Londres vol tornar una de les últimes colònies (però no l'estratègica base militar de Diego Garcia)

LondresLes resquícies del passat colonial del Regne Unit fan anar de corcoll l'actual govern. L'octubre passat, el Foreign Office va anunciar a so de bombo i platerets que havia arribat a un acord amb l'illa de Maurici per al retorn de la sobirania de l'arxipèlag de Chagos, a l'oceà Índic central. L'arxipèlag inclou l'estratègica base aèria dels Estats Units de Diego Garcia, que en aquest cas seguiria sota control britànic almenys 99 anys més. Però el que havia de ser un tràmit diplomàtic entre els dos països per posar fi a un conflicte colonial de més de 60 anys s'ha convertit en un nou maldecap per al primer ministre britànic, Keir Starmer. El motiu és una disputa política a Westminster i un potencial problema entre l'administració laborista i la nova administració republicana dels Estats Units, des del moment en què Donald Trump entri amb plens poders a la Casa Blanca, el pròxim 20 de gener.

El nou primer ministre de Maurici, Navin Ramgoolam, sorgit de les eleccions del passat 12 de novembre, ha reobert les converses sobre el futur de les illes, congelant així la signatura de l'acord elaborat pel seu predecessor. El tractat proposat, ha dit Ramgoolam, “no produiria els beneficis que la nació podria esperar” i, en conseqüència, el pacte s'ha de revisar. D'acord amb informacions de la premsa britànica, la durada del control britànic sobre Diego Garcia és el principal escull. Una excusa, en tot cas, que es podria resoldre amb diners. Però Londres no vol afluixar-ne més.

Kemi Badenoch, la líder conservadora, ha acusat Starmer d'“agenollar-se” en les negociacions internacionals i ha denunciat al Parlament que el premier “ho regala tot” a canvi de no res. Al contrari, ha dit. Regala l'arxipèlag i, a més, “ofereix una compensació econòmica”, que en la lletra petita de l'acord prenia forma d'ajuda financera a Maurici per a infraestructures i altres serveis. A més, la cap de l'oposició conservadora assegura que aquest comportament tindrà altres exemples de rendició. Entre altres, l'acostament que el laborisme pretén fer a la Unió Europea, per tancar les ferides que va deixar el Brexit.

Idealment, d'acord amb el Foreign Office, la ratificació de tractat internacional havia de tenir lloc abans del 20 de gener, quan Trump esdevindrà president dels Estats Units. La pressa de Londres està relacionada amb les interferències que els darrers dies ha etzibat el líder i diputat del Reform UK, Nigel Farage, que ha assegurat que el seu amic i aliat Donald Trump ha quedat “horroritzat” pel pacte. Una reacció a la qual no donen cap credibilitat des del Foreign Office.

158 anys de possessió

L'illa de Maurici va romandre sota sobirania britànica del 1810 al 1968. Si finalment s'acaba signant el tractat de retorn de la sobirania de Chagos, per primer cop des del segle XVIII hi haurà un moment del dia en què tots els territoris d'ultramar restants de la Corona (14), i les mateixes illes britàniques, estaran a la foscor. L'imperi sobre el qual tampoc mai no es ponia el sol serà definitivament història.

Una concessió que fa Londres, en principi, per adaptar-se a la legalitat internacional després que el 2019 el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) va dictaminar a favor de Maurici i contra el Regne Unit declarant que la separació instada per Londres el 1965 entre les illes Chagos i Maurici va ser il·legal.

Aquell any, de forma unilateral el govern laborista de Harold Wilson va crear l'anomenat Territori Britànic de l'Oceà Índic (BIOT) de les illes Chagos. Amb aquesta decisió, d'una banda, Londres va expulsar els quasi dos milers de nadius que hi vivien; d'una altra, va desvincular administrativament l'arxipèlag de Maurici, trencant la tradicional unitat cultural i econòmica, tot i els més de 2.000 quilòmetres que els separen. D'aquesta manera, en el moment de l'aleshores més o menys imminent descolonització, les illes Chagos continuarien sent un domini britànic i Londres i Washington hi podrien senyorejar a conveniència. Diego Garcia es veia, i encara es veu, com una porta fonamental per mantenir els interessos occidentals en la regió d'Àsia Pacífic i com a estratègica en qualsevol conflicte potencial que enfronti la Xina i Taiwan.

Cal remuntar-se una mica més enrere, però, en el context de la Guerra Freda, per trobar els orígens moderns del conflicte, més enllà de l'inici de la colonització britànica del segle XIX. El 14 de desembre del 1960, l'assemblea general de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 1514 “sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials”. El text demanava la fi ràpida i incondicional del colonialisme en totes “les seves formes i manifestacions”, i declarava que “tot intent encaminat a la ruptura parcial o total de la unitat nacional i la integritat territorial d'un país és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides”. El Regne Unit es va abstenir en la votació. Cinc anys després, el 1965, el governador de la colònia va rebre l'ordre del Foreign Office d'iniciar negociacions amb els ministres de Maurici per separar legalment l'arxipèlag de Chagos de l'illa a la qual havia pertangut, com a pas previ a la independència.

La iniciativa té la gènesi a finals de la dècada de 1950 i principis de la de 1960, quan la marina dels Estats Units va identificar l'illa de Diego Garcia, la més gran de les 58 que formen l'atol de Chagos, com a potencial ubicació d'instal·lacions militars estratègiques. I tot i la Resolució 1514, el 1963 Washington va instar Londres a mantenir-ne la sobirania i el control per garantir la seguretat jurídica de qualsevol futura base militar a la zona.

La Casa Blanca, a més, va deixar ben clar a Downing Street que exigirien que les zones del territori de nova creació –el BIOT– estiguessin despoblades. Al cap i a la fi, i segons es llegeix en un dels memoràndums que manega el govern britànic de Harold Wilson a l'època, a Chagos només hi viuen “uns quants Tarzans i Divendres [en relació amb el personatge de Robinson Crusoe] els orígens dels quals són obscurs”. La despoblació es va completar el 1973.

Encaminada la qüestió de la independència i resolt administrativament l'estatut jurídic de l'arxipèlag, Londres va signar el 1966 un contracte de lloguer de Diego Garcia al Pentàgon durant mig segle inicialment, amb una possible pròrroga per 20 anys més. L'acord s'ha renovat i expira el 2036. Des de Diego Garcia es van enlairar els bombarders contra l'Iraq durant les dues guerres del Golf (1991 i 2003) i contra l'Afganistan.

Un cop el tractat britànico-mauricià s'hagi fet realitat, si és que finalment se signa, encara quedarà per resoldre el reassentament dels originaris nadius de Chagos al voltant de Diego Garcia. Perquè aquests consideren que l'acord no respecta els drets que els va arrabassar il·legalment fa sis dècades.