Armènia, quasi un protectorat rus
Apunt de commemorar els cent anys del genocidi, Armènia contempla impotent com la geopolítica un cop més se li imposa. Disposat a aparcar els somnis europeistes, l’estat armeni independent sorgit de la desintegració de l’URSS ha hagut de posar bona cara a la invitació del Kremlin d’integrar-se en la Unió Econòmica Eurasiàtica i en l’anomenat Tractat de Seguretat Col·lectiva, un remake del Pacte de Varsòvia però més enretirat cap a l’est. L’establishment armeni que la societat es pren malament aquestes piruetes, però encara sap millor que no pot prescindir de l’ombra protectora de Rússia. La realitat l’hi diu cada dia. Fa poc més d’un any, coincidint amb els primers espasmes a Ucraïna, Putin viatjava a Erevan per enllestir un nou tractat de cooperació militar que a hores d’ara suposa la presència d’uns 5.000 homes -el doble dels que hi havia- a la base de Guiumri, i l’estacionament de desenes d’avions i d’helicòpters a la d’Erebuni. A més, en qualsevol moment Rússia podria utilitzar el territori armeni per fer-hi passar canonades de gas i de petroli si el Kremlin decidís canviar els traçats actuals que travessen el Caucas. Conscient que està en el punt de mira de sancions econòmiques de la UE i dels EUA, Moscou no treu l’ull de l’Azerbaidjan -no pas membre però sí satèl·lit de l’OTAN per la seva condició de proveïdor de petrolieres occidentals-, i recorda a Armènia que aquests mateixos àzeris, de cultura i llengua turca, són encara el principal enemic d’Armènia.
L’Azerbaidjan no ha renunciat ni de bon a tros a la sobirania de l’Alt Karabakh, constituït en una mena d’estat fantasma -la república de Nagorno-Karabakh- poblat majoritàriament per armenis, el dret a l’autodeterminació dels quals només ha sigut reconegut per l’estat australià de Nova Gal·les del Sud. L’amenaça àzeri sobre l’Alt Karabakh remou a Armènia la profunda ferida del genocidi del 1915 i també la dels pogroms del 1988 a Sumgait i Bakú -a l’Azerbaidjan-, en què van ser morts almenys dos-cents d’armenis i uns 20.000 van fugir. Els que van triar anar a Armènia -perquè conservaven la llengua- van tenir més sort que no pas els que van triar anar a Moscou -armenis russificats-, on van ser confinats en suposats albergs i hotels sense possibilitats de tenir una vida digna.
Fins ara Rússia ha exercit el seu protectorat emparant-se en la vulnerabilitat territorial de l’estat armeni, i la fragilitat socioeconòmica extrema de la societat armènia. Des de l’any 1992 es calcula que gairebé un milió i mig d’armenis -un terç de la població- han emigrat. S’han escampat per tot el món, però una gran majoria -més del 60%- han anat a Rússia, que no ha interferit l’efecte crida, ans el contrari: els armenis -cristians, i la majoria amb un bon coneixement de la llengua russa- representen un perfil laboral apreciat a Moscou.
Un estat a mig acabar
La incògnita és com afectarà la crisi econòmica russa els armenis: tant els que hi viuen com els que no es resignen a consumir la seva joventut en un territori que, 25 anys després d’alliberar-se de l’URSS, continua sent un estat a mig acabar. El gran drama amb què es veu obligat a cohabitar el poble armeni és que, decantat com sempre ha estat cap a Occident i pendent de les pressions europees a Turquia pel reconeixement del genocidi, ha de resignar-se a ser a l’òrbita de la Rússia de Putin. Una satel·lització gens diferent de la subordinació ideològica a l’URSS. O de l’ocupació colonial del tsarisme, mentre més enllà del mont Ararat els otomans preparaven les matances. Fa un segle.