'Auf Wiedersehen', Angela

Angela Merkel ha decidit marxar al ritme de Nina Hagen. Una selecció musical pop per a una cancellera que ha personalitzat el poder hegemònic alemany que ha marcat el destí d’Europa durant més de 16 anys. La cançó Du hast den Farbfilm vergessen (Has oblidat el carret de color) que sonava el 1974 quan Angela Kasner era una jove de 20 anys a la RDA, va ser una de les tres peces musicals que la cancellera va escollir com a banda sonora de la cerimònia militar de comiat que dijous li va organitzar el ministeri de Defensa a Berlín.

Merkel marxa amb un record cap allà on va començar, aquella “primera vida d’Angela M.” (com es va titular una polèmica biografia sobre els seus anys a l’altra banda del mur de Berlín), on la cançó de Nina Hagen sonava a crítica al règim comunista i a un món d’escassetats, en blanc i negre. El comiat de Merkel coincideix, però, amb el retorn del discurs de la Guerra Freda, amb Moscou concentrant tropes a la frontera amb Ucraïna i amb Vladímir Putin acusant l’OTAN de traspassar les línies vermelles russes.

Aquesta setmana el Bundestag escollirà formalment Olaf Scholz com a nou canceller d’Alemanya i l’era Merkel serà història. Però el relleu del seu llegat fa temps que s’ha començat a gestar. És el final de l’Europa reticent. Obsessionada per la necessitat de trobar un lloc al món, que tampoc sap com ocupar. El final de l’Europa de la connivència amb la dreta il·liberal. Els passos que ha anat fent Brussel·les, els últims mesos, per condicionar el pagament dels fons de recuperació al compliment de l’estat de dret suposa un canvi important. És un moment de reequilibri de forces. D’una banda, Brussel·les es prepara per tenir un instrument que, en última instància, li permeti penalitzar les violacions de drets als estats membres. De l’altra, amb la sortida de Merkel, s’aprima l’Europa dels estats, la Unió intergovernamental que ha orbitat al voltant de Berlín, com a centre neuràlgic polític i econòmic.

La nova coalició semàfor que està a punt d'agafar el relleu ja gasta un to molt més dur quan es tracta de parar els peus a Budapest o Varsòvia del que ho ha fet la cancellera sortint. A més, amb la líder dels Verds, Annalena Baerbock, com a nova ministra d’Exteriors, el pragmatisme merkelià que va prioritzar els interessos comercials en les relacions amb Rússia i la Xina comença a sonar a equilibris d’un altre moment. El nou govern ja ha endurit el discurs sobre Rússia, Bielorússia, Taiwan, Pequín i els drets humans. Un gir en la política exterior de Berlín suposaria també un reequilibri de forces en les visions confrontades que destil·len la política exterior europea.

I en aquest final de guió, la sortida de la cancellera ha coincidit també amb la caiguda vergonyosa del suposat aspirant a renovar una democràcia cristiana europea sense nord. Els escàndols de corrupció han forçat, finalment, la retirada de la política de l’excanceller austríac Sebastian Kurz, el nen prodigi que la premsa liberal es va afanyar a entronitzar com el futur de la dreta europea. Kurz era el contramodel de Merkel. El conservadorisme impecable, disposat a aliar-se amb l’extrema dreta per governar. El PPE ha quedat escapçat.

Mentre la dreta es ressitua, l’europeisme desacomplexat del nou govern alemany es viu com un punt d’inflexió a les institucions comunitàries. Comença una nova relació entre Brussel·les i Berlín.