Bicis per a tothom, la recepta de Johnson per aprimar el país

LondresEn el pic del confinament, el trànsit rodat amb vehicles de motor va caure al Regne Unit als nivells del 1955. Un dels efectes immediats va ser la renovació i l’augment de la qualitat de l’aire que s’hi respira, bastant malmès, sobretot en parts de Londres i altres grans ciutats del país: Manchester, Liverpool, Leeds.

Entre el 23 de març, quan es va fer efectiva la quasi aturada total de les illes Britàniques, i finals de maig, les dades oficials de l’Agència del Medi Ambient van mostrar una disminució de la contaminació per partícules minúscules -les conegudes com a PM2.5, d’un diàmetre que és una mera fracció del d’un cabell humà- d’entre un terç i la meitat a la capital londinenca, i també a Birmingham, Bristol i Cardiff; i caigudes de gairebé el 25% a Manchester, York i Belfast.

Pel que fa a la contaminació per diòxid de nitrogen (NO 2 ), les dades també han mostrat caigudes d’entre un terç i la meitat a les ciutats de Londres, Birmingham, Bristol i Cardiff, i descensos d’entre el 10% i el 20% en altres grans centres urbans.

Potser la reducció de la contaminació atmosfèrica -si més no per uns mesos, perquè ara ja s’estan recuperant els nivells d’abans- ha sigut l’únic benefici del confinament. I una més de les moltíssimes creus és que, segons una enquesta del King’s College de Londres i Ipsos Mori que es va publicar el 29 de maig, el 48% dels britànics van admetre haver guanyat pes en aquest temps: tres quilos i mig de mitjana.

De fet, al voltant dels dos terços dels adults del Regne Unit tenen sobrepès i la meitat d’aquest grup són considerats obesos. Un informe del NHS England (la sanitat pública) difós el 27 de juliol indicava que la reducció de les taxes d’obesitat, també relacionada amb malalties del cor, diabetis i càncer, ajudaria a disminuir la tensió als serveis sanitaris durant la pandèmia. Si tots els britànics amb sobrepès perdessin entre 2,5 i 3 quilos, l’anàlisi considerava que hi hauria un estalvi d’uns 115 milions d’euros en arribar al 2025.

El primer ministre, Boris Johnson, ha confessat un excés de pes evident. L’última setmana de juliol, en el llançament d’una campanya perquè els seus conciutadans duguessin un estil de vida més sa,el premier va assegurar que “estava massa gras” quan, a principis d’abril, va ser ingressat a un hospital, i va acabar sent traslladat a l’UCI, afectat de coronavirus. I just fa deu dies Downing Street va admetre que Johnson havia contractat els serveis d’un famós entrenador personal, Harry Jameson, perquè l’ajudés a posar-se en forma i baixar quilos.

Els dos factors, excés de pes i les afectacions pulmonars agreujades per la contaminació atmosfèrica, s’han demostrat factors de risc en cas de contagiar-se. I Johnson ha decidit que vol matar dos o tres pardals d’una pedrada. Per això, amb el programa engegat per afavorir una pèrdua de pes general de la població, la bicicleta és l’arma preferida del premier per combatre el sedentarisme.

El metges de capçalera “haurien de prescriure fer bici com a part de l’estratègia per reduir l’excés de pes”, va dir Johnson en presentar el nou programa, que inclou prohibicions per emetre anuncis de menjar ràpid abans de les nou del vespre a la televisió. El pla promou l’establiment d’un grup de “controladors del pes” a les consultes dels metges de família per fer programes de dotze setmanes per canviar els hàbits d’alimentació de la població. Aquests controladors, amb un altre nom, ja existien durant els últims anys del laborisme i els tories els van suprimir a partir del 2010 amb l’excusa de la crisi del 2008.

¿Però fins a quin punt és creïble i possible la iniciativa del premier? ¿Els vals de 55 euros que el govern ha promès per arreglar les velles bicicletes en desús tindran cap efecte? ¿És només un titular més per allunyar el focus de la pandèmia com acostuma a fer Boris Johnson?

A Londres, per exemple, agafar la bici per anar a la feina és, de vegades, un acte d’heroïcitat o una imprudència. És el cas d’Euston Road, una gran artèria del centre, amb sis carrils per a vehicles en tots dos sentits. A principis de juliol, però, Transport for London (TFL) hi va establir una via provisional per a bicicletes, com a part d’un pla municipal per afegir més quilòmetres a la xarxa de carrils bici, que fins ara compta amb 97 quilòmetres, i una manera d’intentar que els londinencs utilitzin menys el transport públic per evitar el risc de contagi.

Però com han dit a Johnson alguns especialistes, entre d’altres Karen Coulman, investigadora de la Universitat de Bristol, “l’exercici i la dieta no requereixen només diners, sinó motivació, energia i creure en un mateix”. I hi influeixen molts factors. Per exemple, “l’atur, la falta d’habitatge estable o la dependència dels beneficis socials”, així com l’educació, la feina i el nivell de renda. “Hi ha una correlació entre l’augment de la desigualtat i l’ampliació del diàmetre de la cintura”, diu.

Les estadístiques oficials consideren que hi ha entre 2,8 i 3 milions de ciclistes habituals al Regne Unit. La croada de Johnson és capgirar un estil de vida. Si el 1949 es feien 236.000 milions de quilòmetres en bicicleta al Regne Unit, el 2018 només se’n van comptabilitzar 5.350 milions. Un descens enorme. I tot i així, en els últims vint anys l’ús de la bicicleta ha crescut el 33% al Regne Unit.

Guerra contra el greix i la diabetis 2 amb sopes i batuts

La guerra contra el greix i l’excés de pes en el context del covid-19 que lidera el premier Johnson s’ha fonamentat en tres aspectes diferents: el seu exemple personal, la necessitat d’encoratjar els britànics a fer més esport -en aquest cas, la bicicleta-, i la setmana passada amb l’anunci d’un paquet de mesures sanitàries especialment destinat als que pateixen diabetis tipus 2 (unes 5.000 persones al Regne Unit), i que amb una dieta especial al llarg d’un any podrien experimentar una sensible millora de la seva condició. El règim a què se’ls sotmetrà, sota control dels metges de família, es basa en la ingestió de sopes i batuts. La fórmula màgica es basa en un estudi del NHS (la sanitat pública) i la Universitat de Cambridge que suggereix que la meitat dels que van seguir una estricta dieta d’aquestes característiques van veure com la seva condició de diabètics entrava en remissió. Nou de cada deu casos de diabetis tenen l’origen en un excés de pes. L’estudi de referència esmentat considera que si l’índex de massa corporal es manté baix s’eviten els canvis de sucre a la sang, que en definitiva acaben provocant la malaltia, que pot derivar en moltes complicacions.