Trump defensa la seva presidència amb l’energia que no ha tingut Biden
PeriodistaDonald J. Trump vendrà cara la seva pell. Ha cavalcat la frase “Jo no soc un polític” amb energia. Energia, aquesta és la paraula. S’ha passat la campanya ballant YMCA dels Village People i aparcant l’Air Force One al costat de l’escenari, rodejat de milers de persones sense mascareta, ni respecte ni complexos. Li ha estat dient Sleepy Joe a Joe Biden des del primer dia, com fa quatre anys li deia a Hillary Clinton que li faltava “stamina”. L’enèrgic Trump ha tornat a demostrar un domini pràctic dels instints bàsics de la gent que mira la tele i que projecta la seva vida en la vida dels rics, un domini directament proporcional a la incapacitat dels demòcrates per elegir un candidat competitiu, per segona vegada. Per això aquesta matinada tan llarga em puc imaginar Trump mirant la televisió a la Casa Blanca i dient als seus 250 convidats “Poseu-vos còmodes que encara riurem”.
He anat a dormir amb el missatge d’un professor universitari d’herència demòcrata que em diu: “No tinc ni idea de què pot passar. Crec que Trump té més suport del que es pensen els mitjans”. Uns amics que viuen al ric comtat de Montgomery, tocant a la ciutat de Washington, rabiosament demòcrates, han baixat per l’avinguda de les ambaixades, Massachusetts Avenue, i han arribat fins al carrer 16, el que dona a la Casa Blanca, per veure amb els seus propis ulls un espectacle que no havien vist mai: “Toni, ho hauries de veure, la policia ha rodejat la Casa Blanca amb un mur, no s’hi pot arribar, sembla que estiguem en estat de setge, quina pena!” Al mur hi ha penjats tot de cartells: “Detingueu Trump”; “La vida dels negres compta”; “Els camps de detenció infantils destrueixen els nens”; “Fracassat; “Amerikkka”.
A les quatre de la matinada nostres, Trump, Biden i Obama han enviat missatges a la gent que és a les cues per votar perquè no se n’anessin a casa. Encara no sabem què passarà però tots dos han guanyat als estats en què se suposa que havien de guanyar. I no, Trump no és un loser o, almenys, encara no. Trump guanya a Ohio, a Pennsilvània i a Florida, sobretot a Florida, on el recompte va de pressa i Trump no afluixa: els seus missatges als hispans dient que Biden “és socialista” han funcionat amb precisió. El mateix Trump ho havia escrit en un tuit amb majúscules a mitja tarda: “Té molt bona pinta a tot el país. Moltes gràcies!” Biden no ha sabut imposar-se a Florida ni amb el dòping constant de la presència d’Obama, que hi ha anat a posar tota l’energia que Biden ja no pot mostrar.
Trump ha aconseguit que seguir-lo sigui una religió i votar-lo una rebel·lió. Trump no té partit ni votants, té fidels d’aquells que com més es riuen de la seva fe, més hi creuen. Li cridaven “T’estimem!” als mítings i era veritat. I ells els deia “Jo soc la vostra veu” i era mentida, però el que era veritat és que Biden no sonava com si fos la veu de la gent, sinó la gastada cançoneta d’una política que s’ha fet massa anys als despatxos per tenir força moral i sonar sexi, guanyadora i versemblant, sobretot davant un candidat que ha entès que molta gent ja no espera promeses ni solucions d’un president, en té prou amb una llista de culpables a qui engiponar el seu ressentiment. I a l’Amèrica del 2020, els motius per al ressentiment, reals o fake, permeten fer una llista generosa en odi i rancúnia, sobretot si el president no té escrúpols ni li importa que se li noti.
