L'Afganistan que els talibans no volen que vegis

“La meva vida és igual de desgraciada amb o sense talibans”

Les dones pateixen violència a l'Afganistan, independentment de qui estigui al poder

La Raihona, a casa seva a Kabul amb el seu fill Mohammad i la seva filla Neda.
4 min

KabulAquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis' que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Té una protuberància al coll que fa mal a la vista veure-la. És la cicatriu que li ha quedat després que el seu marit li tirés benzina per sobre i li calés foc. Raihona Nuri té 32 anys, viu a Kabul i diu que va patir el que no està escrit. Es va salvar de miracle. Va estar tres mesos ingressada a l'hospital. “Prego cada dia per no tenir aquest dolor”, sospira. El coll li fa molt de mal.

La Shamim té 46 anys, també viu a Kabul i es posa a plorar quan se li pregunta pel seu fill. El seu marit el va vendre quan només tenia set dies de vida per comprar droga. Estava enganxat a l'heroïna. “No ho oblidaré mentre visqui –diu la dona mentre s'eixuga les llàgrimes–. Ara el nen deu tenir 9 anys”.

És a dir, això va passar el 2013, quan les tropes estrangeres encara eren a l'Afganistan i la comunitat internacional finançava el govern afganès. A la Raihona el seu marit també la va cremar en aquella mateixa època. “Estava embarassada de dos mesos del meu segon fill”, recorda. Ara el petit té tres anys. Els talibans encara no havien tornat al poder.

Les dues dones asseguren que la seva vida no ha canviat amb o sense talibans. Continua igual de desgraciada. La seva història és un exemple de la violència que les dones pateixen a l'Afganistan, independentment de qui estigui al poder. Així ho avalen informes de les Nacions Unides i d’associacions de defensa dels drets humans.

Sotmesa al marit

La Raihona assegura que el seu marit la va maltractar des del primer dia. “Amb prou feines em deixava sortir de casa”, lamenta. Abans de casar-se era professora en un orfenat on ella mateixa s'havia criat fins als 14 anys. A partir d'aquella edat, el seu oncle se'n va fer càrrec i la va casar amb aquell home que li va fer la vida impossible. "Quan em queixava, el meu oncle em deia que aguantés, que el deure d'una dona és fer allò que el marit diu", explica.

Fins que un dia el marit li va calar foc. “Em va tirar benzina per sobre quan estava cuinant. El combustible es va encendre de seguida amb la flama del fogó”. Amb tot, l'home no va anar a la presó. "El seu germà treballava al ministeri de l'Interior i em va advertir que, si el denunciava, s'encarregaria d'arruïnar-me encara més la vida", assegura la dona. Durant anys no n'ha sabut res, fins que fa poc la va trucar per telèfon per exigir-li que li lliurés el seu fill. La Raihona té una filla de 7 anys, la Neda, i un fill de tres, el Mohammad. Segons la legislació afganesa, en cas de divorci o de separació, el pare es queda amb la custòdia dels fills.

La Shamim, al pati de casa seva amb les seves filles Parwana, Khadia i Sadia.

El marit de la Shamim tampoc va anar mai a la presó malgrat haver venut el seu fill com si fos un objecte. “Vaig anar a treballar i, quan vaig tornar a casa, el nen ja no hi era. Li vaig preguntar mil vegades què havia fet amb ell i em va contestar que no era cosa meva, que el fill era seu i que feia amb ell el que volia”, diu sanglotant la dona. Ho va denunciar a la policia, però no va servir de res. “No em van fer cas”, lamenta.

La Shamim camina amb una crossa perquè va patir meningitis quan tenia 5 anys i una cama li va quedar mig paralitzada. Ella també és òrfena de pare i el seu germà la va casar a la força quan només tenia 14 anys. “M'hauria agradat divorciar-me, però tenia por de perdre els meus fills”, argumenta. Té tres fills de 14, 13 i 12 anys, i tres filles d'11, 7 i 3. Ara viuen en una casa humil d'una sola habitació, amb un pati interior que comparteix amb altres veïns i on hi ha una latrina i un pou.

El que ha canviat la vida de la Shamim és que el seu marit va morir fa dos anys a causa del coronavirus. “Ara estic més tranquil·la”, admet. També hi ha contribuït el fet que des de fa nou mesos rep ajuda econòmica de Nove, una ONG italiana. “Ara almenys tinc diners per pagar el lloguer de la casa i comprar menjar pels meus fills”, afirma.

La Raihona també rep ajuda de Nove. Viu amb els seus fills en una acollidora habitació amb catifes a terra i paper pintat a la paret. “M'agradaria operar-me per deixar de tenir dolor al coll però, per desgràcia, no tinc prou diners”, és l'única cosa que lamenta.

Sense resposta

Tot i que la situació de les dones a l'Afganistan ja era dramàtica abans, ara ha empitjorat encara més amb els talibans. Ara no hi ha cap lloc on puguin denunciar o demanar ajut. Les dependències de l'antic ministeri de la Dona ara són la seu del ministeri de la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici, encarregat d'implementar la seva visió de les regles islàmiques.

ONU Dones continua tenint oficina al país. “No tenim capacitat per concedir entrevistes aquests dies a l'Afganistan”, és la resposta de la seva responsable de premsa per correu electrònic davant la petició del diari ARA de saber què fa exactament aquesta agència de les Nacions Unides que promou els drets de les dones, en un país on els seus dirigents es dediquen a minar-los. L' ARA insisteix a tenir almenys informació per escrit si l'entrevista no és possible. A aquesta segona petició, l'ONU Dones no respon.

stats