“Tenim por que avui, el dia de l’aniversari, ens tornin a atacar”

Enviada especial a Sderot (Israel)L’exèrcit israelià es compromet a defensar els seus ciutadans i a no deixar ningú enrere si a canvi ells estan disposats a servir a les seves files i viure en una terra envoltada de fronteres hostils. Aquest és el contracte social que existeix a Israel, i que avui fa un any que va saltar pels aires: centenars de milicians palestins van creuar la frontera de Gaza –que portava vint anys sota setge– per terra mar i aire i van agafar per sorpresa el que tothom pensava que eren l’exèrcit i els serveis secrets més forts del Pròxim Orient. Les forces israelianes no només no ho van evitar, sinó que van tardar hores a reaccionar. El resultat és ben conegut: 1.200 morts i 250 segrestats israelians. El fracàs de seguretat més estrepitós de la història d’Israel des de la seva fundació, el 1948. L’ofensiva d’Israel a Gaza, que ha deixat l’enclavament en runes i desenes de milers de morts, no ha servit perquè els israelians que viuen a tocar de la Franja hagin recuperat la confiança ni en l’exèrcit ni en les institucions del seu país. 

Un exemple és la Noa. Viu a la ciutat israeliana de Sderot, que va ser una de les localitats atacades per Hamàs el 7 d’octubre de l’any passat i que és a només 10 quilòmetres de la Franja de Gaza. La jove confessa que encara no es pot creure el que va passar fa un any: “No me’n sé avenir, continuo en xoc”. Els milicians van arribar cap a les set del matí, van anar directament a la comissaria de policia del davant de casa seva, van matar una trentena de policies i s’hi van fer forts fins que van arribar els reforços de l’exèrcit. Aleshores els militars israelians van envoltar l’edifici i van disparar-hi des d’un tanc fins a destruir-lo amb els milicians de Hamàs a dins. En l’atac també van morir un grup de pensionistes que estaven d’excursió i que no van poder entrar en un refugi perquè la porta estava tancada. 

On abans hi havia la comissaria ara s’hi erigeix un memorial, que aquest diumenge obrers del Sud-est Asiàtic s’afanyaven a enllestir abans de la commemoració del primer aniversari de l’atac de Hamàs. L’únic que queda de l’edifici és un mur de mig metre d’alçada fet amb les seves runes. És a tocar d’unes grans columnes que també s’han erigit en record dels policies i els bombers morts en l’atac. 

El trauma que descriu la Noa, una estudiant d’enginyeria de 23 anys, és encara més significatiu tenint en compte que Sderot rep atacs des de fa 20 anys de coets que Hamàs o la Jihad Islàmica disparen des de la Franja. La població ja s’hi ha acostumat. Diuen que des del moment que senten les alarmes tenen entre 10 i 15 segons per ficar-se en un refugi. A cada casa, per llei, hi ha una habitació a prova de bombes, i també hi ha refugis a totes les parades d’autobús: són estances de ciment armat en forma de L, assenyalades amb cartells on es llegeix en majúscula “Shelter”. També hi ha refugis als parcs infantils, de vegades dissimulats com si fossin jocs: un gran túnel de ciment pintat com si fos una eruga gegant ajuda –o això diuen– a pal·liar el trauma de les criatures si els sorprèn un atac mentre juguen al sortir de l’escola. Gaza és tan a prop que des de dalt d’un turó es pot veure la ciutat de Beit Hanoun, al nord de la Franja: els mitjans internacionals hi tenen instal·lades càmeres fixes i habitualment hi ha israelians que s'hi apropen per veure (i celebrar amb eufòria) els bombardejos de l’aviació contra els palestins. A Gaza, en canvi, no hi ha refugis antiaeris. 

Després del 7 d’octubre, la Noa i el seu marit van instal·lar-se en un hotel que els va oferir el govern al centre d’Israel, però com la majoria d’habitants de Sderot fa uns mesos van decidir tornar-hi. “Això és casa nostra, al cap i a la fi. Encara que això no vol dir que ens sentim segurs: tenim molta por que el dia de l’aniversari ens tornin a atacar”. A Gaza no queda pedra sobre pedra. Malgrat això, aquest diumenge milicians palestins han disparat coets contra el sud d’Israel, tot i que no han deixat ferits. Després d’un any d’atacs indiscriminats i incursions terrestres, Israel no ha aconseguit que els seus ciutadans que viuen més a prop de la Franja se sentin segurs. 

Hi ha una altra ferida que tampoc ha cicatritzat: la desconfiança en les institucions després de l’atac. La Noa les critica obertament davant d’aquesta periodista: “Sento que els polítics i els alts comandants ens van trair. Els soldats van fer tot el que van poder per nosaltres, però els que manen ens van trair”. Repeteix la paraula traïció, perquè vol que quedi enregistrada: “És la paraula que aquí fa servir tothom, perquè és com ens sentim. Haurien hagut de fer alguna cosa per evitar-ho i no ho van fer”. La noia no creu en fosques teories conspiratòries: simplement creu que els alts responsables polítics i militars d’Israel no van saber detectar el perill d’un gran atac, malgrat que molts soldats els havien advertit. I ho compara amb la desfeta israeliana a la guerra del Yom Kippur, el 1973.

A la Noa el 7 d’octubre la va enxampar fent el servei militar. Tot i que l’han cridat a files, no ha volgut anar a combatre: li han diagnosticat estrès posttraumàtic i diu que no està en condicions d’agafar les armes. Es mira amb escepticisme el gran mural que l’ajuntament ha fet pintar a la façana d’un dels edificis d’habitatges que hi ha al davant del solar on hi havia la comissaria. Al mural es veuen uns lleons rugint sota una gran estrella de David, i mares que protegeixen les seves criatures. 

Els èxits recents dels serveis d’intel·ligència israelians contra Hezbollah han donat aire al primer ministre Benjamin Netanyahu, però les víctimes del 7 d’octubre no estan disposades a oblidar. El govern de Netanyahu continua dilatant l'inici d'una investigació oficial, i ho seguirà fent mentre continuï la guerra. Al juliol l’exèrcit va fer pública una investigació parcial del que va passar al quibuts Beeri, que conclou que la resposta militar va ser massa lenta i desorganitzada. L’altra investigació que es va obrir al desembre ha estat suspesa pel fiscal general, que argumenta que interferiria en els esforços de la guerra.