Paixinian es proclama guanyador a les eleccions d'Armènia
L'actual primer ministre obté el 53,9% dels vots en uns comicis que pretenen tancar la crisi de la derrota en la guerra amb l'Azerbaidjan
Erevan (armènia)El partit del primer ministre armeni, Nikol Paixinian, ha guanyat les eleccions anticipades d'ahir amb un 53,9% dels vots, uns comicis que pretenen superar la crisi política oberta després de la derrota en la guerra contra l'Azerbaidjan. "Ja sabíem que havíem obtingut una victòria convincent a les urnes i ara la tindrem al parlament", ha proclamar el líder de Contracte Civil, que ha cridat els seus seguidors a manifestar-se a questa tarda a Erevan. El seu rival, l'expresident Robert Kocharyan, que ha quedat en segon lloc amb un 21%, no reconeix un resultat que considera fraudulent: "tenim centenars d'incicis als col·legis electorals que testimonien una falsificació planificada i organitzada i que suposen un bon motiu de manca de credibilitat". La fiscalia ha obert investigacions per sis de les 319 denúncies de frau presentades.
Acceptar la derrota contra l’Azerbaidjan a finals del 2020 va ser dur per a Armènia. El conflicte va estar dominat en tot moment per les tropes àzeris i Erevan va veure com el govern armeni enviava molts soldats joves, sense experiència, a la mort. La majoria d’ells vorejaven els 20 anys. L’ús de drons va ser una de les grans cartes de Bakú, amb molta més força militar, que va aprofitar la victòria per recuperar bona part del territori de Nagorno-Karabakh, reconegut internacionalment com a part de l’Azerbaidjan però fins llavors sota control armeni.
Mobilització popular
Paixinian va arribar al poder d’Armènia el 2018, després d’una onada de revoltes pacífiques que, bàsicament, clamaven contra la corrupció i la vella política, els tentacles de la qual aconseguien sobreviure generació rere generació. L’actual mandatari, que es va convertir en una de les veus de la indignació armènia, havia de lluitar contra tot això i també prometia un acostament amb Occident. Però la il·lusió d’aquells dies s’ha convertit en frustració, especialment després de la guerra del 2020. A banda del resultat material i polític del conflicte, el 60% dels soldats morts al front tenien entre 18 i 25 anys i això és una nova ferida per a un poble que ha viscut un genocidi, deportacions i diversos conflictes bèl·lics.
El Vardan, de 19 anys, és un d’aquests joves que va lluitar al Nagorno-Karabakh. Prefereix no parlar de política però sí que explica que encara s’ha de recuperar mentalment i físicament de la guerra. “Ara, tornaria a lluitar per Armènia d’aquí uns anys si fes falta”, diu. Durant els dies que va estar servint, va passar gana, fred, va viure nombrosos bombardejos amb drons. En un dels moments més crítics, en el qual es trobava rodejat per soldats del bàndol enemic, va estar temptat de tirar-se a sobre una granada. Però no ho va fer, va pensar que no havia anat fins allà per morir.
A l’acabar la guerra, els armenis que vivien en territoris de Nagorno-Karabakh que Erevan havia cedit a Bakú després de signar la pau es van veure forçats a abandonar les seves cases. Abans que deixar que hi visquessin àzeris, van preferir cremar les cases, tot i que en alguns casos les havien construït ells mateixos. I és que dins del territori afectat pel conflicte, acceptar la derrota tampoc va ser fàcil. Entre bona part de la població es va veure l’acord de pau com a “humiliant”. El mateix Ilham Aliev, president de l’Azerbaidjan, es va mofar públicament del seu homòleg armeni, fent befa de la seva derrota militar, tot i que més de 5.600 persones d’ambdós bàndols havien mort durant el conflicte. Alguns armenis no van dubtar a titllar el primer ministre d’aquell moment, Nikol Paixinian, de “traïdor” i van sortir als carrers de les principals ciutats a demanar que abandonés el poder després de la derrota.
El Tigran (nom fals per protegir la seva identitat), un altre soldat de 19 anys, també prefereix no parlar de política. Com el Vardan rememora aquells dies. A ell el que més el va impactar va ser “la primera hora de lluita”. És llavors quan “surts pensant que moriràs i recordes la teva família”. Armènia és un país que troba en la religió cristiana un dels pilars fonamentals, potser per això aquest jove diu que a la guerra “sentia la presència de Déu a tot arreu”. El Tigran va lluitar fins al novembre, moment en què es va firmar el tractat de pau amb l’Azerbaidjan.
El paper de Rússia
Mentrestant, un dels punts clau en aquestes eleccions també ha sigut si els armenis volen mantenir el continuisme d’aquests tres anys de mandat, durant els quals el país s’ha allunyat de Rússia, o si prefereixen els polítics que volen acostar-se de nou al Kremlin de la mà de vells coneguts com Kotxarian. Segons explica el politòleg internacionalista Hayk Kasamanian, les relacions ente Erevan i Moscou són “les pitjors en segles” i això pot ser dolent per al país transcaucàsic, perquè al final “l’únic que pot desplegar tancs a la regió és Rússia”, davant de països com l’Azerbaidjan o Turquia, que els armenis consideren un perill.
Rússia, per la seva banda, valora l’amistat amb Armènia, perquè més d’un miler d’empreses russes treballen al país transcaucàsic. També és conscient de l’importància estratègica de tenir-hi bases militars, ja que el país es troba a la porta del Pròxim Orient.