"Tenim més bales que aliments": la revolta a Colòmbia es reforça

Bogotà“Què se sent a l'omplir estómacs buits amb el fred d’un fusell?", ha escrit Laura Sofía, estudiant de periodisme, en vermell sobre negre a la seva pancarta. “En aquest país, per menjar tenim més bales que aliments”, justifica. Fa poc Noticias Caracol va filtrar la intenció del govern colombià de comprar 24 avions militars per 4.500 milions de dòlars, un terç del que pretenia recaptar la reforma tributària que va desencadenar el Paro Nacional el 28 d’abril.  

Diumenge el president de Colòmbia, Iván Duque, va anunciar que retirava la reforma fiscal i dilluns va dimitir el ministre d’Hisenda que l’havia impulsat, Alberto Carrasquilla. Però el Paro ja no va d’això, només, sinó de la pobresa que afecta el 40% del país (segons el DANE), de la corrupció generalitzada que impedeix creure en l’estat i de les persones que han mort durant la primera setmana de protestes: 24 segons la Defensoría del Pueblo, 37 segons l'ONG Temblores.

La violència repressiva de la força pública ha provocat por, però també indignació. Només a la capital colombiana es comptaven desenes de convocatòries. La principal, al Parque Nacional en direcció al nord per la Carrera Séptima. L’omplen missatges com “Uribe, Duque, parin la massacre”, “Mama, si no torno a casa m’ha matat l’estat”.

A l’altura de la intersecció amb la Calle 60, el Pablo, estudiant de sociologia, explica: “Colòmbia està en guerra des que es va formar, però ens hem dividit en zones verdes i vermelles. La majoria de territori urbà, com Bogotà, són bombolles artificials que el govern i els mitjans utilitzen per vendre una falsa pau social”. Per això, que el conflicte exploti aquí, a la ciutat, i que es visibilitzi tant l’agressivitat de la repressió deslegitima encara més el govern, opina.

La María Fernanda, amiga del Pablo, es queixa de la cobertura dels mitjans de comunicació “tradicionals”, centrada en el cost dels actes vandàlics i en el foment del pànic. Fa poc els informatius de la televisió Radio Cadena Nacional (RCN) van desencadenar la indignació viral: van fer passar una manifestació a Cali, la ciutat més reprimida i militaritzada del país, per una celebració per la retirada de la reforma tributària. Com molts joves, la María Fernanda segueix el que passa en altres punts de la ciutat i del país a través de directes a pàgines d’Instagram. Però coincideix amb un cartell enganxat sobre una façana de la Carrera Séptima: “No ploris a les xarxes el que no lluites als carrers”. 

“Hem de sortir al carrer, malgrat tot”, es reafirma Queraldín Gil, vestida encara amb l’uniforme blau de l’hospital. “La pandèmia va aturar el moviment del 2019 i ha empitjorat dramàticament la situació econòmica de molta gent, no pot ser el motiu per quedar-nos a casa. A més, tot va lligat, en aquest país si no tens recursos no tens sanitat”, sentencia aturada en un extrem del Parque de los Hippies. 

Venedors ambulants venen mocadors amb estampats de “Jo dono suport al Paro” i banderes de Colòmbia a cinc mil pesos, poc més d’un euro. Quatre noies escriuen “Resistim” a terra en groc, blau i vermell. “La bandera és l’únic símbol que ens uneix i que pertany al poble. És una manera de dir que som aquí per tots”, explica la Natalia, estudiant d’enginyeria industrial. “El meu pare ens ha portat avui en cotxe, però tenia molta por que donessin l’ordre de disparar-nos”, comenta la seva amiga Daniela. 

Un grafiti ocupa el centre de la plaça: és un mapa del país amb aspecte de formatge, devorat per rosegadors d’ulls vermells. El títol de l’obra: Gobierno de ratas. El van pintar fa una setmana i cada dia una desena d’artistes urbans el restauren dels danys causats per la pluja quotidiana. La mateixa pluja que cap a la una del migdia obliga a interrompre el recorregut.

En lloc d’escampar, els presents troben refugi sota el sostre d’una benzinera, que es converteix en una festa animada per tambors i trompetes. Sona la cúmbia Colombia patria querida, imprescindibles com el Bella ciao i càntics contra el govern: “Uribe, paraco hijodeputa”, “Que lo vengan a ver, que lo vengan a ver, esto no es un gobierno, son los paracos en el poder” o “Parar para avanzar, viva el Paro Nacional”. 

Para de ploure i es reprèn el pas. Milers de persones arriben al monument de Los Héroes, presidit per una estàtua de Simón Bolívar, que avui porta una bandera nacional al coll. Cau la nit i la policia reprimeix la manifestació amb gasos lacrimògens i granades explosives.

El govern de Duque i l’expresident Álvaro Uribe justifiquen la militarització del país i la repressió de les protestes per la suposada presència de les guerrilles. Un discurs que alimenta la potencial intervenció de grups paramilitars. “La dreta sempre utilitza les guerrilles per criminalitzar les protestes i fomentar la por”, diu Santiago Pachón, un realitzador audiovisual de 25 anys, mentre marxa de la manifestació. 

Sindicats, oposició i organitzacions socials han rebutjat la proposta de Duque d’“iniciar un diàleg nacional” fins que no es desmilitaritzi el país. Sense una data fixa per finalitzar les protestes i davant la incertesa de quin nivell pot assolir la repressió de l’Estat, de moment l'ONG Temblores registra: 37 morts, 831 detencions arbitràries, 22 víctimes d'agressions als ulls i 10 víctimes de violència sexual exercida per la força pública.