Els talibans eliminen de la televisió les dones afganeses, les pel·lícules i les sèries

KabulAquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Cada dia a les vuit del vespre a la cadena de televisió afganesa Tolo fan un d'aquells concursos en què els participants han de superar proves absurdes. Es diu Ru da ru (cara a cara). És un programa per passar l'estona i un dels poquíssims de la televisió afganesa que et fan somriure. Tots els concursants són homes, i també el presentador i el públic que aplaudeix de manera entusiasta. Les dones a l'Afganistan han desaparegut gairebé del tot de la petita pantalla, de la mateixa manera que les pel·lícules, la música i les sèries que tanta audiència tenien. Des que els talibans van arribar al poder a l'agost del 2021, la televisió s'ha transformat. Ara cal tenir-ne moltes ganes per veure-la.

La graella és plena de debats avorrits en què participen homes amb turbant i barba. També hi ha programes informatius i molts, molts espais religiosos. Per no haver-hi, no hi ha gairebé ni anuncis. "Per emetre un anunci, els talibans han de supervisar primer el guió i no poden sortir dones", explica l'actor afganès Khan Kadir Rasa, que ha protagonitzat tota mena de sèries, i que es va fer famós per un espot que va trencar motlles el 2013, ja que va ser la primera persona que va anunciar preservatius a l'Afganistan.

Evidentment, amb el panorama actual, les productores han fet fallida i tots els actors i actrius s'han quedat sense feina. “Els pocs anuncis que s'emeten es fan a l'Iran o al Pakistan i després es tradueixen”, continua explicant Rasa, que és un dels molts que han perdut la feina.

Sense publicitat ni el suport de la comunitat internacional –que també invertia als mitjans de comunicació afganesos–, moltes televisions i emissores de ràdio han tancat, i un exèrcit de periodistes s'ha quedat al carrer. Les dones, les primeres. Internet tampoc és una alternativa. Només el 22,9% de la població afganesa hi té accés, segons dades del 2022 del Banc Mundial.

Informar al país ha esdevingut tot un repte. Ja ha passat l'època daurada en què els talibans rebien amb catifa vermella els periodistes estrangers i fins i tot els deixaven pujar als vehicles militars per filmar o fer fotografies. Era el moment que acabaven d'arribar al poder i els interessava donar una bona imatge internacional per ser reconeguts com a govern legítim de l'Afganistan. Ara, en canvi, deneguen l’acreditació de premsa a la majoria de periodistes internacionals. No volen observadors incòmodes. Els pocs que en queden és perquè l'acreditació que tenien encara no se'ls ha caducat. Són de les agències de notícies Reuters i AFP, i el diari nord-americà The New York Times. Per sortir de Kabul i informar des d'una altra ciutat del país també han de demanar permís als talibans.

Els periodistes locals

Els periodistes afganesos encara ho tenen pitjor. Tamim Shahir, que és el cap de secció a Tolo News, l'única cadena afganesa que emet notícies les 24 hores del dia, no sap precisar quantes vegades li han trucat els talibans per queixar-se per una notícia. “Uf!, un munt”, sospira davant de la pantalla de l'ordinador. Admet que hi ha temes que eviten tractar per no tenir encara més problemes. Per exemple, “la legitimitat del règim”. “Els talibans ens impedeixen accedir a la informació. És molt difícil treballar”, lamenta. A Tolo News hi ha 30 periodistes, dels quals vuit són dones. Això sí, homes i dones treballen en oficines separades per ordre dels talibans.

Elles són les que s'emporten la pitjor part. Quan surten a la petita pantalla, han de portar el vel islàmic i cobrir-se la cara amb una mascareta. “Tampoc ens deixen entrar a les rodes de premsa als ministeris”, es queixa Benafsha Binesh, una de les reporteres de Tolo News que cada dia surt al carrer a la recerca de notícies. Li ha passat de tot.

“El dia que els talibans van anunciar que prohibien a les dones estudiar a la universitat, vaig anar a la porta de la Universitat de Kabul a entrevistar algunes estudiants, però els talibans ens van prendre la càmera i ens van esborrar totes les entrevistes”, es queixa. El mateix li va passar el 8 de març passat, Dia Internacional de la Dona. Un petit grup d'afganeses es van manifestar a Kabul, i els talibans també li van esborrar les imatges. El setembre passat fins i tot la van detenir a ella, al seu càmera i a una venedora ambulant a qui havia entrevistat. “Em van dir que ens arrestaven perquè donàvem una mala imatge del país entrevistant una dona pobra”. Els van tenir retinguts quatre hores, assegura. I a ella la van amenaçar de detenir la seva família si tornava a fer el mateix.

Un dels principals èxits de la presència internacional a l'Afganistan va ser la llibertat de premsa i d'expressió. En aquells anys van sorgir desenes de canals de televisions i emissores de ràdio. Els talibans van prohibir els mitjans de comunicació durant el seu primer règim als anys noranta. Aquest cop no ho han fet perquè ells mateixos en treuen rèdit. La ràdio i la televisió pública de l’Afganistan s'ha convertit en el seu principal canal de propaganda. Es passen el dia fent discursos davant de la càmera, recitant l'Alcorà o mostrant imatges d'un Afganistan idíl·lic que, malauradament, al carrer no es veu enlloc.