Aquelarre final de Donald Trump

Corresponsal A WashingtonUn corrent d’alleujament va recórrer Washington divendres quan Twitter va esborrar per sempre el compte de Donald Trump. També de desconcert. Durant quatre anys, periodistes, congressistes, lobistes i càrrecs públics hem sentit la vibració gairebé ininterrompuda de les alertes als nostres mòbils. S’ha acabat. Trump ha governat a cop de tuit, ha dirigit al seu gust el focus informatiu dels mitjans, ha destituït ministres amb uns pocs caràcters, ha insultat, amenaçat, mentit i difamat. Twitter ha sigut per al 45è president dels Estats Units el seu principal òrgan d’agitació i intoxicació, i la companyia ha conclòs finalment que l’ús que el mandatari fa del seu producte pot “inspirar altres a replicar els actes violents” que van sorprendre el món aquesta setmana.

Massa tard per a alguns, un atac a la llibertat d’expressió per a d’altres, l’efecte immediat de l’expulsió de Trump de les xarxes socials és un silenci que semblava impossible. La capital va ser conscient de cop de l’immens i incessant soroll a què ha sigut sotmesa durant quatre anys. Trump acabarà la seva presidència clamant contra la censura, cridant, però sense ser escoltat (a tota hora). Té a la seva disposició una sala de premsa a la Casa Blanca on creixen les teranyines, però és que allà li poden fer preguntes.

Silenci per posar fi als dies més salvatges de la presidència de Donald Trump, que han deixat cinc persones mortes. Una apagada per culminar una setmana que condensa quatre anys de deliri narcisista. El clímax es va aconseguir dimecres, quan una torba de seguidors seus va prendre per la força el Capitoli dels Estats Units i va enviar al món la imatge de la primera potència mundial en caiguda lliure. Minuts abans, amb retòrica virulenta, Trump i els seus aliats -entre ells els seus fills Eric i Donald Trump Junior, a més del seu advocat, Rudy Giuliani-, els donaven ales per marxar cap al Congrés a intimidar els congressistes que gosessin respectar la voluntat majoritària expressada a les urnes pels ciutadans dos mesos abans.

Dos mesos de mentides sobre un inexistent frau electoral, de llenguatge d’agitació colpista i de donar alè a grups violents van ser adob per als esdeveniments del 6 de gener. Pels passadissos del Capitoli es va passejar la bandera confederada, símbol dels estats que van lluitar contra la Unió en defensa de l’esclavitud. Diversos insurrectes buscaven el vicepresident Mike Pence per “executar-lo”. Desenes corejaven: “Pengeu Mike Pence!” Trump l’havia assenyalat públicament per no doblegar-se a les seves pressions perquè se sumés a l’intent colpista i violés les seves obligacions constitucionals. Iniciat l’assalt al Congrés, el primer tuit del president anava dirigit contra Pence: “No ha tingut la valentia de fer el que hauria d’haver fet per protegir el nostre país i la nostra Constitució”. Onze minuts abans, els congressistes havien començat a ser evacuats: havien entrat a l’edifici els primers insurrectes.

Diversos periodistes van ser perseguits, colpejats i amenaçats de mort, i els seus equips destrossats. Al veure que a la seva credencial hi figura que treballa per al New York Times, van tirar a terra la fotògrafa Erin Schaff i li van fer malbé la càmera. “Vaig demanar ajuda cridant tant com vaig poder”, va explicar, però no va acudir ningú. “Vaig pensar que em matarien i ningú els detindria”. Per sort, va poder fugir i buscar refugi. Despullada de la seva credencial, uns agents de policia la van confondre amb una assaltant i la van apuntar amb les armes fins que diversos companys periodistes els van treure de l’error. Durant tota la seva presidència, Trump ha insistit que “els mitjans són l’enemic del poble”.

Va morir un policia, també una de les assaltants, tirotejada per un agent. Tres persones més van morir durant els incidents. Un cop recuperat el control del Capitoli, Trump va justificar els fets en el seu ja difunt compte de Twitter afirmant que “això és el que passa” quan es roben unes eleccions. Va qualificar de “patriotes” els insurrectes i els va demanar que marxessin a casa “amb amor i en pau”. Vint-i-quatre hores després va condemnar les seves accions en un vídeo i els va dir: “No representeu el nostre país”. En el seu gir de 180 graus hi havia més interès per protegir-se legalment que un sincer reconeixement de la barbàrie.

En una entrevista radiofònica, Ben Sasse, senador republicà, va dir que, a mesura que se succeïen els esdeveniments, “Donald Trump donava voltes per la Casa Blanca desconcertat i preguntant-se per què altres persones del seu equip no estaven tan emocionades com ell”. La també senadora conservadora Lisa Murkowski va demanar divendres la seva dimissió: “Només vol seguir [en el càrrec] pel seu ego. Cal que se’n vagi”. Veus crítiques d’un Partit Republicà que ara comença a esquerdar-se, després de quatre anys de submissió gairebé absoluta.

No van ser tan severes les crítiques quan el Washington Post va revelar diumenge passat que Donald Trump havia trucat el dia abans al secretari d’Estat de Geòrgia per demanar-li que li “trobés” els vots que necessitava per falsejar el resultat de les presidencials. Unes pressions als responsables electorals d’aquest estat que aquest mateix mitjà va revelar ahir que també es van produir al desembre. Llavors Trump va demanar per telèfon al principal investigador electoral de Geòrgia que “trobés el frau”. Si ho fes, li va dir, seria un “heroi nacional”.

Segon ‘impeachment’

A Geòrgia els republicans van perdre dimarts el control del Senat al ser derrotats en les eleccions als dos últims seients que quedaven per adjudicar a la cambra alta. Un Senat que potser haurà de jutjar per segona vegada Trump si prospera l’ impeachment que demà posarà en marxa la Cambra de Representants. Llavors el Congrés serà un fortí, barrat ara com ho està la Casa Blanca des de fa mesos. Al contrari que al Capitoli, a la residència presidencial l’insurrecte segueix dins del recinte.