Diners àrabs al club amb els aficionats radicals més racistes d'Israel

BarcelonaMoshe Hogeg, tip de rebre amenaces de mort contra la seva família, ha presentat aquesta setmana una denúncia en una comissaria de Jerusalem. Hogeg, a punt de fer 40 anys, és un empresari fet a si mateix que va aprendre als Estats Units que no calia portar corbata per fer negocis. Sol anar amb una samarreta informal, ulleres de pasta i despentinat, mentre s'omple les butxaques apostant pels formats digitals, les criptomonedes i les noves tecnologies. Gran aficionat al futbol, especialment del Barça, ara fa dos anys va comprar el Beitar de Jerusalem, prometent que amb ell aquest club seria més gran. Però ara s’ha trobat en una comissaria presentant una denúncia contra els aficionats radicals del club, que el persegueixen tant a ell com la seva família, acusant-lo d’haver tacat el "club més pur d’Israel". El Beitar, un club on fins fa poc no podia jugar cap musulmà, ha vist com Hogeg venia el 49% de les accions a un xeic dels Emirats Àrabs Units.

Si Israel ha vist amb satisfacció com els últims mesos ha anat creant lligams diplomàtics amb estats àrabs que en el seu moment es negaven a reconèixer la seva existència, ara els aficionats més radicals del Beitar han quedat en fora de joc. Aquests operacions polítiques són un èxit per al govern de Netanyahu, però establir aquestes relacions diplomàtiques també ha comportat que es puguin fer negocis imprevistos, com el del Beitar. A Israel l’esport sempre ha estat molt polititzat. Tots els clubs, de fet, van ser fundats dins d’organitzacions polítiques, ja que per al sionisme calia apostar per la pràctica dels esports per defensar-se. Així, tots els clubs anomenats Maccabi van néixer en organitzacions sionistes conservadores, mentre que els que es diuen Hapoel, que vol dir "obrer" en hebreu, eren progressistes. El Beitar deriva d'una organització política fundada per Zeev Jabotinski, ideòleg de la dreta israeliana. Els membres de l'organització Beitar, als anys 30, eren detinguts per les autoritats britàniques per cometre actes terroristes. Alguns dels primers jugadors del club van passar per la presó per portar armes i posar explosius. Sionistes i religiosos, els militants de Beitar van crear una organització política amb formació militar i fins i tot es van inspirar en el feixisme italià dels anys 30, quan Mussolini encara no perseguia els jueus. Aquestes arrels han marcat el dia a dia del club de futbol. I amb el temps, els seus seguidors radicals, inspirant-se en els grups ultres europeus, han omplert les graderies de missatges racistes com "Mort als àrabs" i atacs als símbols religiosos musulmans. Era, doncs, l'últim club que algú s'hauria imaginat que tindria inversors del golf Pèrsic. "Va ser una sorpresa. I esclar, la premsa ha cobert molt tot el que ha passat amb els radicals del club, amb el seu discurs racista... Però val a la dir que la major part d'aficionats del Beitar semblen a favor de l'acord", diu el periodista Aviad Segal.

Ara fa cinc anys l’anterior propietari del club, el polèmic empresari Eli Tabib, va fitxar dos jugadors russos. No va haver-hi cap problema fins que es va saber que eren txetxens musulmans. Els jugadors van ser amenaçats de mort pels seus propis seguidors, que consideren el seu Beitar un símbol de l'Israel que somien: un Israel pur. Quan un d'aquests dos jugadors va marcar un gol, els radicals van abandonar la graderia per no haver de celebrar-lo. Tabib, que mai havia estat estimat perquè en el passat havia estat president d’un dels grans rivals del Beitar, el Hapoel de Tel Aviv, va intentar guanyar-se la complicitat dels radicals del club, coneguts com La Família, modificant el nom del club i batejant-lo com a Beitar Trump Jerusalem, en honor al president nord-americà, que havia decidit traslladar l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem. L’estatus de la ciutat és una de les qüestions més sensibles i que més divideixen del conflicte entre Israel i Palestina. La ciutat santa per a tres religions –cristiana, jueva i musulmana– ha sigut un símbol de discòrdia des de la declaració d’independència d’Israel del 1948. Els palestins reclamen la part oriental de Jerusalem com la capital del seu futur estat independent. La zona, a més, és considerada per la majoria del món com un territori ocupat per Israel després de la guerra del 1967. Les Nacions Unides, en les seves resolucions, estableixen que l’estatus final de la ciutat s'ha de decidir amb un acord de pau entre palestins i israelians que tingui com a base l’anomenada solució dels “dos estats”. La decisió de Trump, doncs, donava suport al nacionalisme israelià més radical. I la gent del Beitar ho va celebrar, tot i que el nom del polític nord-americà va durar poc a l’escut del club. A finals del 2018 Tabib va vendre el Beitar a Hogeg, que va decidir arraconar això de Trump, mentre buscava nous inversors. El que ningú es podia imaginar és que l’inversor per al club on fins fa poc els musulmans no podien jugar seria un xeic dels Emirats Àrabs Units. I que en part ho seria gràcies a Donald Trump.

Fa uns mesos Donald Trump va presidir l’acte de signatura dels acords entre Israel i els Emirats Àrabs Units i Bahrain per restablir relacions diplomàtiques, amb la presència del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Si durant dècades els estats àrabs no reconeixien l’existència d’Israel, de mica en mica, amb el suport de Washington, van signant tractats que reforcen la seva posició. I si inicialment només existien tractats amb Egipte i Jordània, en pocs mesos n'han arribat amb els Emirats Àrabs Units i Bahrain primer i finalment, aquesta setmana, amb el Marroc. També han sonat els noms de l'Aràbia Saudita i del Sudan. Tractats on els grans derrotats són els palestins o els saharauis, ignorats.

La normalització de relacions ha provocat que per primer cop un futbolista d’Israel –Diaa Saba, un àrab israelià musulmà– jugui a la lliga dels Emirats Àrabs Units. I finalment ha arribat aquesta operació que ha sorprès a tothom, ja que l’últim lloc on algú s’hauria esperat veure un inversor musulmà és al Beitar. Altres clubs, especialment els Hapoel o el Maccabi de Haifa, ja tenen una llarga tradició de jugadors àrabs. O el Bnei Sakhin, un club de Primera amb seu en una població d’Israel de majoria musulmana. Però el Beitar és diferent. I els membres de La Família, que han anunciat que no donen suport a aquesta operació, han aturat entrenaments de l'equip, han fet pintades i han omplert les xarxes d'amenaces de mort. Tot i això, la major part dels seguidors del Beitar semblen a favor d’aquesta operació, ja que els permetria aspirar per fi a guanyar títols: l'equip no ha guanyat la lliga des de l’any 2008, quan el propietari era l’empresari nascut a la Unió Soviètica Arcadi Gaidamak, un home de negocis que va intentar ser alcalde de Jerusalem sense sort i que viatja pel món amb passaport d’Angola per evitar ser detingut, perquè té uns quants casos oberts. En pocs anys, doncs, pel Beitar han passat tot tipus de propietaris, però l’arribada dels diners àrabs ha generat més debat que mai. "Bona part de la societat d'Israel no ho veu com una cosa dolenta, forma part de la política internacional, on s'intenta crear lligams amb estats amb els quals s'estava en guerra. En el fons, molta gent ho veu com una manera d'avançar, de modificar la política de l'àrea, on, esclar, segueix viva la qüestió palestina", diu Aviad Segal, que de totes maneres no deixa de mostrar-se una mica sorprès, ja que "un dels primers tractes que s'han signat entre empreses ha sigut precisament aquest, el del Beitar".

El tracte el va signar Hogeg ara fa una setmana a Dubai amb el xeic Hamad bin Khalifa al-Nahyan, membre de la casa reial dels Emirats, que passarà a controlar el 49% del club a canvi de 28 milions d’euros. Un bon tracte per a Hogeg, que havia pagat menys de 7 milions per tot el club fa dos anys i que ara té un nou soci per poder fitxar bons jugadors. "La premsa primer informava molt del que feien els radicals del club. Ara es parla més d'intentar saber què hi ha darrere de l'acord, ja que s'han produït molts moviments a l'ombra. A més, no queda clar del tot qui és i quin pes té el xeic Hamad bin Khalifa al-Nahyan. La premsa israeliana ara parla molt sobre ell, per saber qui és de veritat i si realment és del cercle proper al govern del seu país", afegeix Segal. Als Emirats s’ha posat l’accent en el fet d’invertir en una de les tres ciutats més santes de l’islam, Jerusalem, tot i que sigui en un club com el Beitar. I tot gràcies a la poc coneguda figura del xeic, que fins ara sempre havia tingut un paper secundari al seu país, presidint una organització que inverteix diners per tot el món. Els Emirats, de fet, utilitzen molt l’esport per reforçar la seva posició internacional, com han fet amb clubs com el Manchester City. Estats veïns, com Qatar, fan el mateix. I ara arriben els negocis al nou aliat, Israel, per a sorpresa dels palestins, que fins ara solien rebre donacions econòmics dels estats del golf Pèrsic.

Israel, en espera de veure que passarà un cop Trump no sigui a la Casa Blanca, entra en una nova etapa en què fa negocis amb estats que fins fa poc eren enemics, com l'Aràbia Saudita i els Emirats. I per la seva banda, el Beitar entra en una nova etapa de la seva curiosa història, per la qual han passat militants de grups armats, futurs ministres, empresaris russos, hipsters fets a si mateixos i ara un xeic. Una història complexa, però menys que la història de la seva ciutat, Jerusalem.