La Xina o l'Índia: quina serà la potència del futur?

BarcelonaEl 2019 vaig viatjar per primer cop a l'Índia. El país m’atreia molt, però sobretot m’interessava comparar-lo amb la Xina. Havia llegit molts llibres i informes que definien els dos països com a economies en vies de desenvolupament i com els dos principals competidors per liderar Àsia. Però volia veure les coses sobre el terreny. Després de dues setmanes a l'Índia, vaig viatjar directament a Pequín i la capital xinesa em va semblar Suïssa. La Xina i l'Índia estaven en estadis de desenvolupament molt diferents, malgrat que les dues es classifiquessin genèricament com a economies en auge.

Aquesta experiència em va tornar escèptic respecte a pronòstics que, des de fa dècades, asseguren que cada cop falta menys perquè l'Índia superi la Xina com la gran potència asiàtica. En el passat, l’argument més comú era que l'Índia és democràtica i la Xina no, i, per tant, Pequín col·lapsaria i Nova Delhi triomfaria. Ara l’argument que més s’utilitza és el demogràfic: l'Índia superarà aviat en població una Xina cada cop més envellida. Però això deixa fora molts paràmetres.

En primer lloc, les dades econòmiques donen la raó a Pequín. El 1990 el PIB per càpita de l’Índia superava lleugerament el de la Xina: ara el dels xinesos és cinc vegades més gran. A l'Índia el 84% de la població viu amb menys de 6,85 $ al dia; a la Xina, el 25%. A Mumbai cada dia veia famílies senceres vivint al carrer, o enormes barris de barraques; a les ciutats xineses això és pràcticament impossible de trobar-ho. La paraula “pobresa” vol dir coses substancialment diferents als dos països. La Xina s’ha pogut industrialitzar fortament, creant una classe mitjana creixent a l’estil del Japó o Corea del Sud, mentre que bona part de l’Índia ha passat massa ràpid de l’agricultura als serveis, i ha generat una economia informal i precària que habita els slums de les ciutats.

La Xina, a més, té una homogeneïtat ètnica i religiosa molt més gran, amb un 90% d’ètnia majoritària Han, cosa que facilita l’estabilitat i la cohesió nacional. També és un país que ha trencat amb el que Acemoglu i Robinson descriuen com la tirania dels costums, societats on les normes locals, religioses o patriarcals pesen més que el poder de l’Estat. És el que passa encara a l'Índia, on en moltes localitats el sistema de castes o les prohibicions religioses s’acaben imposant per sobre de la llibertat de l’individu, teòricament protegida per les lleis nacionals. La periodista índia Pallavi Aiyar ho explicava en un assaig on deia que a l’autoritària Xina s’havia sentit més lliure com a dona que a la democràtica Índia. El govern xinès té molta mésstate capacityque l’indi, és a dir, poder real i una burocràcia forta per implementar i imposar efectivament les seves normes i mandats, agradin més o menys.

També hi ha arguments a favor de l’Índia. El més recent és el demogràfic. L'Índia serà aviat el país més poblat i té una mitjana d’edat jove; la Xina ha arribat al seu pic de població i s’anirà envellint, en un procés similar al que està vivint el Japó. Però tenir una població jove, per si sola, no és garantia de res: fa dècades que sentim que la natalitat africana crearia un boom econòmic al continent i això no s’ha produït. D’altra banda, s’ha destacat l’explosió de talent indi arreu del món, en comparació amb el xinès: desenes de grans empreses de Silicon Valley, com Alphabet o Microsoft, tenen CEOs d’origen indi i no xinesos. Però sembla que aquest talent està beneficiant més Occident que l'Índia, on encara hi ha un sistema educatiu més orientat a la selecció d’elits que a elevar el nivell educatiu general de la població.

També s’ha destacat el pluralisme i la solidesa espiritual més grans de l’Índia. Però això xoca amb els constants disturbis interètnics del país o el discurs nacionalista de potència renaixent de Modi, no tan diferent del de Xi Jinping. Un argument més fort és que el model democràtic indi permet transicions polítiques més graduals, en contrast amb la revolució i la inestabilitat que suposaria trencar amb el partit únic xinès. Però potser el millor actiu que té l'Índia és el geopolític: Nova Delhi té el suport dels Estats Units i Europa, no està enfrontada amb Rússia o la Xina, i té molt més marge estratègic que un Pequín envoltat i encallat en un conflicte entre superpotències.