Sense Benet XVI no hi ha Francesc

BarcelonaQuan el cardenal Joseph Ratzinger va ser escollit el 2004 es va parlar de panzerpapa o d’un pastor alemany. Tot apuntava a una pura continuïtat ortodoxa amb Joan Pau II. No en va havia estat el seu executor doctrinal des de la Congregació de la Doctrina de la Fe durant més de vint anys. Però no va ser així. Va ser el Papa que va fer pensar.

Ratzinguer era un conservador bavarès. Que no vol dir el mateix que carca o fatxa, o dogmàtic. També era conservador Antoni Gaudí i ningú dubta de la creativitat i la genialitat que tenia. Ratzinger era un geni de la teologia. A més, amb l’edat, es va anar formant una imatge d’avi entranyable que li donava encara més autoritat.

Des d’aquest coneixement profund, Benet XVI va provocar dos canvis. El primer, la capacitat de discutir –que no discutir-se–, argumentar i debatre dins de l’Església. És l'últim Papa que havia participat en els intensos debats del Concili Vaticà II. Si el pontificat de Joan Pau va ser el del rearmament intern i les consignes clares, el de Benet XVI va ser el del diàleg. Potser no va arribar a les masses ni li va donar popularitat, però va deixar un terreny sembrat per a les reformes i l’obertura de Francesc.

Una mostra d’això és la fortuna que va fer l’expressió “atri dels gentils”, l’Església com a lloc de trobada i diàleg entre gent de dins i fora. També és el primer Papa que publica tres llibres sobre Jesús aclarint que aquell text no és magisteri. És la seva visió. I si el Papa en pot tenir una de personal, vol dir que altres també poden tenir la seva.

Més conegut és el gran canvi que representa la seva renúncia. Si ho va poder fer és perquè ningú li discutia el seu alt nivell teològic. Si pot renunciar, el Papa deixa de convertir-se en un Déu o un emperador a la Terra al qual només cal obeir.

A Catalunya serà sempre el Papa que va consagrar la Sagrada Família. I segurament, després de Pau VI, el que més ha entès la realitat catalana. Els gestos que va fer amb el català durant l’estada a Barcelona ho certifiquen. I tot i que després hi ha hagut l’ombra d’un suposat encobriment d’abusos quan era arquebisbe de Munic, va ser el primer a admetre aquesta xacra dins de l’Església. Qui tingui dubtes de la seva contundència contra aquests delictes que llegeixi la carta als catòlics d’Irlanda escrita el 2010.

Sense ruptures, els deu anys de Benet XVI van donar pas als canvis que ha promogut Francesc. Quan fas pensar i dialogar, no hi ha més camí que la reforma, encara que sigui conservant tot el que calgui conservar.