'Make the State Great Again': Biden adopta el model xinès
Dark Brandon. Així s’anomena el popular mem en què Joe Biden apareix amb somriure fanfarró i ulls il·luminats. Hi ha variacions: en algun surt assegut en un tron de ferro de Game of Thrones fet de metralletes, en d'altres porta ulleres de sol estil Top Gun o li surten làsers vermells dels ulls. Irònicament, el mem Dark Brandon –creat pels seguidors del president donant-li la volta a un mem crític dels republicans– l'han utilitzat propagandistes xinesos per criticar que Biden és tan dur com Trump. Per als seguidors de l’actual president, però, és una forma de demostrar que ell sí que aconseguirà l’objectiu de Make America Great Again. Dark Brandon representa el poder sense maquillatge de l’estat fort. Simbolitza una nova onada dintre de Washington: la glorificació de la política industrial.
Fa uns anys, Dark Brandon no hauria tingut espai dintre de l’ecosistema estatunidenc. Eren les dècades del lliure comerç, i parlar de l’estat com a principal motor del poder americà hauria estat catalogat de comunista o feixista. En el pla retòric, la cosa estava clara: la innovació i el creixement econòmic dels Estats Units venien del lliure mercat, dels emprenedors privats i d’un estat el més petit possible que no fes nosa als genis capitalistes.
Però aquest discurs pro mercat, com ha explicat Mariana Mazzucato a The Enterpreneurial State, es combinava discretament amb política industrial massiva a través dels departaments de defensa o agències governamentals. D’aquest finançament directe de Washington van néixer invencions revolucionàries com internet o el GPS.
La competició amb la Xina ha fet saltar aquesta dissociació retòrico-pràctica. El nou discurs públic és que amb el mercat no n’hi ha prou i els Estats Units necessiten un estat fort. Paquets d’estímul i de política industrial massius com l’IRA, la Chips and Science Act i la Bipartisan Infrastructure Law injectaran 2 bilions de dòlars a l’economia americana. Hi ha un consens que la innovació en sectors com l’energia verda o els semiconductors no esclatarà de la mà del sector privat i necessita un estat que s’hi posi al davant.
El model asiàtic
Diguem-ho clar. Per competir amb la Xina, Washington ha adoptat el “model xinès”. O, per ser més concrets, el “model asiàtic”. Durant el seu desenvolupament, com explica Joe Studwell a How Asia Works, ni la Xina, ni el Japó, ni Corea del Sud, ni Taiwan s’han deixat portar pels cants de sirena del lliure mercat. L’Estat sempre ha tingut a Àsia Oriental un paper central de direcció de l’economia. Capitalisme dirigit cap a uns objectius nacionals.
La Unió Europea també està remant en una direcció similar. Malgrat els constrenyiments anti política industrial que imposen les lleis europees i l’heterogeneïtat en objectius dels estats membres, la UE ha aconseguit tirar endavant paquets massius d’estímul de la innovació com els Next Generation o els Horizon Europe. Però per fer política industrial no cal ser una potència: Dinamarca o Taiwan ara són líders en eòlica i semiconductors gràcies a una orientació innovadora intel·ligent per part dels seus governs. En tots aquests casos, l’Estat ha tingut una visió nacional clara i ha estat disposat a prendre els riscos innovadors que el sector privat mai hauria pres pel seu compte.
