Imaginem un territori especialitzat en una indústria. Imaginem que es creuen una sèrie de factors que provoquen que tots els costos pel seu funcionament, en poc temps, ascendeixin molt, moltíssim: la matèria primera, el transport, l’energia... Imaginem que, a més, la situació es complica perquè la demanda del producte que genera aquesta indústria cau en picat. Preocupant?
Aquesta és la situació que en aquests moments està patint la indústria càrnia catalana. En el capítol dels costos, el principal, la matèria primera amb la qual alimenten els seus animals, els pinsos (on un dels seus ingredients principals és la soja importada, brasilera, transgènica i empestada de glifosat) s’ha encarit almenys entre un 20% i un 40% en molt poc temps, per escassetat i per especulació. L’embogit increment de l’energia també afecta fortament aquestes empreses molt tecnificades, i el mateix passa amb una altra de les seves despeses importants, el transport marítim (implicat en la importació de matèria primera i en l’exportació del producte final) que, col·lapsat, ha multiplicat per deu el preu de llogar un contenidor.
Pesta porcina superada
En el capítol de vendes, el sector està perdent el seu principal client, la Xina, que absorbia més d’una tercera part de tota la producció catalana. Durant uns cinc anys, l’epidèmia de pesta porcina que afectava el país asiàtic va ser un estímul per a l’ampliació de granges o la creació de noves perquè la demanda era molt alta i les vendes estaven garantides. Però tot somni té el seu despertar, i la Xina està superant la seva crisi porcina i, a més, està promocionat que es produeixi per a ells en altres territoris a costos més baixos. Dos bons indicadors per analitzar la caiguda del preu per la reducció de la demanda és comparar els preus a Mercalleida del porc d’engreix i del garrí de 20 kg. El primer, el juny d’aquest 2021 es pagava a 1,55 € el quilo, ara a l’octubre es paga per sota d'1,07. En el cas del garrí hem passat de 66,50 € a només 18,00 €.
Preocupant? Sí, em consta que el sector està molt preocupat. Què poden fer per sortir d’aquest malson? Repercutir l’increment dels costos en el preu final dels seus productes encara en faria més difícil la venda. Reorientar la producció cap a altres mercats internacionals és complicat, no existeix en el planeta Terra una altra Xina. Reforçar el mercat local seria una bona opció si no fos perquè la sobredimensió d’aquesta indústria no la pot absorbir una població amb un consum saturat de carn. I l’opció dels assessors economistes, quan recomanen “aturin durant un temps les màquines fins que tot torni a la normalitat”, té dos greus inconvenients: primer que les truges i els porcs no són màquines que pots aturar, mengen cada dia, i segon, que la seva normalitat és només un desig impossible. La mateixa Agència Mundial de l’Energia reconeix que l’any 2025 disposarem d’un 30% menys de petroli.
Ja és hora que l’administració i el sector assumeixin que el model d’agroindústria no és sostenible ni ecològicament ni econòmicament. Que no patim l’esclat conjuntural d’una bombolla, sinó que ens trobem en un col·lapse del sector. I que el camí de baixada passa per un decreixement que, en aquest cas, vol dir substituir les megagranjes que juguen a les dues bandes de la globalització per petites granges, que alimenten els animals amb pastures i grans del territori per oferir aliments, en la quantitat justa i en la màxima qualitat, a la població local.
