BarcelonaLa Xina no estava governada per una Ciutat Prohibida poblada d’eunucs i concubines pèrfides, on feia olor de resclosit. Pel Palau Imperial hi passejaven consellers perses, estrategs àrabs, assessors russos i cristians heretges fugits de llunyanes terres de l’oest. La cort de la dinastia xinesa Tang, al segle VII dC, tenia aires de cimera de Davos. Els aires multiculturals creuaven les estances reials, les dones de la cort muntaven a cavall amb la ferocitat d’un nòmada, l’època daurada de la poesia xinesa estava començant. La Xina era una societat oberta al món i les seves influències. Amb alts i baixos, sempre ho ha estat. Però el mite de la Xina hermètica i tancada al món encara té molt de ressò a Occident.
Ho vam veure durant la pandèmia. La diplomàcia xinesa estava quasi paralitzada. No hi havia les grans cimeres de les dècades anteriors. Xi Jinping no agafava l’avió i no estrenyia les mans de mandataris africans, àrabs, occidentals i eslaus. La Xina ha pres el camí de l’autoaïllament internacional, deia Gideon Rachman, del Financial Times. L’economia xinesa es tancarà al món, la diplomàcia xinesa es tancarà al món, les ments xineses es tancaran al món. Per al columnista occidental, ens trobàvem davant l’etern retorn de la Xina hermètica: el retorn de la Xina “real”.
Però la Xina és més semblant a la resta del món del que pensem. El covid-19, com a la majoria dels països, ha estat un període d’excepcionalitat. També en el cas xinès. La Xina no s’ha tornat una Corea del Nord. Si l’activitat diplomàtica estava paralitzada era perquè, sota les restriccions xineses del covid zero, era impossible dur a terme la base de les relacions internacionals: les trobades cara a cara.
Un altre mite que va néixer i morir amb la pandèmia: es deia que, en el món postpandèmic, amb l’online i amb el metavers ja en tindríem prou. Però el cara a cara importa. I encara més en àmbits com la diplomàcia, on el que es diu fora de càmera, a cau d’orella, als passadissos o a porta tancada, és més important que el que veiem a les pantalles.
La Xina no s’ha tancat al món. De fet, ara mateix, és una potència diplomàticament hiperactiva. En els últims mesos, Xi ha rebut Macron, Lula, Ursula von der Leyen, Pedro Sánchez, Raisi i Scholz. Ha viatjat a Rússia, a l'Aràbia Saudita, a Indonèsia o al Kazakhstan. Durant la pandèmia es va parlar de diplomàtics xinesos falcons wolf warriors que portarien Pequín a una situació de confrontació total amb Occident. Aquest terme ja ha desaparegut de les anàlisis internacionals.
La Xina ha reiniciat la seva diplomàcia. La considera essencial: per poder ser una superpotència, ha d’evitar que es formi un front d’estats en contra seva liderats pels Estats Units. La Xina està fent enormes esforços diplomàtics i econòmics per mantenir en la neutralitat els països en desenvolupament. També intenta que Europa sigui un pol de poder autònom als Estats Units. Amb les seves mediacions en el conflicte Aràbia Saudita-Iran o la guerra d’Ucraïna, Pequín es vol presentar com la gran potència neutral i confiable, el patriarca benevolent que ajuda a posar ordre en el caos mundial. La gran ofensiva diplomàtica xinesa ha començat.
