Els carrers de Beirut exploten de ràbia contra el govern

BeirutLa ràbia, la ira i la impotència sonaven a cops amb les mans buides contra les tanques de protecció dels edificis a mig construir i destrossats de la plaça dels Màrtirs, al centre de Beirut. Un riu de persones va omplir ahir la capital libanesa per llançar un missatge ben clar al govern: no poden més. Els libanesos ja no demanen reformes polítiques ni econòmiques ni tampoc mesures anticorrupció, el que demanen ara –després de la catàstrofe provocada per l’explosió d'un magatzem carregat de nitrat d'amoni al port de Beirut el dimarts– és una rendició de comptes, demanen, al cap i a la fi, venjança.

Precisament ahir es va donar per acabada la investigació que havia ordenat el govern per conèixer les causes de l’explosió, i més que aclarir dubtes n’ha generat de nous. El fet que el president, Michel Aoun, hagi rebutjat l’ajuda de la Unió Europea i de la Lliga Àrab per a una investigació internacional deixa entreveure que la versió del govern no és aigua clara.

Sota el sol de justícia de les quatre de la tarda, desenes de milers de libanesos es disposaven a iniciar una jornada de manifestacions massives pràcticament sense precedents al país, i que acabaria amb episodis violents entre població i forces de seguretat. Fins al moment, de fet, es comptabilitzen almenys 250 ferits i també la mort d’un militar després de ser llançat del terrat d’un edifici, tal com apuntaven els mitjans locals.

La marea humana va recórrer els carrers destruïts del centre de la capital fins a arribar a la plaça dels Màrtirs. Molts d’ells portaven pancartes amb consignes similars a “Volem que caigui el sistema” i “Govern-màfia”. A banda de les pancartes, també portaven sentiments de venjança per totes les morts innocents que, suposadament, va provocar una negligència d’unes autoritats marcades per la corrupció i la poca sintonia amb el poble. “Aquesta és la nostra última oportunitat per demostrar al món que els libanesos som capaços de fer caure un govern. El que va passar dimarts va ser un genocidi. I hem de ser-hi tots pels innocents que han mort”, deia amb veu trencada Carla Khaled, una de les manifestants, que va perdre un cosí en l’explosió. “Tenim un govern corrupte. Hem arribat a un punt sense retorn. Han matat els nostres éssers estimats. Milers de persones han perdut les seves llars. És hora que es faci justícia. Demanem que els pengin a tots”, afegia amb ràbia.

De fet, les imatges que evocaven aquesta ràbia, aquesta venjança, van ser constants durant la protesta. Un altre manifestant, per exemple, portava una soga lligada a una escombra mentre cridava: “Han de pagar pels seus crims. Justícia!” Un altre home era més explícit: subjectava una soga des d’on penjava una figura retallada en suro del secretari general de Hezbol·lah, Hassan Nasral·là.

A mesura que els ànims anaven pujant de to, les forces antiavalots no van dubtar en respondre amb brutalitat. Onades de gasos lacrimògens van engolir part dels manifestants i, segons la versió de molts, també munició real. “No es podia respirar. Ens estan disparant gas”, denunciava el Marwan després de sortir sufocat de la columna de fum blanc que creixia a mesura que les forces de seguretat carregaven amb més munició. “Volen que marxem, però aquest cop no tornarem a casa. Volem que tots marxin, començant pel president i acabant per l’últim diputat. Aniran tots a l’infern”, cridava la Maha Musab, una dona d’uns seixanta anys que a mesura que deia aquestes frases era aclamada per tot els que la rodejaven.

Poc després, i amb la tensió pels núvols, alguns libanesos van entrar a la plaça de l’Estrella, on hi ha el Parlament i el ministeri d’Economia, per destrossar el mobiliari i fins i tot cremar alguns documents. Les escenes es van repetir en altres edificis institucionals, com el ministeri d’Afers Exteriors, afectat per l’explosió i ara víctima de saqueig per part dels manifestants. Des del carrer, els que estaven fora cridaven: “Foc, foc, foc!”.

Discurs televisat

Mentrestant, al Palau de Govern, el primer ministre Hassan Diab feia un discurs televisat dirigit a la nació. El mandatariva prometre la celebreació d’eleccions anticipades, que serien anunciades dilluns, com única solució a l’aclamació popular. “La gent té dret a estar furiosa”, va assegurar. “Estic disposat a assumir la responsabilitat durant dos mesos fins que totes les parts arribin a un acord per a la següent etapa i el dilluns recomanaré al gabinet que convoqui eleccions anticipades”, va continuar.

En tot el discurs, però, Hassan Diab no va parlar de la seva possible dimissió en els pròxims mesos, que és el que demanen ara els manifestants. En els propers dies s’esperen noves protestes, iguals o pitjors que la que es va viure ahir en un Beirut en runes i ple de ràbia.