America's real choice
Crònica d'una nit d'estupefacció amb els demòcrates nord-americans establerts a Barcelona, seguint l'escrutini de les eleccions dels EUA entre copes
BarcelonaQuan surto de la Sala B de Luz de Gas queden mes demòcrates esperant els resultats finals que parelles incendiàries aparcades al mirador de Vallvidrera. Des de l’inici de la nit l’eufòria era continguda i, mentre passen les hores, l’entusiasme s’esbrava com una beguda edulcorada. Està a punt de caure Florida a les mans de Donald Trump, un estat crucial.
La nit electoral nord-americana a Barcelona ha començat d’hora. A les onze de la nit hi havia dues cites a escollir. Una de més neutral a l’hotel Majestic, amb el cònsol fent d’amfitrió, i una altra, de tipus demòcrata, als dominis musicals de Fede Sardà.
La primera parada obligada és a l’hotel del Passeig de Gràcia. L’impacte és immediat. Veure convertit un saló barceloní en una illa que podria estar situada a l’estat més profund de l’Amèrica faulkneriana és un cop per a les retines mediterrànies. No hi manca res. Un 'photocall' amb les figures de Trump i Clinton retallades de cartró, quatre pantalles gegants amb les imatges de la CBS, ABC, CNN i NBC, bols plens de plàtan liofilitzat, un màquina de crispetes salades, servei gratuït de Jack Daniels i una rèplica d’Anna Balletbó que podria ser Anna Balletbó. A l’Hotel Majestic s’hi respira allò que una generació ja perduda coneixíem com el toc Ferrero Rocher. "America's real choice", deia un eslògan de la Coca-Cola en l’època del 'pelotazo', encara que aquesta nit qui mana és la companya Pepsico.
Era previsible, però al Majestic s’hi concentren polítics de tots el colors. El president Carles Puigdemont i l'expresident Mas, els Pich i Pon de la política catalana, i del bàndol dels Ortega i en Gasset, la delegada del govern, María de los Llanos de Luna, i l’Alberto Fernández Díaz. Curiosament, la delegada veu cava, no sé si valencià o de Freixenet, i el menys apostòlic dels Fernández Díaz no beu, però ensenya, cofoi, una fotografia feta l’any 1984, quan va participar en la convenció republicana liderada per Ronald Reagan. Se’l veu feliç. Ja llavors era de centredreta.
Al Majestic, l’ambient electoral es manté amb el to d’una nota sostinguda. És el que té la presència d’un cònsol. Les notes agudes no existeixen.
M’havien dit que la festa organitzada pels Demòcrates de Barcelona a la Sala B de Luz de Gas seria més alegre. El cas és que és menys protocol·lària, però hi manca intensitat. Els que vivim als extraradis dels EUA ens hem maleducat amb les pel·lícules de l’oest. Allà, l’eufòria es manifesta amb el 'yee haw' dels 'cowboys'. Però som en un feu demòcrata i la processó va per dins. Diuen que a Barcelona els Republicans es poden comptar amb els dits d’una mà.
La nit passa lenta. A dins, serveixen minihamburgueses, mini 'hot dogs', amanida de llenties i per postres, 'brownie'. I per amenitzar el tic-tac dels rellotges sincronitzats amb els locutors de la CNN, Toni Sparks, una noia de veu educada per cantar blues, interpreta una versió de 'Verde que te quiero verde' sota la mirada d’un antic militant de les cançons de James Taylor que crida un 'go for Clinton' manat d’esma.
Fora, al carrer, els fumadors cremen l’avorriment fumant. I en una d’aquestes converses amb en Fede Sardà, apareixen Rubianes i Carles Flavià, al cel siguin. En Fede recomana l’espectacle 'Teràpia', que interpreten cada divendres Juan Carlos Ortega i el seu germà Xavier.
'Teràpia' és el que necessitaran els demòcrates. Estan a punt de tocar les cinc i Trump serà, si el fantasma de Franklin D. Roosevelt no canvia els pronòstics, el 45è president dels EUA. 'God bless the world'.