L'Afganistan que els talibans no volen que vegis

El 'Messi afganès' que va morir aixafat per un avió militar nord-americà

Milers de persones fan cua cada dia a Kabul per aconseguir un passaport i marxar de l'Afganistan

KabulAquest article forma part de la sèrie 'Viatge a l'Afganistan que els talibans no volen que vegis', que publica l'ARA aquest abril i que signa la nostra enviada especial Mònica Bernabé.

Inscriu-te a la newsletter Trump ha evolucionatEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Li deien el Messi afganès perquè, asseguren, tenia la mateixa destresa amb la pilota que l'exjugador blaugrana i perquè el seu número de samarreta també era el 10. A més, Messi era el seu jugador preferit i es declarava un fanàtic incondicional del Barça. El seu nom real era Zaki Anwari i estava a punt de fer 18 anys. Jugava a l'equip nacional de futbol sub-17 de l'Afganistan. Ell és un dels molts joves que es van enfilar a la carrosseria de l'avió militar nord-americà que va enlairar-se de l'aeroport de Kabul el 16 d'agost del 2021, l'endemà que els talibans aconseguissin el control de la capital. Centenars d'afganesos corrien darrere de l'avió desesperats per intentar pujar-hi. Les imatges van fer la volta al món.

Cargando
No hay anuncios
Evacuació de Kabul el 16 d'agost de 2021

“La roda de l'avió li va aixafar el cap”, diu un dels seus germans, el Mohammad Zaker, de 21 anys, amb un nus a la gola i a punt que li saltin les llàgrimes. Tot i que ja ha passat més d'un any i mig, no es treu la imatge del cap. La cara del seu germà va quedar completament desfigurada, i l'única manera que va tenir per identificar-lo va ser per la roba. Després d'això, assegura, el secretari general de la FIFA a l'Afganistan, Fazil Shahab, va prometre a la família que els ajudaria a sortir del país. De fet, van rebre visats per viatjar al Canadà, però mai van aconseguir arribar a l'aeroport de Kabul durant aquells dies caòtics de l'evacuació internacional.

Cargando
No hay anuncios

Els visats eren vàlids només per a tres mesos, i, una vegada van marxar els estrangers, ningú es va tornar a recordar d'ells, lamenta. “Vull que la FIFA sàpiga que continuem aquí, esperant”, afirma el noi. Ara els és igual anar al Canadà o a un altre país. El que volen és sortir de l’Afganistan. Com ells, hi ha desenes de milers d'afganesos que també volen marxar.

Cargando
No hay anuncios

Cada dia més d'un miler de persones fan cua a Kabul per aconseguir un passaport. Un cop el tinguin, hauran d'obtenir un visat per emigrar, que tampoc és fàcil. El Japó és l'únic país desenvolupat que actualment té ambaixada a l'Afganistan, encara que la seva activitat és limitada. La resta de països les van tancar precipitadament amb l’arribada dels talibans a Kabul i no les han tornat a obrir. En canvi, sí que hi ha representació diplomàtica de la Xina, l'Índia, Indonèsia, el Kazakhstan, el Kirguizistan, Qatar, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Rússia, el Tadjikistan, el Turkmenistan, Turquia, l'Iran i el Pakistan. Però, segons els afganesos, només aquests dos últims països concedeixen visats. L'Afganistan s'ha convertit en una ratera.

Zaki Anwari era el menor d'una família de quatre germans i tres germanes. Cursava el que seria equivalent a Catalunya a primer de batxillerat i era un apassionat del futbol. Va començar a jugar amb 11 anys. També li agradava nedar, muntar a cavall, i jugar a billar i videojocs. “Era molt afectuós i alegre”, diu el seu germà, que encara no dona crèdit al que ha passat. Al mòbil té un munt de fotografies del noi. A la majoria apareix vestit amb els colors de la selecció afganesa de futbol i una pilota als peus. El futbol era la seva vida.

Cargando
No hay anuncios

Aquell fatal 16 d'agost, el Zaki va acompanyar el seu germà gran, el Nazer, a l'aeroport de Kabul per agafar un avió. El Nazer havia treballat per a estrangers i tenia la possibilitat de ser evacuat. Un cop allà, en veure la massa de gent que intentava fugir, el Zaki s’hi va unir.

Cargando
No hay anuncios

“Em va trucar a les 11.57 hores per dir-me que tenia la possibilitat de pujar a un avió i que marxava. ¿Com vols marxar si no portes ni el passaport ni el carnet d'identitat a sobre?”, recorda el Mohammad Zaker que li va preguntar. Al cap de mitja hora, la mare del jove va rebre una altra trucada des del telèfon del Zaki, però qui era a l'altra banda de l'aparell no era ell, sinó un home que li va dir que enviessin una ambulància com més aviat millor a l'aeroport perquè un avió havia passat per damunt del noi.

Cargando
No hay anuncios

“Vaig intentar calmar la mare dient-li que potser era una broma de mal gust”, explica el Mohammad Zaker, que va anar a correcuita a l'aeroport per intentar localitzar el seu germà. “Tot Kabul era allà i els militars nord-americans disparaven perquè la gent no s'hi acostés. Hi havia persones ferides, nens perduts que ploraven buscant els pares, i alguns cadàvers a terra”, descriu el jove, que en un primer moment no va trobar el seu germà. Va haver de recórrer un hospital, i un altre i un altre, fins a localitzar el cadàver i comprovar que no es tractava de cap broma. El seu germà havia mort.

Després d'allò, continua explicant el Mohammed Zaker, el seu pare va caure en una depressió i ja no va tornar a aixecar el cap. Va morir fa quatre mesos. “Jo estudiava dret i ciències polítiques a la universitat, tenia una botiga de mòbils i jugava a futbol. Vaig deixar la universitat, la botiga se’n va anar en orris i no vull tornar a veure una pilota en la meva vida. Em recorda el meu germà i ell ja no és aquí”.

Cargando
No hay anuncios

La dificultat d'aconseguir un passaport

Al carrer hi ha una concertina al mig de la calçada i dos cons. Un talibà escorcolla tots els homes que passen i a les dones els revisa la bossa. Uns centenars de metres més enllà hi ha l'oficina de passaports. Diversos homes s'ofereixen a omplir el formulari als que no ho saben fer, a canvi de diners. I un munt de taxistes esperen per portar els que hagin d'anar al banc a pagar pel document. Hi ha tanta gent que espera per aconseguir un passaport que no es veu on acaba la cua. Hi deu haver unes 1.000 o 1.500 persones. Cada dia és així. Tothom vol marxar de l'Afganistan.

Cargando
No hay anuncios

“Vaig presentar la sol·licitud fa un any i ara espero aconseguir per fi el passaport”, diu Nawid Rahimi, de 29 anys, a qui se'l veu amb pressa. L’oficina de passaports ha estat tancada gairebé dotze mesos. No se sap gaire bé per què. Alguns diuen que no hi havia paper a l'Afganistan per imprimir-los. Rahimi vol anar als Estats Units. Treballava com a cuiner en una ONG nord-americana i ara espera que l'ajudin a aconseguir un visat.

Raixid Wasiq, de 21 anys, vol un passaport perquè diu que “a l'Afganistan no hi ha cap futur”. El seu pare i els seus dos germans eren militars de l'antic exèrcit afganès i s'han quedat sense feina. En canvi, Ghabi Mohammad necessita el preat document per portar la seva filla de 10 anys al Pakistan. Pateix paràlisi i no hi ha tractament per a ella a l'Afganistan. La nena camina amb dificultats amb dues crosses. Ell també va sol·licitar el passaport fa un any.

El germà del Messi afganès admet que ells també tenen problemes amb els passaports. Alguns membres de la família en tenen, però d'altres no. I sap que és difícil aconseguir-los. Amb tot, espera que la sort els acompanyi per fi i algú els ajudi a sortir de l'Afganistan.