, que en tenia 52, un matrimoni que s’allarga fins a la mort de l’home, el 1932. Va ser durant aquest període que la ja senyora Landemare va aprendre la sofisticació dels fogons. I quan va començar a cuinar per a l’aristocràcia i la classe alta de Londres. La parella ho feia per encàrrec, mai com a servei domèstic fix. Quan Georgina va enviudar, i fins al 1940, així va seguir.

Al llarg d’aquests vuit anys va cuinar ocasionalment per a Churchill i la seva dona, Clementine. Si les finances del polític no haguessin patit les estretors habituals, potser l’haurien contractada de manera permanent. Però Churchill tenia la butxaca foradada. No pas per casualitat l’esposa sempre li retreia despeses innecessàries. Per exemple, el xampany Pol Roger, que l’entusiasmava. Una frase que s’atribueix al carismàtic premier, molt probablement certa, hi fa referència: “Quan un home ha tingut un bon dia, es mereix una copa de xampany; si n’ha tingut un de dolent, la necessita”. A cara o creu, Churchill sempre guanya l’aposta. Una de molt cara: els seus biògrafs sostenen que la meitat de la seva despesa en alcohol era destinada a Pol Roger.

A diferència de la immensa majoria de les dones de l’època, i d’èpoques posteriors, Georgina Landemare guanyava molts diners i podia triar el seus clients, d’acord amb el recompte d’Annie Gray. La cuinera era presència habitual als fogons de festes de l’aristocràcia, tinguessin lloc a Escòcia o Kent, o a les curses de cavalls de Newmarket.

El gran tirà

Quan Churchill esdevé premier, Clemetine demana a Landemare que s’incorpori a Downing Street. S’hi arrisca prou -Churchill era un tirà amb els seus col·laboradors més propers- i, malgrat tot, està al seu costat fins al 1954. Invariablement, cada nit, el primer ministre britànic s’allitava amb un ressopó de consomé fred, força aigualit. En general, li agradava molt la sopa.

Menjar és una forma de diplomàcia per a Churchill, i Georgina Landemare cuina per a setze monarques, primers ministres, inclòs De Gaulle, i també per a Chaplin, Vivien Leigh o Laurence Olivier.

Durant la guerra, tot i el racionament que fins i tot observava la família reial de manera molt més estricta que Churchill, els cupons diplomàtics i els regals que arribaven a Downing Street mantenien el rebost per sobre dels estàndards dels dels britànics. Una sort per a Churchill, que, a més de sopa, s’estimava capricis com el foie-gras, els ous de corriol i el caviar. Menges que no apareixen entre les receptes d’un llibre que Georgina Landemare va publicar als anys 50. Una de les propostes són cervells estofats de xai de llet, amb una salsa feta a partir del líquid dels mateixos cervells.

El Dia de la Victoria, després del discurs, Churchill fa que la cuinera saludi el públic. Era una de les onze persones que haurien estat evacuada de Londres amb el premier en cas d’invasió. Des d’aquest punt de vista, el seu paper va ser tan rellevant com el dels descodificadors de la màquina Enigma de Bletchley Park. Si més no, per a Churchill.