El Berlusconi brasiler

São PauloJoão Doria Junior baixa del cotxe oficial vestit amb un uniforme d’escombriaire municipal, prèviament ajustat pel sastre. Són les set del matí. Un niu de càmeres el segueixen. Els matinals televisius connecten en directe per mostrar com l’alcalde de São Paulo s’esforça per deixar neta una plaça d’un barri de rics.

És João Trabalhador, el personatge ideat pels publicitaris i que li va fer guanyar fa sis mesos l’alcaldia sense tenir cap experiència en l’administració pública. Ara el no polític que es defineix com un “gestor” diu que aplica les receptes d’èxit del seu conglomerat empresarial, que li han donat un patrimoni personal de 60 milions d’euros.

Incansable, dorm tres hores i respon per WhatsApp a les cinc del matí. Si cal, convoca l’equip de govern a les set i qui arriba tard paga 125 euros de multa. Fa d’escombriaire, de pintor que esborra grafitis, d’operari que arregla voreres... i, fins i tot, de venedor d’hamburgueses d’una multinacional que patrocinarà un programa municipal. Tot és un gran reality show. La sobreexposició mediàtica està calculada. Busca la foto i l’impacte ràpid. La visita al Vaticà, la destitució d’una regidora, el pilotatge d’un bòlid al circuit d’Abu Dhabi i la passejada en cadira de rodes per un carrer mal asfaltat acaben en un vídeo. Va obtenir 3,1 milions de vots, però ja té 3,8 milions de seguidors a les xarxes socials.

Distància dels seus

La premsa tradicional li fa nosa. Domina el llenguatge televisiu i parla directe al cor i al fetge de l’elector. Els politòlegs en denuncien els missatges buits. Els cacics del seu Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB) li fan el buit. “El país necessita polítics majúsculs i líders, no gestors”, li ha dit l’expresident Fernando Henrique Cardoso.

Obsessionat a trencar l’estereotip de fill de papà milionari, es presenta com un home fet a ell mateix, que treballa des dels 13 anys. El discurs ha connectat amb els sectors populars, tradicionals votants del Partit dels Treballadors (PT) de Lula da Silva. Malgrat tot, el subconscient classista el traeix, com quan va assegurar que “un dia tots els brasilers podran vestir-se de Ralph Lauren” o va qualificar de “pocavergonyes” els que van secundar la vaga general.

Pirotècnic i histriònic, parla pel broc gros. Va prometre tornar a augmentar el límit de velocitat en dues vies ràpides de la ciutat i els accidents s’han disparat un 67%. Les ONG de defensa de drets humans i fins i tot la fiscalia paulista, que no seria un model de progressisme, reproven la política d’expulsió de gent sense sostre del centre i la confiscació de les pertinences. En la primera actuació complexa s’ha estavellat: l’intent de demolir una zona on malviuen drogodependents, traficants i prostitutes ha generat un conflicte social de futur incert.

Doria té pressa i ambició. El PMDB, la formació de l’encara president Michel Temer, no té candidat per a les presidencials del 2018, amb alguns aspirants esquitxats per corrupció. En un ambient de descrèdit generalitzat pels escàndols de l’establishment polític, l’elector busca solucions no estandarditzades. João Trabalhador és l’antagonista de Lula, que defineix com “el penques més gran del Brasil”. “Els esquerranosos es pensen que poden robar, mentir i usurpar al poble brasiler i al final mira com acaben”, bramava després que Lula fos condemnat, en primera instància, a 9 anys i 6 mesos de presó per corrupció.

A Doria, però, ja l’han avançat per la dreta. El militar a la reserva Jair Bolsonaro ja és el segon en intenció de vot (un 15%) per darrere de Lula (un 30%), que serà inhabilitat si és condemnat en segona instància. A Doria li caldrà reinventar-se per no ser escombrat per una figura grollera, provocativa, homòfoba i políticament incorrecta, que atrau els joves blancs de classe mitjana i el vot ultraconservador i tradicionalista.