Beirut: les cares de la tragèdia

BeirutJan Yarso és vidu, té 70 anys, i estava assegut en una cadira del menjador, a tocar de la finestra perquè feia més fresca. Eren les 18.00 (hora local) i va veure des de la finestra un fum negre que semblava sortir d'una sitja de gra situada en el port. Set minuts després, una tremenda explosió el va fer saltar de la cadira i es va estampar contra la paret. Yarso encara conserva la samarreta interior amarada de sang que portava aquell dia.

"Em vaig despertar a terra desorientat, amb ferides als braços i a l'abdomen. Em vaig espantar al veure tanta sang. Vaig baixar les escales per anar a l'hospital i tot eren crits i destrucció. Vaig caminar i caminar fins que una ambulància em va recollir i em va portar a l'hospital", rememora aquest ancià, una setmana després de la tragèdia. Ara viu en una casa sense finestres ni portes i, per por que puguin entrar-li a robar, no surt de l'habitatge.

Assistents socials i voluntaris li porten una mica de menjar com pa, formatge processat i sucs de pot ensucrats. "Tot el que em queda són aquestes quatre parets. No deixaré casa meva", assegura. Yarso no té fills i només li queda un germà que viu fora del Líban. No confia en les ajudes internacionals ni en el govern libanès i tem que, si se'n va de casa seva, la demoliran i es quedarà al carrer.

Els carrers dels barris de Mar Mikhael i Gemayseh són una reguera de vidres trencats, runes i edificis amb risc d'ensorrar-se. Les ONG han ocupat els locals i galeries a peu de carrer, que s'han salvat de la destrucció, i els utilitzen de centres de distribució de menjar i aigua. Tothom s'ha bolcat per ajudar a superar aquesta catàstrofe, però no n'hi ha prou. No pas per les milionàries pèrdues econòmiques, sinó per la impotència i la ràbia que senten els libanesos que al final, i després de tot el que ha passat, els responsables no retran comptes.

El govern libanès va dimitir dilluns, gairebé una setmana després de la major catàstrofe no nuclear de la història, però els ànims no s'han calmat als carrers de Beirut. Al cap i la fi, el primer ministre, Hassan Diab, i el seu gabinet amb prou feines feia sis mesos que eren al poder, i els responsables d'haver emmagatzemat il·legalment les 2.750 tones de nitrat d'amoni al port que van provocar l’explosió fa més de quaranta anys que dirigeixen el país.

Amb blaus a la cara i benes al cap, Sijan Deikian està asseguda darrere de la caixa enregistradora de la seva botiga d'ultramarins, que no té vidres a l'aparador. Té seixanta anys i des de fa 40, des que el seu marit va apujar la persiana, ha obert el negoci dia rere dia, de dilluns a diumenge, sortejant la sort en la guerra civil, els atemptats contra polítics i l'última guerra entre Hezbol·lah i Israel el 2006.

Sens dubte, el seu negoci està millor que el seu habitatge, que és just a sobre, i s'ha quedat sense finestres ni portes i part del mobiliari està destrossat. "El meu marit i jo estem bé, que és el més important. Em costa dormir a les nits pel dolor i la calor però ja passarà", diu amb estoïcisme. A Deikian li van caure a sobre les prestatgeries de ferro de la botiga, amb tots els productes de neteja i sacs de pinso per a gats i gossos.

"Puc jurar que el primer que vaig sentir va ser el brunzit d'un avió planejant. Sóc libanesa i sé diferenciar molt bé un so d'un altre. Minuts després va venir l’ensordidor soroll de l'explosió i la deflagració", recorda la dona.

Deikian és una institució a Mar Mikhael i aquesta bromista venedora té amistats arreu del món. "Tinc una amiga holandesa que m’enviarà diners aviat per reparar les finestres. La porta metàl·lica de la botiga me l’arreglarà un amic que és soldador i ho farà de franc. No confio en el govern. Si no fos pels amics, no sé què seria de nosaltres. L'única cosa que tenim és aquest negoci i seguirà obert", exclama la dona.

L'explosió ha afectat per igual pobres i rics, libanesos, diplomàtics, expatriats i immigrants. El barri de Qarantina, al costat del port de Beirut, tenia habitatges que havien estat declarats patrimoni cultural i que ara han quedat reduïts a runes. Assegut sobre una petita paret, un dels pocs llocs segurs a l’ombra, el Jaynat parla pel mòbil en singalès. Conversa amb el seu germà que és a Sri Lanka, on ha arribat el monsó i les pluges han inundat la casa dels pares en un petit poble i estan incomunicats.

El Jaynat ha sobreviscut a l'explosió que va passar a 500 metres de l'edifici de nova construcció i gairebé buit on treballava com a conserge i vivia en una petita habitació. Quan va esclatar el magatzem del port amb 2.750 tones de nitrat d'amoni i pólvora, provinent dels sacs amb focs artificials que també hi havia a l’hangar, el Jaynat era al terrat de l'edifici i l'ona expansiva el va arrossegar fins a les escales per les quals va rodolar fins al pis de baix. Ara té el cos ple d'hematomes. "He perdut la feina, l'allotjament i no tinc diners per poder pagar un bitllet d'avió i tornar a Sri Lanka. Estic preocupat per la meva família. No sé on anar i dormo aquí, al costat de l'aparcament de l'edifici, perquè és més segur".

A les 18.07 de la tarda, l’hora exacta en què va passar la brutal explosió, milers de libanesos s’han concentrat aquest dimarts davant de l’autopista que hi ha davant del port de Beirut o, més ben dit, davant del que en queda, i han rememorat la catàstrofe, que avui fa just una setmana que va passar. Una gran explosió ha sonat a través d’uns altaveus instal·lats a la zona i, després, tots els assistents han guardat un minut de silenci per retre homenatge a les més de 200 víctimes mortals, després que ahir els equips de rescat trobessin sota la runa una desena de cadàvers més.

Sota el lema "Tots som una gran família", l'enorme comitiva ha marxat cap a la plaça dels Màrtirs, on durant els últims tres dies hi ha hagut enfrontaments violents entre els manifestants i les forces de seguretat que han deixat més d'un miler de ferits. El govern de Hassan Diab va dimitir dilluns en bloc gràcies a la pressió del carrer, però per a una població destrossada no n'hi ha prou. La renúncia de l'executiu ha obert les ferides del sectarisme, ja que el seu govern era el més semblant a un executiu "tecnòcrata" –que és el que van exigir els manifestants que van fer caure l'anterior gabinet de Saad Hariri– i, malgrat això, ha fracassat.

Els libanesos continuen esperant respostes, volen saber el que va passar perquè els morts puguin descansar en pau. Indignats al veure que la investigació sobre l’explosió no serveix per concretar res, sinó que cada dia que passa sorgeixen nous interrogants en lloc de respostes, han decidit seguir endavant i arribar fins al final per enderrocar el sistema. Amb tot, per poder acabar amb l'arrelat sectarisme polític al Líban, es necessiten més de dues revolucions. El sistema confessional ha ajudat a mantenir una casta política que es passa el poder de pares a fills o de sogres a gendres. A causa d'aquest complex sistema de repartició de poder és molt difícil conciliar els diferents grups sectaris a l'hora de formar govern. Això vol dir que si al Líban van caldre dos anys i mig per elegir l'actual president i de nou per celebrar eleccions parlamentàries, ¿quant temps pot estar al poder l’actual gabinet interí de Diab? En definitiva, el govern està guanyat temps i durant aquest temps no hi haurà avenços.

És per això que els manifestants de la plaça dels Màrtirs continuen amb les protestes, perquè temen que la investigació sobre l’ocorregut no arribarà a cap conclusió, ni es jutjarà ningú fins que no es formi un nou govern. Els manifestants que demanen venjança no es conformen que la responsabilitat d'aquesta tragèdia recaigui únicament sobre aquest govern, que només té sis mesos de vida, sinó que volen que se'n responsabilitzi tota la corrupta elit política que els ha governat en els últims 40 anys. I el que és curiós és que el primer ministre els dona la raó. Diab va reconèixer en el seu discurs de renúncia dilluns que la responsabilitat de l'explosió a Beirut recau en la "classe política corrupta" i ha assegurat que el seu govern va fer "tot el que va poder per salvar el país", però es va topar amb una "gran barrera davant el canvi”.

Diab, com els seus antecessors, ha après a tirar la pedra i amagar la mà. Les últimes revelacions sobre la investigació apunten que tant el president, Michel Aoun, com Diab havien estat advertits dues setmanes abans de l'explosió sobre la perillositat d'emmagatzemar en un hangar sense mesures de seguretat les 2.750 tones de nitrat d'amoni. A l’informe de la direcció general de Seguretat de l'Estat sobre els fets que van provocar la tragèdia, es fa referència a una carta privada enviada al president i al primer ministre el 20 de juliol en què s'alertava que aquest fertilitzant altament explosiu "podia ser usat en un atemptat terrorista si era robat". "Si explota pot arribar a destruir Beirut", van advertir els funcionaris a la carta.