António Costa, l'home que creu en l'impossible

Enviada especial a LisboaQuatre setmanes va haver d’esperar António Costa per donar la volta a una derrota en tota regla. Són els dies que van de la investidura de Pedro Passos Coelho a la seva destitució per una moció de censura presentada pels partits d’esquerra. Els quatre anys següents fins avui, quan, aquest cop sí, ha guanyat còmodament una segona reelecció, són la història d’un primer ministre que, inesperadament, ha tornat la tranquil·litat d’esperit i la confiança al Partit Socialista de Portugal, avesat a anys de llàgrimes, suor i sang en forma de derrotes, desencís i crisis internes.

Costa va saber esperar que la dreta fracassés i que ningú donés un euro pel seu partit, ni tan sols per ell. Gairebé alhora que Coelho prometia el càrrec, el socialista rumiava i calculava forces i durant 15 dies es va arremangar per teixir una aliança inèdita, un pacte amb el Partit Comunista-Verds i el Bloc d’Esquerra, amb qui tradicionalment els socialistes havien anat a la grenya. No creien en la suma de sigles ni a casa seva. Va haver de convèncer l’ala més dretana i, un cop convençuda, negociar i pactar amb el comunista Jerónimo Sousa i la bloquista, Catarina Martins. Malgrat que el temps i la legislatura els ha donat la raó, Costa anhela deixar de dependre dels socis. “Som amics però no estem per casar-nos”, ha dit en diferents ocasions tirant de metàfora tronada.

En aquells dies de la tardor de fa quatre anys, Costa va desplegar capacitat i habilitats negociadores, relativitzant les diferències per centrar-se en els mínims necessaris que permetessin tirar endavant.Un cop signat l’acord marc de la legislatura, va preferir centrar-se en les coses del Palau de São Bento, la seu del govern, i deixar que els seus ministres baixessin al fang del dia a dia. Ha estat prou hàbil perquè la crisi dels incendis forestals o les acusacions de nepotisme pel Familygate, sobre la contractació de familiars al govern, no li hagin passat excessiva factura personal. En les dues ocasions que la dreta li ha plantejat una moció de censura, a més, ha sortit amb la moral i la popularitat més reforçada.

La complicitat amb el president

En una legislatura complicada, a Costa la sort li va venir de cara quan va entrar en escena Marcelo Rebelo de Sousa com a president de la república. El primer ministre n’havia sigut deixeble a la facultat de dret i, malgrat la distància ideològica que els separa, senten complicitat mútua, cosa que ha facilitat que el cap d’estat i de govern s’entenguin. No obstant això, el vell president li va demostrar que sovint l’experiència de l’edat és un grau i li va guanyar la partida mediàtica quan es va presentar per consolar personalment els damnificats pels focs forestals.

Va ser un error per a un Costa hàbil amb la relació amb la premsa. A la televisió ha confessat haver fumat algun porro, ha ballat amb la presentadora i als 90, quan es va presentar a l’alcaldia de Loures, un petit municipi al costat de Lisboa, va convidar els periodistes a una carrera entre un ruc i un Ferrari per denunciar el mal estat de les carreteres. En aquella ocasió va perdre en apostar pel burro i només va ser regidor, però va guanyar la satisfacció d’arrabassar-li la majoria absoluta al Partit Comunista.

Nascut en el centre històric de Lisboa el 1961, Costa ha mamat l’activisme polític a casa. Tant és així que als 12 anys, explica, ja tenia clar que se sentia socialista i que volia seguir les passes professionals del televisiu Perry Mason. Els somnis infantils es van complir i dos anys més tard, als 14, la seva mare, l’escriptora Maria Antónia Palla, l’acompanyava a afiliar-se a les joventuts socialistes del barri. Del pare, el periodista comunista Orlando de Costa, n'ha heretat la connexió amb el Portugal colonial i l’apel·latiu familiar de babush, nen en la llengua de Goa, on el seu progenitor es va criar amb una família de l’elit.

La paciència, diuen, és una de les seves grans virtuts. Paciència per esperar però també intel·ligència per actuar en el moment adequat, sense precipitar-se. Com quan el maig del 2014, tan sols dos dies després que el PS guanyés per la mínima a les eleccions europees, va anunciar la seva “disponibilitat” a enfrontar-se al primer secretari, António José Seguro. Tres anys enrere també havia rumiat fer el pas però se'n va desdir. No era el moment. La guerra dels antónios va tensionar la formació, ja en hores baixes, però es va constatar la tirada entre la militància de Costa.

L'alcalde Costa

Controlat el partit, li va semblar l’hora de tancar l’etapa a l’Ajuntament de Lisboa, on havia arribat guanyant les eleccions del 2007 per una majoria simple i que va ser absoluta en la reelecció.

L’alcalde Costa, amb paral·lelismes amb Pasqual Maragall, es va guanyar la fama d’home proper, afable, dialogant, que sap escoltar i prou tossut per portar a la pràctica un projecte impossible. I amb aquesta filosofia va decidir tancar temporalment la seva oficina de Terreiro do Paço per traslladar-se a Intendente, una zona on els residents maleïen la seva sort, i la gent d'altres barris evitava anar-hi. Era l’inici de les grans transformacions de Lisboa, la reforma de les àrees històriques on l’evident degradació dels edificis i carrers es confonia amb una postal nostàlgica.