SEQÜELES D’UN CONFLICTE

El balnerari turístic de Bòsnia que era un centre de tortura

Fins a 200 dones van ser violades durant la guerra en aquest establiment, considerat ara el millor del país

01. Façana actual de l’hotel Vilina Vlas. 02. Meliha Merdjic, en un moment de l’entrevista. 03. Imatge general de Visegrad. 
 04. Plafó amb retalls de premsa de botxins i víctimes, que ha recollit l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra.
Teresa Turiera
28/04/2018
7 min

Visegrad (bòsnia)Al Museu dels Crims Contra la Humanitat i el Genocidi 1992-1995, situat en un modest pis del centre de Sarajevo, hi ha una fotografia que mostra els cadàvers de persones torturades, amuntegades al vestíbul de l’hotel Vilina Vlas. Aquest establiment turístic, situat en una zona de bosc a 5 quilòmetres de Visegrad, s’anuncia ara al TripAdvisor i a la web de promoció turística de la ciutat com “el millor balneari de Bòsnia i Hercegovina”, amb aigües termals amb propietats curatives i rejovenidores. El centre de rehabilitació de Vilina Vlas -diu la publicitat de l’hotel- va ser creat el febrer del 1982. Cap referència al període 1992-1995, quan, en plena Guerra dels Balcans, l’hotel es va convertir en la caserna general dels White Eagles (Àligues Blanques), un grup paramilitar que va consumar la neteja ètnica per tota Bòsnia Oriental, l’actual República Srpska.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Per Vilina Vlas hi van passar prop de 200 dones que van ser violades, torturades, i retingudes durant mesos, fins que ja era massa tard per poder avortar. Algunes es tiraven daltabaix dels balcons del tercer pis de l’hotel, on ara hi ha les habitacions VIP, per acabar amb el seu patiment, segons relaten els testimonis. La piscina de l’hotel va convertir-se en l’escenari de les execucions. Ara hi entren i en surten com si res turistes embolcallats amb el seu barnús. La majoria són serbis, segons delaten les matrícules dels cotxes que hi ha aparcats a fora.

Meliha Merdjic, en un moment de l’entrevista

“La meva mare va sobreviure a l’hotel Vilina Vlas i a les atrocitats que s’hi van cometre”, diu Meliha Merdjic amb la mirada perduda. Quan va esclatar la guerra, Meliha tenia 13 anys i vivia a Visegrad amb la seva família. Portava una vida normal fins que va començar a ser testimoni de la deportació d’amics i veïns. “Vaig veure com assassinaven el meu germà, que tenia 16 anys, i l’execució de cinc persones més. Mataven tots els homes que no eren serbis, independentment de si eren nens, adolescents, homes joves o vells. Als homes els mataven i a les dones ens violaven i ens maltractaven físicament i psicològicament”, continua. La Meliha explica que durant aquell període ella i la mare només pensaven en com viure un dia més. “No sé per què la mare i jo vam sobreviure. Suposo que Déu ha volgut que sobrevisquem perquè puguem explicar el que vam viure i que no torni a passar mai més”.

Doble humiliació

Ha passat un quart de segle, però moltes de les 25.000 dones que, segons les xifres oficials, van ser violades com una estratègia premeditada de les forces sèrbies, encara no són capaces d’explicar les agressions que va rebre el seu cos en el seu propi entorn familiar. Ara viuen una doble humiliació: moltes no són reconegudes com a víctimes i, cosa que és més greu, saben que els violadors viuen impunement a les mateixes ciutats o a pocs quilòmetres de distància, i que han estat rehabilitats com a membres de la policia o funcionaris locals.

Plafó amb retalls de premsa de botxins i víctimes, que ha recollit l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra

“El motiu pel qual es va crear l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra és perquè ens vam adonar que no tots els criminals de guerra serien jutjats, i podrien seguir vivint als seus pobles com si no hagués passat res, impunement, sense haver pagat pels seus actes. Per això vam començar a treballar per documentar els casos i portar-los davant la justícia. Per a nosaltres, l’única venjança possible no és veure morts els nostres agressors, sinó ser capaces de portar-los davant la justícia, perquè pateixin i paguin per tot el mal que van fer. Aquesta és la nostra màxima satisfacció”, afirma Meliha, membre activa de l’associació, juntament amb la seva mare.

L’hotel Vilina Vlas es va convertir el 1992 en la seu del grup paramilitar White Eagles, liderat per Milan Lukic, que el 2009 va ser condemnat a cadena perpètua pel Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia per haver torturat, violat i assassinat prop de 130 persones a Visegrad. Moltes van morir cremades vives en dues cases que encara existeixen a la ciutat, i que l’Ajuntament vol tirar a terra per fer-hi noves construccions. L’Associació de Dones Víctimes de la Guerra lluita també per preservar la memòria històrica, i pressiona el consistori perquè accepti col·locar-hi una sèrie de plaques commemoratives en record a les víctimes.

Imatge general de Visegrad

Una ciutat fantasma

Visegrad té l’aspecte d’una ciutat fantasma, on la majoria dels habitants -dues terceres parts dels quals eren musulmans abans de la guerra- van ser assassinats o obligats a marxar. Molts van emigrar a altres parts de Bòsnia o van demanar asil a tercers països i, tot i que hi conserven les seves propietats, no hi han volgut tornar més. Fins i tot les làpides del cementiri musulmà han sigut profanades per esborrar-hi les paraules “mort per genocidi”. Al centre de la ciutat és freqüent veure carrers que honoren les tropes sèrbies, com per exemple el carrer dedicat a l’Uzice Corps, la primera unitat militar de Sèrbia que va entrar a Visegrad per ajudar els paramilitars, o fotografies que qualifiquen d’heroi el general Ratko Mladic, conegut com el Carnisser dels Balcans i condemnat també a cadena perpètua pel Tribunal Penal de l’Haia.

“Aquesta és una prova més que la guerra continua -diu Meliha Merdjic-. Ens sentim totalment desprotegits i menystinguts per l’estat. A la República Srpska ells [en referència als serbis de Bòsnia] poden posar les plaques als carrers amb els noms dels seus herois, que són criminals de guerra, i nosaltres no hi podem posar ni una placa amb el nombre de persones que va morir a cada lloc”, es lamenta. “Per a mi el criminal de guerra no és serbi, ni croat, ni musulmà, és un criminal de guerra i punt”, conclou.

El consistori nega que es cometessin crims de guerra tant a l’hotel Vilina Vlas com a les cases on les sentències judicials han provat que s’hi van fer execucions. L’alcalde, Mladen Durevic, reclama poder girar full i explotar els recursos turístics de la ciutat que va immortalitzar el premi Nobel de literatura Ivo Andric amb la seva novel·la El pont sobre el Drina.

Amb tot, l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra considera que no hi ha una llavor d’odi capaç d’encendre un nou conflicte. “L’odi el transformem en la nostra feina diària, en l’empenta per buscar proves, per documentar els casos, etcètera. Així és com canalitzem la set de venjança. També és un advertiment de cara a les generacions futures, que qui la fa la paga. L’única venjança que perseguim són les sentències condemnatòries que rebin els criminals de guerra, i saber que acaben a la presó”, diu.

Meliha assegura que, un cop denunciat el seu cas, i després d’haver ajudat desenes de dones a perdre la por i recollir dades contra els seus agressors, ara ja no se sent una víctima, sinó més aviat una heroïna. “Ara soc capaç d’assenyalar amb noms i cognoms els que han violat o matat o deportat algú. Ara més aviat ens temen a nosaltres, perquè saben que denunciem tot el que van fer i ara són ells els que s’amaguen”, detalla.

Honorar els criminals de guerra

Els Acords de Pau de Dayton del 1995 van imposar una estructura política que agrupa musulmans i croats de Bòsnia i una República Srpska, formada majoritàriament per serbis de Bòsnia, que està unida per una presidència i alguns ministeris comuns. Això fa molt difícil l’aprovació de lleis que penalitzin la negació del genocidi i dels crims de guerra. A Visegrad encara s’honora els criminals de guerra cada 13 de març, amb motiu de l’homenatge a Dragoljub Mihailovic, líder del moviment txètnic durant la Segona Guerra Mundial. “El que més em molesta com a ciutadana de Bòsnia i Hercegovina i com a víctima de la guerra és que el nostre govern no reacciona i no prohibeix aquests actes. Sé molt bé què significa la paraula txètnik, en el meu propi cos, en la meva pròpia pell. Han passat els anys i poques coses han canviat”, lamenta la Meliha.

Les víctimes de les agressions s’organitzen

L’Associació de Dones Víctimes de la Guerra, amb seu a Sarajevo, es va fundar l’any 2003 amb l’objectiu de reunir les dones que havien sigut víctimes d’agressions sexuals i violacions durant els 4 anys de guerra a Bòsnia i Hercegovina. És una organització no governamental i multiètnica-està formada per víctimes d’origen bosnià, croat, serbi i d’ètnia gitana-, i des del 2006 també ajuda homes que van ser víctimes de violació com a acte de tortura i humiliació durant la guerra.

Aquesta entitat ha recollit i documentat fins ara 5.330 casos, que han permès portar 2.774 criminals de guerra davant dels tribunals. Si els acusats han comès fins a 3 violacions són jutjats pels tribunals locals i, a mesura que la xifra augmenta, se’ls deriva a instàncies superiors fins a arribar al Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia, que va jutjar 161 criminals de guerra fins a la seva dissolució el novembre del 2017. Però més enllà de les xifres, l’Associació lluita també per ajudar les víctimes a fer-se visibles, compartir la seva situació i reclamar protecció jurídica i social que les ajudi en l’intent de refer les seves vides.

La seva missió també és explicar què va passar a les generacions que no van viure la guerra, i influir al màxim en els àmbits polític, acadèmic i judicial perquè aquest tipus de crims no quedin en la impunitat.

stats