Benzina més barata que una ampolla d’aigua

Enviada especial a CaracasUn litre de benzina a Veneçuela costa un màxim de 6 bolívars, uns 0,000007 euros. Això vol dir que es pot omplir el dipòsit d’un vehicle amb menys d’un cèntim d’euro. Sí, ho heu llegit bé. Menys d’un cèntim d’euro! La benzina a Veneçuela és més barata que l’aigua -una ampolla d’un litre i mig val 111.337 bolívars, uns 13 cèntims d’euro-, malgrat que el país ha d’importar combustible perquè la seva pròpia producció de petroli no és suficient actualment per cobrir la demanda. Tot sembla aparentment una bogeria.

Els empleats de les benzineres de Caracas, la capital veneçolana, admeten que treuen més beneficis de les propines que els donen els conductors que del sou que guanyen. Un problema greu a Veneçuela és que gairebé no hi ha diners en efectiu a causa de la trepidant hiperinflació -els preus ja han pujat un 897% entre el gener i l’abril-, i les benzineres són un dels poquíssims llocs del país on no es pot pagar amb targeta de crèdit o dèbit.

“¿Com vol que acceptem targetes, si la benzina val una misèria?”, respon el treballador d’una benzinera. El conductor d’un jeep demana que li omplin el dipòsit. En total, 33 litres de benzina, que costen 198 bolívars. El client paga amb un bitllet de 500 bolívars i no demana el canvi. Altres conductors paguen amb un bitllet de 1.000 bolívars i tampoc reclamen que els tornin diners. De fet, 500 o 1.000 bolívars també són una minúcia en aquest país. Un euro equival a uns 850.000 bolívars. Una barra de pa val 70.000 bolívars. Això avui, esclar. Demà pot ser molt més cara.

El record del ‘caracazo’

“La benzina sempre ha sigut baratíssima a Veneçuela. Des dels anys 40 el govern va decidir que la gent gairebé no hagués de pagar pel combustible en un país que és productor de petroli”, argumenta l’enginyer petrolier Rafael Gallegos. “Els governs posteriors sempre han tingut por d’apujar-ne el preu”, afegeix.

De fet, el president Carlos Andrés Pérez va decretar l’any 1989 un augment del cost de la benzina, així com del transport públic, l’electricitat, el gas i l’aigua, i la resposta social va ser l’anomenat caracazo : milers de persones es van llançar als carrers de Caracas per protestar, i les manifestacions van acabar amb greus enfrontaments i el saqueig de botigues.

Per això actualment les factures de l’electricitat, el gas i l’aigua a Veneçuela també són ínfimes, i el transport públic de la capital és directament regalat: el bitllet del metro val 4 bolívars -també menys d’un cèntim d’euro-, però com que ningú té diners en efectiu per pagar-lo, la majoria dels passatgers hi entren sense pagar. Els torns estan oberts. Hi ha revisors, però no diuen res als que no paguen.

Amb tot, la gallina dels ous d’or de Veneçuela, que és la seva indústria petroliera, va de baixa. El 1998 Veneçuela produïa uns 3,5 milions de barrils diaris. Ara, vint anys després, la producció amb prou feines arriba a 1,4 milions de barrils al dia, segons dades de l’OPEP. I, encara pitjor, hi ha una autèntica desbandada dels treballadors de Petróleos de Venezuela (PDVSA), l’empresa estatal que té el monopoli de l’explotació, producció i refinament del petroli al país.

“És mentida que la crisi hagi començat ara. [Hugo] Chávez ja va posar els fonaments de l’actual desastre”, assegura l’enginyer petrolier Gallegos. “Perquè una empresa del petroli creixi, primer cal fer prospeccions, després iniciar la perforació i finalment fer tasques de manteniment al cap de sis o set anys als pous de cru, perquè la producció es mantingui. Per a això calen professionals de qualitat”, enumera l’expert.

L’any 2003 Chávez va acomiadar uns 23.000 professionals dels 45.000 que llavors treballaven a PDVSA. Tots els acomiadats eren empleats que havien protagonitzat una vaga de tres mesos que va aconseguir paralitzar la indústria petroliera de Veneçuela i gairebé tot el país. Els professionals protestaven contra l’aprovació de la llei d’hidrocarburs impulsada per Chávez.

“La llei posava fi a la independència de PDVSA i pretenia polititzar l’empresa, que és el que ha passat”, explica Iván Freites des del seu despatx a la Federació Unitària de Treballadors del Petroli de Veneçuela (FUTPV), a Caracas. La FUTPV és un sindicat en teoria independent, però a la seva seu hi ha murals amb els retrats de Chávez i Nicolás Maduro per tot arreu.

PDVSA va arribar a tenir 111.452 treballadors l’agost del 2016, però més de 50.000 només havien cursat educació primària o batxillerat, segons dades de la mateixa empresa. A més a més, va contractar unes 30.000 persones més que tenien com a únic mèrit ser militants del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), la formació de Chávez, explica el sindicalista. “L’empresa ha deixat d’estar formada per professionals experts. El seu actual president és un general, Manuel Quevedo, i la resta de la junta directiva també són bàsicament militars”, lamenta Freites. El resultat ha sigut la caiguda en picat de la producció del cru a Veneçuela.

Petroli més car, però poc retorn

“El preu del barril de petroli ara és excel·lent, uns 65 dòlars. I amb la crisi a l’Iran, potser encara pujarà més”, pronostica Gallegos. Però Veneçuela es beneficiarà poc del possible augment. Dels 1,4 milions de barrils que el país sud-americà produeix cada dia, n’ha de donar 450.000 a la Xina per pagar un préstec de 60.000 milions de dòlars que Pequín va fer a Chávez. A més, ven uns 550.000 barrils als Estats Units i l’Índia, i amb els restants no n’hi ha prou per cobrir la demanda nacional. A Caracas hi ha combustible, però fora de la capital les cues a les benzineres són quilomètriques. Actualment Veneçuela importa combustible dels Estats Units i Europa. Per la seva banda, hi ha veneçolans que revenen a la veïna Colòmbia la benzina que compren al seu país per un preu de ganga. A l’altra banda de la frontera, el litre de benzina es ven a més d’un euro. El negoci és rodó.