Aquest estiu he viatjat dues setmanes a la Xina, cosa que no feia des del 2019. El país va quedar segellat per la política contra el covid-19 i, per a molts de nosaltres, l’única manera de saber què hi passava era a través dels mitjans de comunicació, amics xinesos o xarxes socials. Des que vaig treballar com a corresponsal a Pequín el 2016 he intentat anar a la Xina cada any. M’interessa veure què hi va canviant i què no. També explorar el país a través de noves geografies: aquest estiu he viatjat per ciutats pròximes al riu Yangzi, des de la bombolla occidentalitzada de Xangai fins a la retrofuturista Chongqing. El viatge, sobretot, m’ha servit per veure com s’ha transformat la Xina aquests últims anys de pandèmia.
Un dels canvis més xocants han estat les converses pessimistes sobre l’economia. A la Xina precovid era estrany trobar-te xinesos negatius amb el futur del país. Però en el viatge d’aquest estiu he parlat amb desenes de xinesos d’edats, feines i orígens diferents i cap d’ells m’ha ofert una perspectiva positiva sobre l’economia xinesa.
Recordo una sobretaula amb un economista que em va confessar que, després d’anys de desmentir relats alarmistes dels mitjans occidentals, ara estava preocupat de debò. Em va esmentar uns quants factors: problemes de deute, caiguda del preu de l’habitatge –i, per tant, caiguda del poder adquisitiu de moltes famílies–, sancions occidentals, crisi de confiança i gran atur juvenil. Cap de les persones amb qui vaig parlar creia que hi hauria una crisi econòmica greu. Més aviat, veien difícil que la Xina pogués tornar als bons temps en què l’economia creixia a nivells més alts i semblava que hi havia oportunitats a tot arreu. La sensació no era de catàstrofe, sinó de pessimisme.
El canvi més xocant que em vaig trobar durant el viatge ha estat l’ecosistema digital autònom que la Xina ha construït i que pot resultar estranyíssim per a qualsevol occidental. Un exemple: en les dues setmanes que vaig viatjar pel país, no vaig haver d’utilitzar en cap moment efectiu o targeta de crèdit. Tots els pagaments es feien a través de dos megaapps: WeChat i Alipay. A través d’aquestes aplicacions també pagues el transport públic, llogues bicicletes, despatxes factures o reserves hotels. Si no les tens, la vida se’t complica infinitament perquè molts negocis o serveis no accepten una altra forma de pagament.
Aquesta transició total al món digital fa que floreixin molts negocis –qualsevol persona que vulgui inspiració en start-ups digitals hauria d'anar a la Xina–, però alhora ha creat una gran barrera tecnològica per als turistes estrangers. Durant el viatge, a més, l’aplicació VPN que m’havia descarregat per saltar-me la censura xinesa (i poder utilitzar, per exemple, Gmail o Twitter) en cap moment va funcionar. Per a molts xinesos potser no és un problema: tota app estrangera té una alternativa xinesa. Per a mi, com a occidental, saltar a aquest món digital paral·lel i autònom va ser estrany, fascinant i, sobretot, revelador de la direcció cap on va el país.
