De l’austeritat al deute europeu: el llegat d’Angela Merkel a la UE

Brussel·les“Soc una amant de la música i per això estic encantada que aquest especial aniversari caigui en la nostra presidència del Consell. El desembre del 2020 Ludwig van Beethoven, compositor de l’himne europeu, hauria complert 250 anys. La seva novena simfonia m’aclapara una vegada i una altra, fins i tot després de tot aquest temps. Cada vegada que l’escolto hi descobreixo alguna cosa nova que m’impressiona i em remou. I em passa el mateix amb Europa. Europa pot ser redescoberta una vegada i una altra. I això encara m’impressiona”.

Fins als últims mesos se l’hauria descrit més aviat com una persona freda i és possible que la paraula austeritat hagués tingut molt més pes en el seu comiat. Però amb aquestes frases Angela Mekel deixava entreveure una sensibilitat que ha anat alliberant els últims mesos de la gestió de la pandèmia, com qui es relaxa quan per fi veu la meta. Són part del discurs que la cancellera va pronunciar a l’Eurocambra el 27 de juny de l’any passat, quan va agafar el timó d’una presidència rotatòria de la UE que l’esperava i, per a molts, la necessitava.

Si, com deia la periodista Carme Colomina fa uns dies en aquestes mateixes pàgines, costa imaginar una Alemanya sense Merkel, també costa imaginar una Unió Europea sense Merkel. Pocs dirigents europeus s’han assegut tantes vegades a la llarga taula ovalada del Consell Europeu i pocs hi han passat tantes nits en blanc negociant retallades, rescats, quotes migratòries, pressupostos europeus, les condicions del Brexit i, fins i tot, una pandèmia mundial. “No estem preparats per a l’Europa després de Merkel”, deia amb dramatisme Mujtaba Rahman, el director de la consultora de risc polític Eurasia Group aquesta setmana en un article a Politico.

Gestora de crisis

Amb l’esclat de la pandèmia, no van ser poques les veus a Brussel·les que, amb més o menys volum, agraïen que fos Merkel qui, per atzar, hagués d’agafar les regnes d’una UE tensa i cansada per les negociacions del Brexit. Polítics, tècnics i diplomàtics confessaven que tenien les esperances dipositades en l’experiència i capacitat de gestió de crisis de l’alemanya. I poc ha decebut. “És una gran negociadora i gestora de crisis i la presidència alemanya ha sigut un èxit”, recorda Sophie Pornschlegel, de l’European Policy Centre.

Un èxit gens discutit, perquè amb les regnes europees en mans de la cancellera el 2020 es va poder cloure amb un acord per al pressupost europeu dels pròxims set anys, un pla de recuperació econòmica sense precedents, l’acord amb el primer membre que abandona la UE i un mecanisme que lliga la concessió dels fons europeus al compliment dels estàndards mínims en democràcia i separació de poders. Cap ni una d’aquestes negociacions va ser fàcil, i en molts casos va anar de ben poc, però Alemanya va acabar complint unes expectatives prèviament altes. Una última tasca que endolceix el record que quedarà d’ella a Brussel·les, la capital on va negociar (i encaminar) les dures condicions del rescat a Grècia i les mesures d’austeriat imposades a països com Espanya després de la crisi del 2007.

Pornschlegel repeteix diverses vegades que Merkel deixarà un buit difícil d’omplir a la Unió Europea, perquè la cancellera ha servit de pivot en un engranatge comunitari que l’ala més conservadora del seu partit hauria volgut encarar més cap al costat de la frugalitat neerlandesa. Tot i això, l’aliança amb el president francès, Emmanuel Macron, rellançada els últims anys, l’ha convertida en un soci fiable també per a països com Espanya o Itàlia. “Ha traspassat línies vermelles, com el deute europeu, l’obertura als refugiats o el canvi climàtic”, diu Pornschlegel.

Amb l’elecció d’Armin Laschet, la CDU tria l’opció més continuista amb el gran repte d’omplir el buit immens que deixa Merkel i que s’haurà d’omplir pel bé del consens i l’estabilitat d’una Unió que, amb la pandèmia de coronavirus, ha de retrobar la manera menys dolorosa de superar un episodi clau de la seva història.

Portugal pren el relleu en plena tercera onada

El relleu de la presidència alemanya del Consell el va prendre el 5 de gener Portugal i el seu primer ministre, António Costa, que té com a principal repte la gestió de la tercera onada del coronavirus després que la primera provoqués tancament de fronteres i el trencament de Schengen. En declaracions als mitjans, Costa va explicar que la seva prioritat és que la recuperació econòmica no deixi ningú enrere, i l’agenda social.