John M. Kirk: "Biden no només ha seguit la línia dura de Trump sinó que ha afegit més pressió a Cuba"

LondresLlatinoamericanista de la Dalhousie University (Nova Escòcia, Canadà), John M. Kirk va viatjar a Cuba per primera vegada el 1976, quan el castrisme encara tenia prestigi entre l'esquerra europea i la Guerra Freda dividia el món. El catedràtic John M. Kirk va fer la seva tesi doctoral sobre el pensament de José Martí. Ha conegut personalment Aleida Guevara, filla del Che, i també Fidel Castro mentre actuava com a traductor del ministre principal de Nova Escòcia, John Savage, en trobades amb l'històric dirigent revolucionari. A hores d'ara el seu gran amic a l'illa és l'escriptor Leonardo Padura. Coneix perfectament el país. Des de casa seva, al Canadà, conversa per telèfon amb aquest corresponsal per analitzar els últims esdeveniments que sacsegen Cuba.

Sorprès pels esdeveniments dels últims dies?

— Sí. El que està passant no ho he vist des del Maleconazo, l’agost del 1994, després de l’enfonsament del camp socialista. No hi ha hagut res semblant. Uns fets inesperats, encara que jo hi veia la frustració creixent, cada setmana per raons diferents.

Sobretot per la pandèmia i l'enfonsament de l'economia del turisme? 

— La pandèmia i l’enfonsament del turisme són importants. Però la supressió [pel tancament de les 407 oficines de Western Union a Cuba] de l'enviament de remeses familiars de dòlars, sobretot des dels Estats Units, també ha sigut un factor molt important. Durant la presidència de Trump, d’acord amb el govern cubà, hi va haver 240 mesures contra el govern de l'illa. Turisme, remeses i el covid, sí. Però, a més, hi ha dos factors de què no es parla gens, i que són molt rellevants: l’administració molt mediocre de l’economia cubana i la necessitat de canvis en l’administració, i la frustració creixent entre la gent perquè els compromisos electorals de Joe Biden no s’han fet realitat. Biden no només ha seguit la línia dura de Trump sinó que també ha afegit més pressió contra Cuba.

I no canviarà de política? 

— Com a mínim no fins a les eleccions de mig mandat. De sempre la política dels Estats Units en relació amb Cuba no s’aborda com una qüestió exterior sinó com un afer de política interna. És un afer intern, no internacional. Biden necessita guanyar Florida en aquestes eleccions i no mourà res.

Hi ha possibilitats, ni que siguin molt remotes, d'una caiguda del règim?

— Ho dubto molt i molt. Biden seguirà exercint la força contra el govern cubà per demostrar que és el bo de la pel·lícula, amb l'objectiu de guanyar les simpaties dels votants cubanoamericans. Biden ha mantingut Cuba a la llista de països que fomenten o que no lluiten contra el terrorisme internacional. Trump l'hi va posar i Biden l'hi manté. Això significa que és impossible o molt difícil obtenir crèdits en bancs internacionals. I l'impacte social és evident. Si Cuba no pot comprar, no pot importar res, no hi ha mercaderies ni medicaments ni menjar bàsic, el que hi ha són cues enormes per intentar abastir-se del que queda. Les cues són focus de contagis. Això augmenta la perillositat de la pandèmia.  

¿És estrany que qui va ser vicepresident d’Obama, que es va obrir a Cuba, actuï d’aquesta manera?

— Bé, la política és la política. Lamentablement, Biden seguirà la línia dura pensant en les eleccions de mig mandat. I la mala situació econòmica, els talls de subministrament elèctric, la falta de mercaderies, de menjar, de medicaments..., tot això és conseqüència, a més de la desastrosa gestió econòmica del govern cubà, de la política dels Estats Units. Biden no ha canviat la línia dura de Trump amb Cuba. 

¿Hi ha perill d’enfrontament entre els revolucionaris i els opositors, després que Díaz-Canel hagi cridat a lluitar al carrer contra els manifestants?

— No ho crec. També perquè el control total del govern és un factor clau. De tota manera, és interessant, i molt poca gent s’hi ha referit, el suport econòmic que ha donat US Aid, l’agència de desenvolupament internacional dels Estats Units, als dissidents. Hi ha un programa, vigent fins a finals d’aquest mes de juliol, per ajudar la democràcia a Cuba, cosa que suposa donar suport a la dissidència.

A banda de la pandèmia, quin és el principal problema del règim, a hores d’ara?

— La gran insatisfacció de la gent. Les protestes suposen un repte enorme per al govern cubà. Ens trobem en aigües inexplorades. Des del 1994 no hi ha hagut res semblant. L’impacte de les vacunes cubanes no serà visible fins a finals de la tardor, quan poden tenir resultats molt positius. Però, mentrestant, hi ha un enorme nivell d’insatisfacció per la situació econòmica. Hi haurà molta pressió, molta tensió social.

La diferència entre la generació que va fer la revolució, i que va créixer a mesura que es consolidava, i la que neix després del període especial, ¿és font de conflicte permanent i un factor clau en el futur polític de l’illa?

— Sens dubte. Mirant els vídeos a les xarxes socials de les persones que han sortit als carrers, la gran majoria eren joves. Un altre factor d'insatisfacció és que segons els acords d’emigració [signats amb els Estats Units el 1994, després de la crisi dels balseros], els Estats Units estaven disposats a acceptar fins a 20.000 cubans cada any. Però això es va aturar amb Trump i Biden no ho ha canviat. Per tant, sí, hi ha una diferència política entre la generació dels revolucionaris i la dels joves. I molts amb qui he parlat, com a professor a Cuba, el que volen, sobretot, és llibertat econòmica, poder sortir, viatjar i poder comprar coses.

Com pot evolucionar la situació en els pròxims dies o setmanes?

— No m’agrada la futurologia. Dit això, crec que poc a poc s’estabilitzarà la situació, encara que serà difícil. No espero grans canvis, ni espero un gran nivell de contrarevolució als carrers pel gran control que té el govern. Washington, òbviament, està preocupat i voldria veure un canvi dramàtic. En tot cas, el que ha passat també ha sigut un toc d’atenció per al govern cubà, que s’ha d’adonar que cal canviar, que cal modificar, cal reformar.

Però no faran res en l’àmbit de les llibertats polítiques?

— Jo em refereixo a canvis que són necessaris en l’economia. El que volen els cubans, en general, més que tenir canvis polítics són canvis econòmics: volen poder comprar coses. I això vindrà de dues fonts. La més probable és el suport de Rússia i de la Xina. Fins i tot també del Vietnam. No volen perdre un gran país aliat atesa la situació geopolítica internacional. I quan tot això es calmi, en un futur encara llunyà, els Estats Units, i Biden en particular, permetran l’enviament de remeses familiars de diners, permetran als seus ciutadans viatjar on vulguin de Cuba. Però el govern cubà també ha de canviar i fer reformes econòmiques. Coneixent la història cubana, que vaig començar a estudiar fa 50 anys, crec que la situació s’estabilitzarà. Però tot plegat ha sigut un toc d’atenció, perquè Cuba ha de canviar.