Viatge a l’Índia de Modi (III): pagaments digitals entre pobresa extrema
Respiro alleujat. Feia temps que no viatjava en un metro tan tranquil, còmode i net. Quan sortim a l’andana, els meus amics paguen unes ampolles d’aigua mitjançant una aplicació del mòbil. Veig que els altres passatgers tampoc utilitzen efectiu. L’estació és tan silenciosa com la d’una ciutat escandinava. Quan sortim a l’exterior, però, torno a sentir el soroll de milers de clàxons. Una muntanya de deixalles s’acumula a l’entrada de l’estació. Sota un pont, veig una escena massa freqüent: una família amb nens de pocs anys, de roba ennegrida i esquinçada, hi ha acampat per viure. A Delhi, la realitat pot canviar radicalment en pocs minuts de diferència.
És fàcil caricaturitzar l’Índia quan un es troba amb aquestes dues realitats. Des d’Occident, encara hi ha molta gent que veu el país com un forat de pobresa, castes, brutícia i espiritualitat paralitzant. Però hi ha una caricatura contrària: la del nacionalisme hindú, que considera que l’Índia és una potència imparable a la qual li falta poc per estar desenvolupada com la Xina. Les dues visions són falses.
L’Índia no és un país estancat en el passat. En els últims anys, tant l’economia com l’administració han viscut una modernització importantíssima. El govern ha promogut un sistema de pagament digital amb codis QR, utilitzat per 1 de cada 5 indis, en un país on predomina l’economia informal i l’efectiu. Això permet que el govern pugui recaptar més impostos i més gent pugui rebre préstecs, quan abans potser ni tenien compte bancari. El sector digital de l’Índia cada cop és més potent i busca exportar la seva tecnologia arreu del Sud Global.
Aquesta revolució digital s’ha combinat amb la construcció de grans i modernes infraestructures. El metro de Delhi o els trens amb els quals vaig viatjar eren còmodes i moderns. Bona part de les autopistes i carreteres estaven en bon estat. Una altra cosa són els conductors: l’activitat més perillosa que pots fer a l’Índia és, segurament, viatjar en vehicle privat. Ciutats com Delhi són totalment hostils als vianants. L’aire que es respira és mortal: 83 de les 100 grans ciutats més contaminades del món són a l’Índia. Escenes com les omnipresents vaques menjant de muntanyes de deixalles es repeteixen fins i tot a la capital. He menjat cuina de carrer a la Xina o el Sud-est Asiàtic, però el risc sanitari de fer-ho a l’Índia encara és massa alt. On em vaig endinsar de manera entusiasta va ser en les llibreries: la producció intel·lectual i literària del país és una de les més estimulants del món.
Potser el símbol que més refreda un optimisme excessiu són les famílies vivint al carrer amb les quals he obert l’article. El govern diu que ha eliminat la pobresa extrema. Però si comparo amb la Xina, un altre país que diu que l’ha quasi erradicat, les escenes de misèria són molt més freqüents a l’Índia. El PIB per càpita de l’Índia és encara similar al de la Costa d’Ivori o Nicaragua. El de la Xina és cinc vegades més gran. El de la Unió Europea, quinze vegades. A l’Índia li queda molt camí per recórrer.
