Qui ha perdut són els Estats Units

Acabem de viure quatre anys de la presidència més divisiva i deshonesta de la història nord-americana; una presidència que ha atacat els dos pilars de la nostra democràcia: la veritat i la confiança. “Francament, hem guanyat aquestes eleccions”, va afirmar Trump quan encara no s’havien escrutat milions de vots a Wisconsin, Michigan, Pennsilvània, Geòrgia, Arizona i Nevada. “Anirem al Tribunal Suprem dels Estats Units”, va afegir, sense explicar com ni sobre quina base. “Volem que s'aturi el recompte de vots”.

¿Volem que s’aturi el recompte de vots? ¿De debò?

Però, tot i que probablement Biden guanyarà el vot popular, no hi haurà cap victòria esclatant, una majoria aclaparadora que digui a Trump i als que l’envolten: “Ja n’hi ha prou: foteu el camp i no torneu a portar mai més en aquest país aquesta política tan divisiva”. Com diu Dov Seidman, especialista en lideratge: “Sigui quin sigui el resultat definitiu, ja ha quedat clar que, amb els nord-americans que han dit «Ja n'hi ha prou», no n’hi ha hagut prou”. “No hi ha hagut una onada política blava –assenyala–. Però el més important és que no hi ha hagut una onada moral. No hi ha hagut un rebuig generalitzat d’aquesta mena de lideratge que ens divideix, fins i tot enmig d’una pandèmia”.

Som un país amb múltiples fractures obertes i, per tant, ja no som capaços de fer res d'ambiciós –com enviar un home a la Lluna– perquè les coses ambicioses les hem de fer tots junts. Ni tan sols ens podem posar d’acord per portar tots mascareta enmig d’una pandèmia, quan els especialistes en salut pública ens diuen que sens dubte salvaria vides. Seria tan senzill, tan fàcil i tan patriòtic dir: “Jo et protegeixo i tu em protegeixes”. Però no en som capaços.

Aquestes eleccions, ben al contrari, han posat de manifest les fractures. El president, amb múltiples gestos de complicitat i missatges de doble sentit durant la campanya, s’ha presentat com el líder de la majoria blanca nord-americana, cada vegada més reduïda. No es pot explicar la fermesa del seu suport electoral, tot i la toxicitat sense precedents del seu comportament en l’exercici del càrrec, sense fer referència a dues xifres. L’Oficina del Cens dels Estats Units preveu que, a mitjans d’aquest any, la majoria dels 74 milions de nens que hi ha al país ja no seran blancs. Al mateix temps, es calcula que, en algun moment de la dècada del 2040, els blancs constituiran el 49% de la població nord-americana, mentre que els col·lectius hispans, negres, asiàtics i multiracials representaran el 51%.

Entre molts blancs, sobretot entre els homes blancs de classe treballadora i sense estudis universitaris, s’ha estès una clara sensació de malestar, i fins i tot de resistència, perquè la nostra nació està en vies de convertir-se en un país en què els blancs seran minoritaris. Veuen Trump com un baluard contra les repercussions socials, culturals i econòmiques d’aquest canvi. El que molts demòcrates consideren una bona tendència ­–un país que ha de lluitar amb un racisme estructural però que aprèn a acollir i celebrar una diversitat creixent– per a molts blancs és una gravíssima amenaça cultural. I això alimenta una altra tendència letal que aquestes eleccions no han fet sinó reforçar.

Com diu Gautam Mukunda, autor d’Indispensable: when leaders really matter: “Molts senadors i congressistes republicans del Congrés –com ara Lindsey Graham a Carolina del Sud i John Cornyn a Texas– han guanyat després d’abraçar Trump. Això vol dir que el trumpisme és el futur del Partit Republicà. L’única cosa exclusiva del trumpisme des del punt de vista tàctic és que ni tan sols intenta obtenir el suport de la majoria de nord-americans. Per tant, el Partit Republicà mantindrà l’estratègia de recórrer a tots els mitjans legals –per molt nocius que puguin ser des del punt de vista democràtic­– per controlar el poder, encara que la majoria de ciutadans votin en contra seu; és el que han fet per nomenar tant si com no dos jutges del Tribunal Suprem”.

Això vol dir que s’intensificaran totes les tensions que pesen sobre el sistema de govern nord-americà, afegeix Mukunda, perquè tenim un sistema electoral antiquat que teòricament permet als republicans controlar la Casa Blanca i el Senat contra la voluntat d’una àmplia majoria del poble nord-americà. “No hi ha cap sistema capaç de sobreviure a aquesta mena de tensió –conclou–. En un moment o altre esclatarà”.

Encara que guanyi Biden, no ha passat res que faci pensar que els republicans vulguin replantejar-se seriosament aquesta estratègia política, que han perfeccionat amb Trump.

Però els demòcrates també s’han de replantejar moltes coses, com assenyala Michael Sandel, professor de Harvard i autor de The tyranny of merit: what’s become of the common good: “Tot i que Joe Biden ha fet èmfasi en les seves arrels i la seva solidaritat amb la classe obrera, la gent continua identificant el Partit Demòcrata amb les elits professionals i els votants amb estudis superiors més que no pas amb els obrers que en altres èpoques van constituir la seva base. Ni tan sols un fet que marca època com és aquesta pandèmia, pèssimament gestionada per Trump, ha canviat aquesta percepció. Els demòcrates s’han de preguntar: per què hi ha tants treballadors que s’adhereixen a un plutòcrata populista que fa una política que els afavoreix ben poc? Els demòcrates han de parar atenció al sentiment d’humiliació dels treballadors, que tenen la sensació que l’economia els ha deixat abandonats i que les elits amb títols universitaris els miren de dalt a baix”.

Espero que qui guanyi aquestes eleccions arribi a una conclusió sens dubte encertada: no ens podem continuar agredint els uns als altres d’aquesta manera. Estic segur que “els millors àngels de la nostra naturalesa” –com va dir Abraham Lincoln en el seu discurs de presa de possessió– encara són per aquí a prop. Però, en aquests moments, ni la nostra política ni el nostre sistema polític els mouen a aparèixer amb el grau d’intervenció i la celeritat que amb tanta urgència necessitem.

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times