L’Aràbia Saudita trenca relacions diplomàtiques amb l’Iran

BagdadL’execució d’un eminent clergue xiïta a l’Aràbia Saudita ha destapat la caixa dels trons amb el seu gran rival regional, l’Iran. La condemna a mort del xeic Nimr al-Nimr va desencadenar una escalada: després que un grup de manifestants ataquessin l’ambaixada saudita a Teheran, el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Khamenei, va amenaçar els polítics saudites amb la “venjança divina” i Riad va respondre-hi trencant les relacions diplomàtiques. Els diplomàtics iranians han d’abandonar el país abans de dimarts.

La retòrica d’uns i altres va anar pujant de to durant tota la jornada. L’Aràbia Saudita i l’Iran rivalitzen pel domini regional del Pròxim Orient i tots dos es consideren els autèntics líders del món islàmic, per la qual cosa instrumentalitzen els dos grans corrents religiosos de l’islam. Darrere del cisma religiós entre sunnites i xiïtes el que hi ha, de fet, és una disputa pel poder que avui es juga en diversos escenaris, també militars, com en la guerra per delegació que disputen les dues potències a Síria i al Iemen.

El desencadenant de la crisi diplomàtica ha sigut l’execució dissabte del xeic Nimr al-Nimr, un popular clergue de l’est de l’Aràbia Saudita que havia liderat les protestes populars a la regió, de majoria xiïta, contra la discriminació a què els sotmet la monarquia dels Saüd. Riad va aplicar la pena capital al clergue i a 46 presos més, acusats de vincles amb Al-Qaida en l’onada d’atemptats que va patir el país en el tombant de segle. El xeic, però, sempre havia propugnat la mobilització pacífica, denunciava la lluita armada i era molt estimat pels joves que van protagonitzar les manifestacions del 2011 en el marc de l’onada de canvi al món àrab.

Enfrontament sectari

L’execució va exacerbar les línies d’enfrontament sectari, i els líders xiïtes de l’Iraq, el Líban, el Iemen i el Pakistan van denunciar els saudites per haver matat un opositor pacífic. A l’altre extrem, els aliats sunnites de l’Aràbia Saudita van elogiar els seus esforços per combatre el terrorisme.

Khamenei va posar el dit a la llaga en reclamar als Estats Units i a les organitzacions defensores dels drets humans que condemnessin el “crims saudites”. Va posar com a exemple “la tortura dels bahrainians i la destrucció de les seves mesquites, així com els bombardejos contra els iemenites”.

El secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, es va mostrar “profundament consternat” per l’execució del xeic Al-Nimr i la resta de condemnats per les “proves que plantegen dubtes seriosos sobre la naturalesa dels càrrecs i l’equitat dels judicis”. La monarquia jordana també va qüestionar el procediment. Als Estats Units, la Casa Blanca no va voler comentar directament l’execució, però va dir que l’administració Obama s’ha queixat davant les autoritats saudites per la falta de respecte als drets humans, i va instar “Riad i els altres països a reduir les tensions sectàries a la regió”. La UE recorda les serioses “preocupacions” sobre els drets fonamentals al regne saudita.

Xiïtes i sunnites: una batalla pel poder disfressada de cisma religiós

Potències rivals

L’Aràbia Saudita i l’Iran són les dues grans potències del Pròxim Orient que es disputen el domini de la regió. Cadascuna pretén liderar el món musulmà i s’ha dedicat a patrocinar, des dels estaments religiosos i polítics (que es barregen en aquests règims teocràtics), els seus corrents religiosos. El wahabisme, patrocinat per Riad, considera herètic el xiisme.

Diferències doctrinals

El cisma de l’islam prové del segle VII, després de la mort de Mahoma, i la discrepància sobre qui ha de succeir el profeta com a líder espiritual i polític (califa), ja que el profeta no havia fixat una norma. Els partidaris d’Ali, el seu gendre, creien que un sol descendent directe havia d’assumir el càrrec: se’ls va anomenar xiïtes (facció), perquè eren una minoria. La majoria, en canvi, pensava que era la comunitat qui havia de poder escollir el nou líder. Les diferències doctrinals es limiten a alguns rituals, les jerarquies religioses i la interpretació de la història sagrada.

Població

La població xiïta es concentra sobretot al Pròxim Orient (són majoria a l’Iran, l’Iraq i Bahrain), així com a l’Afganistan i el Pakistan. Hi ha comunitats xiïtes importants al Líban, el Iemen, Turquia, Síria i l’Aràbia Saudita (on representen aproximadament un 10% de la població). Uns 150 milions dels 1.200 milions de musulmans del món són xiïtes (menys del 15%).

Religió i conflicte

En una regió en què els estats són producte de vells equilibris colonials, la religió juga sovint un paper clau en la definició identitària. Les antigues potències europees van imposar governs sunnites a poblacions de majoria xiïta, com a l’Iraq, i també a l’inrevés, com a Síria. Els grups terroristes d’inspiració sunnita, com l’Estat Islàmic i Al-Qaida, afegeixen més llenya al foc.