Al-Assad referma la dinastia sobre una Síria en ruïnes

BeirutPer a Abu Ali, de 45 anys, la reelecció de Baixar al-Assad és una broma de mal gust. Va passar vuit mesos a les presons sirianes per haver sortit als carrers de la ciutat de Duma a manifestar-se el 2011 contra la repressió de Damasc. Quan va ser alliberat semblava que havia envellit 10 anys. “Va ser una experiència molt dura. Em vaig prometre a mi mateix que no tornaria a estar en una presó siriana”, diu en veu baixa. Va fugir del país el 2012 i des de llavors viu com a refugiat al Líban, veí de Síria. Per a Abu Ali “va ser vergonyós” veure les imatges a la televisió estatal del “doctor” [Al-Assad] votant en un col·legi electoral a Duma. Precisament, en aquesta mateixa ciutat, a la perifèria de Damasc, van morir 60 persones en un atac amb armes químiques l’abril del 2018. Una altra violació que se suma a la llarga llista de crims de guerra comesos pel president sirià i el seu govern des que va començar, fa més d’una dècada, el sagnant conflicte a Síria. Però a excepció de les sancions econòmiques occidentals, no hi ha hagut condemnes més importants.

Amb el resultat oficial d’un 95,1% dels vots a favor seu, Al-Assad ha revalidat un quart mandat per set anys després d’unes eleccions que no han tingut el suport de la comunitat internacional ni compleixen les expectatives de la resolució 2.254 de Consell de Seguretat de l’ONU. El full de ruta internacional pretenia posar les bases per a una nova Constitució i la celebració d’eleccions lliures a Síria sota la supervisió d’observadors internacionals.

Ara que ja ha quedat clar que les negociacions amb el règim sirià per pactar una solució política al conflicte no funcionen, es presenten els pitjors escenaris: que les forces de Damasc amb el suport de Rússia i l’Iran rematin els últims flancs de la insurrecció siriana, cosa que portaria a una nova crisi de refugiats, i el ressorgiment de grups jihadistes com l’Estat Islàmic.

Apuntalat al poder

El “doctor” s’ha apuntalat de nou al poder, però li toca governar una Síria dividida i assolada per deu anys de guerra atroç, que ha causat centenars de milers de morts i ha obligat un terç de la població siriana a fugir del país.

“Fins ara Al-Assad ha tingut el suport incondicional militar de Rússia i l’Iran en la guerra, que l’han ajudat a recuperar dos terços del territori, però a l’hora de la reconstrucció Síria necessitarà centenars de milers de milions de dòlars a través de les ajudes internacionals. Fins que no hi hagi confiança d’un canvi de règim no entraran a Síria els fons internacionals per a la reconstrucció”, assegura Amal Saad Urayib, professora de ciències polítiques de la Universitat Americana Libanesa.

Urayib esperava que amb la forta pressió econòmica sobre el règim es podria haver “canviat el rumb autoritari del president sirià”. Però, contra tot pronòstic, Al-Assad ha sortit reforçat en les eleccions de dimecres, tot i que l’economia siriana està en caiguda lliure, soscavada per la coneguda com a “llei Cèsar de Washington”, un paquet de sancions econòmiques per fer més pressió sobre Damasc, i la profunda crisi financera al Líban.

Enfront de les imatges quotidianes de sirians fent llargues cues a les gasolineres o davant els forns per comprar el pa racionat, el president sirià promet posar fi a la crisi financera, oferir ocupació i acabar amb la inflació.

“Al-Assad està seguint els passos del seu pare, Hafez, que va governar amb mà de ferro durant tres dècades i va aniquilar tothom que representava una amenaça per al seu poder”, adverteix Urayib. De fet, el fill gran de Baixar ja es prepara per ser ungit a les eleccions del 2028.

Un estat fallit?

Europa tem que Síria pugui acabar convertint-se en un estat fallit a les seves portes, i després d’una dècada de negociacions sense resultats aquestes opcions es multipliquen. Davant l’aïllament internacional al règim sirià, Al-Assad podria alinear-se encara més amb l’Iran, que està virant cap al fonamentalisme dels aiatol·làs, contraris a les negociacions amb els Estats Units i amb Occident en general.

Quan es parla de Síria no es pot deixar de banda la crisi dels refugiats. Més de cinc milions de sirians han fugit de la guerra i s’han refugiat en els països veïns, que ja suportaven una forta càrrega de refugiats, palestins majoritàriament, però també migrants d’Àsia. En el cas del Líban, s’ha accelerat el col·lapse financer. Les autoritats libaneses volen desfer-se’n, i els pressionen perquè tornin. Però sense cap garantia de seguretat, ningú pot tornar a una Síria que ja no és casa seva.