Bielorússia, el ‘paradís’ soviètic on criticar Lukaixenko et pot costar la feina

Enviada Especial a MinskMaksim Staixulionak viu a sobre del parc de bombers, en un edifici de quatre plantes i façana de color beix que s’eleva just damunt la nau on aparquen els camions per apagar incendis al sud-oest de Minsk, la capital de Bielorússia. S’hi va instal·lar amb la família fa quatre anys. Els tres primers va viure en un dormitori minúscul -la cuina i el bany eren comunitaris, però s’hi va acabar acostumant- i l’any passat va tenir la sort de traslladar-se a un petit palau : un apartament de 47 metres quadrats, situat al mateix edifici i que també sufraga el govern.

Però el 8 de setembre el Maksim es va negar a despenjar una bandera de l’oposició i va cavar d’aquesta manera la seva pròpia tomba. Perquè ara els bombers a Minsk també es dediquen a això, a treure de la via pública les banderes de color blanc i vermell que caracteritzen les manifestacions que omplen els carrers de la capital bielorussa cada cap de setmana per exigir que es repeteixin les eleccions presidencials, perquè les que es van fer el 9 d’agost van ser un frau: Aleksandr Lukaixenko va guanyar per sisena vegada consecutiva, amb el 80% dels vots. I això no s’ho creu ningú. Ja fa vint-i-sis anys que ocupa el poder ininterrompudament.

“Em van fer tornar a casa abans d’acabar la jornada laboral”, recorda aquest bomber, de 29 anys, assegut amb la seva dona en un dels dormitoris de l’apartament que la parella també utilitza com a sala d’estar perquè l’espai és tan reduït que cal aprofitar-lo com sigui. L’endemà li va arribar la carta d’acomiadament: després de “vuit anys, tres mesos i dos dies” de servei -segons detalla ell mateix-, el van fer fora perquè no havia volgut retirar una simple bandera. “Em sento insultat”, diu amb cara d’incredulitat. I el pitjor és que no només s’ha quedat sense feina, sinó també sense casa. Com que ja no és un funcionari públic, no pot viure en un pis de l’estat. Tant hi fa que tingui un fill de tres anys i que la seva dona estigui embarassada. Lukaixenko les gasta així: o amb ell o contra ell.

Sense banderes de l’oposició

La veritat és que als carrers de Minsk és difícil trobar ara mateix banderes de l’oposició (potser és perquè els bombers fan molt bé la seva feina...). Tan sols a l’interior d’algun apartament puntual es pot veure una bandera vermella i blanca a través del vidre d’una finestra; o llacets d’aquests dos colors en alguna barana, semblants als grocs que hi ha a Catalunya pels presos polítics. Però és gairebé com buscar una agulla en un paller.

Minsk és una ciutat enorme, amb avingudes amples de quatre carrils per sentit, edificis impressionants d’arquitectura estalinista i blocs mastodòntics d’apartaments soviètics de fins a 25 plantes que semblen ruscs d’abelles. Crida l’atenció que la ciutat està netíssima, té infinitat de parcs ben cuidats i gairebé no s’hi veuen indigents ni gent pidolant pel carrer. I no, no hi ha banderes de l’oposició, però és que gairebé tampoc es veuen banderes oficials ni fotografies del president. Lukaixenko és un líder autoritari que, a diferència d’altres, no estampa el seu retrat a cada cantonada.

Això sí, en una estació de metro és possible trobar un bust de Lenin o una escultura de la mítica falç i el martell de la Unió Soviètica. Perquè, de fet, Bielorússia és l’únic país de l’antiga òrbita soviètica que no va viure una privatització generalitzada quan es va ensorrar l’URSS, segons explica l’investigador del centre econòmic BEROC Lev L’vovski. I, per això, actualment la meitat de l’economia del país continua depenent del govern, com assegura l’expert des de casa seva a Minsk. I n’esmenta alguns exemples.

Totes les assegurances mèdiques són estatals, totes les companyies d’internet també depenen d’un proveïdor públic i els serveis d’aigua, de gas, d’electricitat i el transport públic estan subvencionats pel govern. Hi ha fàbriques estatals que donen feina a milers de treballadors -Bielorrúsia destaca en la producció de tractors i camions, i té el rècord de fabricar el camió més gran del món-, i al camp continuen en marxa els antics kolkhozos soviètics, de treball col·lectiu de la terra. La foto fixa final és que “el govern té molta influència en l’economia”, diu L’vovski.

Centenars d’acomiadaments

Així que el bomber Maksim no és l’únic que s’ha quedat sense feina aquestes últimes setmanes. De fet, hi ha una pàgina web - Gent honesta, es diu, promoguda per un dels candidats a les eleccions presidencials que al final no s’hi va poder presentar perquè va ser detingut- que recopila anuncis de persones que han estat acomiadades després dels comicis i que busquen feina o ajuda. “Acomiadat de la policia per haver-me negat a complir ordres il·legals”, “Acomiadada de l’hospital per haver participat en una manifestació de protesta”, “Acomiadat de la televisió pública per haver fet vaga”... Els anuncis es compten per desenes. D’altres, en canvi, prefereixen curar-se en salut per no perdre la feina.

Al sud-est de Minsk s’aixequen algunes de les principals fàbriques estatals. S’hi pot anar fins i tot amb metro, perquè la línia 2 n’enllaça algunes. En el cas de la mítica fàbrica de tractors MTZ, on treballen fins a 17.000 persones actualment, la boca de metro és a menys de cent metres de l’entrada. A les 15.20 hores, els empleats del torn del matí acaben la jornada laboral i, com si algú disparés el tret de sortida, la porta de la fàbrica comença a escopir riuades d’operaris, que no paren de sortir-ne durant més de mitja hora. La majoria són homes, però també hi ha algunes dones. I tots es dirigeixen a l’estació de metro com autòmats, sense gaires ganes de parlar. Els combois passen amb molta freqüència, cada minut.

“Treballo aquí des de fa divuit anys i en tinc 36”, explica un dels poquíssims treballadors que decideix quedar-se a xerrar una estona amb altres companys a l’exterior de la fàbrica i accepta parlar amb aquesta periodista amb la condició de mantenir l’anonimat. “¿Segur que no ho estàs gravant ni portes cap càmera?”, pregunta un altre operari, recelós. Tots dos admeten que estan en contra del govern. “No pot ser que la policia pegui així a la gent”, argumenten, en referència a la violència amb què els agents reprimeixen les manifestacions de protesta. Malgrat això, asseguren que mai han anat a una mobilització ni pensen anar-hi. La raó és força òbvia: no volen perdre la feina.

Una delegació a Catalunya

Es dona la circumstància que un grup de directius de la fàbrica MTZ van visitar Lleida la setmana passada per participar a la Fira Agrària de Sant Miquel, amb el propòsit d’obrir mercat per als seus tractors a Espanya i al sud d’Europa. L’Associació Razam Bielorussos de Catalunya hi va mostrar el seu més total rebuig: no entenen que, mentre la Unió Europea condemna el règim de Lukaixenko, no reconeix el resultat de les eleccions presidencials i acaba d’imposar sancions a quaranta dels seus càrrecs, a Catalunya s’intenti fer negoci amb el govern de la considerada última dictadura d’Europa.

Serguei Gultsov sí que està disposat a parlar. És representant del comitè de vaga d’una altra fàbrica estatal, MAZ, fundada el 1944 i amb 15.000 treballadors. Està especialitzada en la producció d’autobusos i de camions, que ven bàsicament a Rússia i Ucraïna. Gultsov hi va treballar durant set anys però ara té una altra feina en el sector tecnològic i, a més, molt ben pagada. Per això precisament no té cap inconvenient a parlar i a reunir-se amb una periodista. La trobada té lloc en una bonica cafeteria de Minsk on no es manté cap distància de seguretat ni hi ha cap restricció d’ocupació, perquè a Bielorússia sembla que no existeixi la pandèmia. Ningú porta mascareta -només algunes persones al metro- i les xifres de víctimes són una incògnita.

Pocs treballadors en vaga

“Després de les eleccions els treballadors van plantejar fer vaga i van presentar les seves reivindicacions: que s’acabés la violència policial, que es deixés en llibertat els presos polítics i que Lukaixenko abandonés el poder”, comença explicant Gultsov. Van fer vaga tres dies, assegura, però només s’hi van sumar el 10% dels treballadors, una misèria. Tot i això, ho considera un veritable èxit: no havien fet vaga des del 1991, quan va caure l’URSS i la crisi econòmica era amenaçadora, i al país no hi ha ni un sol sindicat independent. Així que un 10% dels treballadors s’organitzessin per aturar la producció ja va ser tot un miracle.

Bielorússia és un país industrial però també agrícola. Produeix sobretot llet i blat. De fet, quan se surt de Minsk es comencen a veure camps de blat perfectament segats i moltes bales de palla. El terreny és especialment pla i les carreteres semblen dibuixades amb regle i cartabó: són rectes infinites, gairebé sense revolts.

Boguixevitxi és a 130 quilòmetres a l’est de Minsk. És un petit poble de 500 habitants on hi ha un kolkhoz. La seu és una casa de dues plantes on tres dones maten el temps llegint la premsa. Asseguren que donen suport total al govern de Lukaixenko perquè, argumenten, va rehabilitar el poble fa dues dècades i hi va tornar la vida. De fet, crida l’atenció que moltes cases del poble són idèntiques, com si les haguessin construït en sèrie. Ara bé, no hi ha ni una sola botiga. Un camió recorre la zona venent tot el que els veïns no poden obtenir de la terra.

“Lukaixenko és un demòcrata”

El director del kolkhoz, Anatoli Tolkatx, corrobora que ells no tenen cap problema amb el règim, al contrari. “Venem tota la producció al govern, així que la demanda i els preus són estables”, argumenta. I afegeix: “Tenim un president demòcrata. Els que es manifesten són uns ganduls. M’agradaria veure’ls aquí treballant i matinant cada dia”.

Però l’analista de l’Institut Bielorús d’Estudis Estratègics Vadim Mojeiko, que d’això en sap, destaca que Lukaixenko té ben poca cosa de demòcrata. Concentra tot el poder, el Parlament a Bielorússia és un simple “teatre” i al país és gairebé una missió impossible registrar-hi un nou partit, enumera. Això sí, admet que tampoc són cap gran alternativa els tres candidats que aspiraven a competir amb Lukaixenko en les últimes eleccions però que finalment no van poder presentar-s’hi perquè van ser empresonats o la seva candidatura no va ser acceptada.

Les alternatives

“Serguei Tikhanovski [la seva dona, Svetlana Tikhanóvskaia, va ser qui finalment va encapçalar la candidatura perquè ell va ser detingut] s’havia guanyat el favor de l’electorat tradicional de Lukaixenko, és a dir, la gent del camp i els treballadors de les fàbriques, però no tenia cap programa electoral més enllà d’exigir que Lukaixenko es retirés”, posa com a exemple. Segons Mojeiko, “Bielorússia tampoc serà un paradís si Lukaixenko deixa el poder, perquè hi haurà problemes econòmics”. Però destaca: “Cap president escollit en una democràcia és el president perfecte, però tens l’oportunitat de tornar a triar-ne un altre”. En canvi, a Bielorússia de moment això és una quimera.

Diumenge a la tarda, com cada cap de setmana des de les eleccions, hi ha una manifestació multitudinària a Minsk per exigir la repetició dels comicis. Per l’avinguda Independència, que creua la capital de nord-est a sud-oest, desenes de camions presó i autobusos carregats de policies -irònicament fabricats a la factoria del govern- circulen a tota velocitat en direcció al centre de la ciutat. A la manifestació hi ha tantes i tantes banderes de l’oposició que ni un regiment de bombers sencer seria suficient per desfer-se’n.