L’Índia: el nou aliat incòmode d’Occident
El juny passat, el ciutadà canadenc i independentista sikh Hardeep Singh Nijjar va ser assassinat a trets davant d’un temple de Surrey, a la costa oest del Canadà. Nijjar era defensor de la creació del Khalistan, un projecte de país on ara es troba la província índia del Panjab, de majoria ètnica sikh. El moviment independentista sikh va agafar força a l’Índia als anys 80, en una onada violenta que va incloure milers de morts i l’assassinat de la llavors primera ministra Indira Gandhi. Internament, el moviment va ser derrotat, però encara continua viu a l’exili, especialment al Canadà, on hi ha la diàspora sikh més nombrosa. El govern de l’Índia havia acusat Nijjar de ser un terrorista pro Khalistan. Setmanes després de l’homicidi, el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, va anunciar en públic que hi havia proves que el govern indi podia estar involucrat en la mort de Nijjar.
El presumpte assassinat per part dels serveis secrets indis del ciutadà canadenc Nijjar, en territori canadenc, ha mostrat de manera crua que l’Índia s’assembla més a aliats incòmodes i violents d’Occident, com Israel o l'Aràbia Saudita, que a exemples de soft power com el Japó o Corea del Sud. En els últims anys, hem vist com s’ha blanquejat constantment l’Índia –repetint el tòpic de “la democràcia més gran del món”, el ioga o Bollywood– per elevar-la com la potència asiàtica alternativa a la Xina. Però, si obrim els llibres d’història, la república índia mai ha estat la democràcia vibrant que ens han volgut vendre.
Violència sense escrúpols
Des de la seva independència, el govern indi ha exercit la violència i el poder cru. Durant els anys del Partit del Congrés, de l’esquerra secular i sovietitzada, es van viure campanyes repressives com la ja mencionada guerra contra el nacionalisme sikh, o la política d’esterilitzacions forçades i detenció d’opositors d’Indira Gandhi als 70. La dreta nacionalista hindú del BJP ha fomentat pogroms contra la minoria musulmana i Modi ha creat un sistema de lideratge religiós a l’estil de Netanyahu o els Germans Musulmans. Encara hi ha zones de l’Índia que estan totalment militaritzades i on han abundat les execucions extrajudicials, com el Caixmir o els territoris de les guerrilles maoistes naxalites, a l'estat de Kerala.
En política exterior, Nova Delhi tampoc no ha dubtat a utilitzar la força, ja fos en l’annexió militar de Goa de 1961 o intervenint en països de la seva esfera d’influència com Bangladesh o Sri Lanka. Esmento tots aquests antecedents no per acusar unilateralment el govern indi, sinó per exemplificar com la violència ha estat inseparable de la història de l’Índia postindependència.
En la rivalitat geopolítica amb la Xina, molts esperaven que l’Índia fos l’alternativa exemplar. Però Nova Delhi té clar que el seu model i la seva política exterior són independents d’Occident. En la guerra d’Ucraïna, l’establishment indi ha pres partit per la neutralitat i per ser un pol econòmic alternatiu per als russos. En el cas d’una invasió de Taiwan, l’Índia probablement es mantindria al marge. Si Nova Delhi té tensions amb Pequín és pel conflicte territorial que mantenen a l’Himàlaia, no per afiliació prooccidental. Cada cop veurem més clar com l’Índia és un aliat geopolític incòmode i no l’esperança d’una nova Àsia democràtica-liberal.