Viatge a l’Índia de Modi (II): esperança i tragèdia de la minoria musulmana
Els peregrins compren cistells de pètals de roses i teles de colors. Ens traiem les sabates i entrem per una sèrie de passadissos claustrofòbics, on hi ha desenes de dones i nens asseguts a terra. El nombre de gent va creixent. Finalment, sortim a un pati amb una estructura blanca al centre on, a dins, es troba la tomba del sant. És migdia de divendres, però ja es comencen a sentir alguns cants. Quan arribi la nit, el pati s’omplirà de música i alguns dels presents començaran a ballar posseïts per deliris místics. Entrem i veiem la tomba, totalment coberta de pètals vermells i més i més mantells multicolors. Som a Delhi i per l’ambient podríem pensar que ens trobem al temple d’una divinitat hindú. Però, en realitat, davant tenim la tomba islàmica del sant sufí Nizamuddin.
La religió musulmana adopta formes particulars a l’Índia. Lluny queden l’austeritat i el rigorisme de l’islam vingut del golf Pèrsic. De Nizamuddin anem a Jama Masjid, la mesquita més important de Delhi. Mirant a la gent que hi entra és difícil, per exemple, trobar gaires diferències entre el vestuari de les dones musulmanes i el de les hindús. Fa calor i és mitja tarda: les famílies s’asseuen a prendre te a l’ombra de la mesquita. A dintre, homes i dones comparteixen el mateix espai, de manera indiferenciada.
La història dels musulmans a l’Índia té matisos –com qualsevol història–, però, en general, ha estat una experiència d’integració i tolerància. La cultura dels últims segles al nord de l’Índia ha estat, fonamentalment, hindú-musulmana. L’Imperi Mogol, que va hinduitzar el seu islam original, va produir exemples reputadíssims d’emperadors tolerants i liberals, com Akbar, però també de tirans fonamentalistes com Aurangzeb. En tot cas, els musulmans indis destaquen per la seva obertura al pluralisme i rebuig del fonamentalisme: com ha explicat l'escriptor i periodista Fareed Zakaria, quasi no hi ha hagut casos de musulmans indis en grups islamistes radicals. Si un vol demostrar que l’islam és perfectament compatible amb la tolerància i la democràcia, pocs exemples millors hi ha que el cas de l’Índia.
Venjança històrica
Les últimes dècades, però, no han estat exemptes de conflicte. Amb la partició de l’Índia i el Pakistan, la violència entre hindús i musulmans es va disparar. Les elits seculars de la nova república índia, en tot cas, van apostar per un model de protecció a les minories. Però l’oposició nacionalista hindú mai va comprar aquesta visió. El BJP de l'actual primer ministre Modi ha atiat tensions antimusulmanes i destruccions de mesquites. El seu discurs és de venjança històrica, contra la dominació mogola que va durar segles.
Els musulmans indis són la minoria més gran del món, amb uns 200 milions de membres. Només hi ha un país amb més musulmans: Indonèsia. Però, a l’Índia, el govern està rebaixant cada cop més el seu estatus a ciutadans de segona categoria. El futur de l’Índia, sembla ser, apunta cap al model de majoritarisme religiós de països com el Pakistan, Israel o l'Iran.