“Ara són les marques les que persegueixen els gais”

Un col·lectiu reclama més reivindicació i menys festa

Un treballador canviant el senyal del carrer per una placa commemorativa en el vintè aniversari dels aldarulls de Stonewall.
C.p.c.
28/06/2019
2 min

Nova YorkSi algú es despertés avui a Nova York d’un coma de 50 anys no s’ho podria creure: tota la ciutat embolicada amb els colors de l’arc de Sant Martí, la bandera LGTBI. Des del terra de l’estació d’autobusos que rep el viatger fins als aparadors dels grans magatzems de la cadena Macy’s, passant per gairebé qualsevol cafè o farmàcia, la capital oficiosa del món presumeix i promou el respecte per un col·lectiu que només mig segle abans era repudiat per la majoria. Fins i tot una botiga de disfresses aconsegueix que els seus maniquins exhibeixin orgull els dies previs al World Pride, que espera atreure a la ciutat més de quatre milions de visitants. El 1969, un home que no portés almenys tres peces de roba associades al seu suposat gènere era detingut per “suplantació femenina”, explica l’escriptor Eric Marcus. “Hi havia una policia de la moral com [avui] a l’Iran”.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Nova York llueix ara tolerància. Encara que també és possible que es tracti d’una simple demostració de múscul del capitalisme. Marcus recorda l’època en què “eren els gais els que perseguien les companyies” perquè patrocinessin esdeveniments i així tenir suport financer. “Ara són les marques les que persegueixen els gais”, diu. Ningú vol tornar al passat, però la vinculació de les marques comercials amb una marxa festiva, tot i que va néixer reivindicativa, també té detractors. Aquest any serà la primera vegada en què s’organitzarà a la ciutat un orgull alternatiu. L’acabat de crear col·lectiu Reclaim the Pride [Reivindiquem l’Orgull] farà una marxa independent.

“La gent ja no parla dels drets de les persones en les marxes de l’orgull. Compren samarretes amb l’arc de Sant Martí i diuen Love is love [amor és amor] però, ¿com és aquest amor?”, es pregunta Francesca Barjon, una de les integrants del col·lectiu. “¿Com és aquest amor quan es maten persones transgènere, la gent no té casa, és discriminada segons el lavabo on entra i no té oportunitats de feina pel seu color?” Amb 23 anys, Barjon admet que per a la seva generació hi ha motius de celebració, perquè el col·lectiu “cada cop està més normalitzat i és més visible”. Però encara queden moltes coses per les quals lluitar. “Es detenen persones trans de matinada simplement perquè la policia assumeix que són treballadores del sexe”. Recorda, a més, que “en gairebé trenta estats se les pot acomiadar per ser transgènere”.

Sentència del Suprem

Precisament el Tribunal Suprem dels EUA decidirà els pròxims mesos si el títol VII de la llei de drets civils, que prohibeix la discriminació per raó de raça, color, sexe, religió i nacionalitat, protegeix també l’orientació sexual i la identitat de gènere.

A part de la col·lectiva, Barjon té pendent una lluita personal: dir als seus pares que és “cisgènere i bisexual”. La seva família, d’origen haitià, és “molt religiosa”. Sap que el moment de fer el pas serà difícil, però que amb amor se superarà tot. Però, malgrat que alça la veu pels altres, no ho fa per si mateixa: “Encara no sento que pugui enfrontar-m’hi”.

stats