Bielorússia, l’última tirania europea

MoscouEl món ha tornat a mirar cap a Bielorússia des que diumenge passat el règim d’Alexandr Lukaixenko va obligar a aterrar a un avió que passava pel seu espai aeri per detenir un dissident. Roman Protassévitx volava d’Atenes a Vílnius amb Ryanair, i una falsa alarma de bomba va obligar la nau a desviar-se i aturar-se a Minsk, on el van detenir amb la seva parella, Sofia Sapega. Un exemple més de fins on està disposat a arribar Lukaixenko per mantenir la presidència que ocupa des de fa 27 anys, durant els quals ha guanyat totes les eleccions: no ha baixat del 75% dels vots en cap dels comicis.

L’era Lukaixenko comença el 1994. Bielorrússia està en una situació econòmica molt dolenta després de la dissolució de la Unió Soviètica: fa només tres anys que ha deixat de seguir el lideratge de Moscou i ha pres el mateix camí de liberalitzacions i empobriment de la població que molts dels països que havien format part de l’imperi soviètic. Arriben les eleccions presidencials i Lukaixenko, conegut per haver sigut un dels pocs diputats del Parlament de la República Socialista Soviètica de Bielorrússia que va votar en contra de la dissolució de l’URSS, apareix com un jove outsider de 39 anys. Aquesta imatge li va permetre guanyar sense dificultats les eleccions en un moment de crisi, les úniques de la història del país que la comunitat internacional reconeix com a netes.

El model econòmic bielorús que s’ha construït des de llavors, explica Abel Amón, economista especialitzat en Europa de l’Est, és “un híbrid entre capitalisme i socialisme”, ja que hi ha preus lliures a molts mercats, hi ha comerç exterior i es poden crear empreses, però alhora l’estat intervé en sectors com l’agricultura.

L’opositor Valeri Tsepkalo confirma que durant anys hi hagut un “pacte no escrit entre la societat i el govern bielorussos segons el qual la població cedia llibertats polítiques a canvi de creixement econòmic”. Això va funcionar durant un cert temps, però el 2011 la crisi econòmica va donar lloc a les primeres manifestacions, que van durar més d’una setmana. Demanaven la dimissió de Lukaixenko i eleccions lliures, però van ser durament reprimides i el moviment no va poder arrelar més enllà de la capital.

Atacs a la premsa

Segons l’ONG Viasna, de defensa dels drets humans, a les presons bielorusses hi ha prop de 430 presos polítics, entre ells diversos periodistes i bloguers. Reporters Sense Fronteres situa Bielorússia com el pitjor país per a la premsa dins del continent europeu.

Les últimes eleccions, l’agost passat, amb el resultat oficial a favor de Lukaixenko per sobre del 80% dels vots, van desencadenar una nova onada de protestes. Llibertats i unes eleccions netes han estat els grans objectius dels manifestants. A diferència del 2011, la mobilització ha arribat a tot el territori i s’ha estès entre diferents segments de població.

Segons explica Alla Leukavets, experta en Bielorússia del Centre d’Estudis Polítics i Estratègics, el fet que les protestes dels últims mesos hagin aconseguit més popularitat es deu principalment a les xarxes socials i a internet. Aquestes plataformes, diu, “han fet aparèixer cares noves en l’escenari polític del país”. Un exemple seria el bloguer Serguei Tikhanovski, que era precandidat presidencial i ara està empresonat. La seva dona, Svetlana Tikhanovskaia, s’ha convertit des de llavors en una de les cares més visibles de l’oposició. També és important el paper de canals i mitjans opositors com Nexta, on havia treballat Roman Protassévitx, o Tut.by, recentment clausurat per Minsk.

El règim bielorús és conscient d’aquest poder creixent de les xarxes i per aquest motiu des que va començar l’última onada de protestes ha incrementat la pressió sobre la premsa. L’última mesura ha sigut prohibir a tots els mitjans cobrir en directe qualsevol manifestació que no hagi sigut autoritzada.

L’editor en cap del canal de Telegram Nexta, Tadeus Giczan, explica que les autoritats tenen “desenes de maneres de pressionar els mitjans” i que la situació “ha empitjorat molt després de les últimes eleccions”. Afegeix que el règim “ha decidit destruir qualsevol mitjà independent al país, com és el cas de Tut.by, de lluny el mitjà més influent a Bielorússia”. Giczan conclou que aparentment “no hi ha línies vermelles per al govern bielorús a l’hora de destruir mitjans independents: podem esperar coses pitjors, tot i que costa imaginar-se res pitjor que el que li ha passat a en Roman [Protassévitx]”.

El germà petit de Rússia

Aleksandr Lukaixenko va dir en una entrevista amb mitjans ucraïnesos poc abans de les eleccions de l’agost que veia Putin “com un germà gran”. Va precisar que el rol d’un germà gran és “ajudar, donar suport i aconsellar”.

Minsk i Moscou estan “agermanats” per l’Estat de la Unió, una mena de federació supranacional que ha servit per acostar els dos països, fomentant per exemple la lliure circulació de persones, mercaderies i serveis. En múltiples ocasions s’ha parlat fins i tot d’una possible incorporació de Bielorrússia com una província russa, cosa que no fa el pes a Lukaixenko, que subratlla que vol ser un aliat i no un subordinat de Moscou.

Amb tot, una part significativa de l’economia bielorussa depèn de Rússia. El 57% de les seves importacions i el 42% de les exportacions es fan amb Moscou. I a més Minsk depèn dels crèdits tous que rep de Moscou i de les vendes de gas i petroli a preus molt favorables que acaba processant o revenent a Europa.