La Xina i la UE es disputen ara els recursos naturals de l'Amèrica Llatina

Buenos AiresUn any després de la invasió de Rússia a Ucraïna, la dependència d'Europa de l'energia russa ha provocat una sacsejada del tauler geoestratègic. Quan Putin va tancar l’aixeta del gas que abastia gran part del continent, els governs van fer passos enrere en la descarbonització de les economies i la transició a les energies renovables: al novembre Alemanya va desmantellar un parc eòlic per ampliar una mina de carbó, el combustible fòssil més contaminant que torna a cremar aquest hivern.

El mateix ha passat amb el petroli cru. Sense escarafalls, Putin ha redirigit el seu mercat a l'Àsia, principalment a la Xina, i Europa ha anat a buscar-lo a l’altra banda de l’oceà: als Estats Units, primer productor mundial, i diferents països de l’Amèrica del Sud. En plena crisi energètica global, la vasta regió és percebuda com una promesa dels recursos que el món necessitarà en el futur, com el liti, però també té importants jaciments de cru i gas natural.

Si bé Llatinoamèrica és una importadora neta de fonts d’energia –n’importa més que n’exporta– i, com a tal, també ha patit les conseqüències de l’augment dels preus al mercat internacional, hi ha alguns països que s’han beneficiat del conflicte bèl·lic a Europa. És el cas de Colòmbia o de Guaiana, que han passat a vendre petroli a la Unió Europea: Guaiana, en particular, va augmentar les seves exportacions en un 163% del 2021 al 2022, i la meitat anaven a Europa, segons dades de World Energy Trade. El Brasil, per la seva banda, es manté líder en producció i exportació de petroli de la regió, i ja fa anys que té un client estable: la Xina.

La Xina, un pas més endavant

Quant al gas natural, els exportadors nets avui en dia són Bolívia, Trinitat i Tobago i el Perú, però amb el volum que comercialitzen “no poden substituir l’oferta russa”, segons diu a l’ARA Diego Rivera Rivota, investigador del Centre de Política Energètica Global (CGEP, per les sigles en anglès) de la Universitat de Columbia (Nova York). L’expert aconsella “anar amb cura amb els grans anuncis del potencial de la regió”, i apunta que l'existència de recursos en brut no vol dir que automàticament hi hagi riquesa per al país: “Es requereixen inversions milionàries per explotar-los i comercialitzar-los, a banda d’acords, lleis i regulacions, i la inversió triga anys a recuperar-se”.

Alguns països de la regió ja han trobat aliats per treure suc dels seus recursos. És el cas de l’Argentina i el jaciment de Vaca Muerta, una formació geològica de 30.000 km² a la província de Neuquén, a l'est del país, que promet convertir-se en una potent plataforma d’exportació de cru i gas natural liquat, just en un moment en què cal reduir aquests combustibles fòssils a escala global. Per fer-ho realitat, YPF –empresa petroliera controlada per l’estat argentí– ha pactat una inversió milionària amb la companyia malàisia Petronas, una aliança que “genera una gran expectativa de cara a grans mercats com la Unió Europea o el Japó”, diu a l’ARA Ignacio Sabbatella, investigador del Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tècniques (Conicet) de l'Argentina.

Però el gran soci dels estats llatinoamericans és la Xina. I va un pas més endavant, amb capital col·locat estratègicament en els recursos clau del futur. Mentre Europa, que s'autoproclama líder en la lluita climàtica, mira l'Amèrica del Sud a la recerca sobretot de combustibles fòssils, la Xina ho fa també per avançar en la descarbonització.

“Des d’abans de la pandèmia, empreses xineses han invertit en energia nuclear i han guanyat licitacions per construir instal·lacions eòliques i solars a la regió”, explica Sabbatella. Això no obstant, la inversió estrella del gegant asiàtic és el liti, el mineral que necessiten totes les bateries elèctriques i amb el qual es pretén dur a terme la transformació del sector del transport a escala mundial. El 65% de les reserves mundials d’aquest mineral es troben en la triple frontera entre l'Argentina, Xile i Bolívia, l’anomenat triangle del liti.

Rivera adverteix que “el 90% de les refineries de liti es troben a la Xina”, i alerta de “l’enorme responsabilitat que tenen els governs de procurar beneficis a les economies nacionals en l’extracció d’aquests béns”. Sabbatella coincideix en la importància del debat: “¿Ens quedarem amb el rol passiu de mers exportadors de matèries primeres, o adoptarem un model en què ens puguem immiscir en les cadenes de valor?” L’investigador veu una gran oportunitat per generar treball i desenvolupament humà a la regió, la més desigual del món segons les Nacions Unides, i “una de les que menys han contribuït al canvi climàtic però que més en pateixen les conseqüències”.

Un altre rumb: el postextractivisme

Enmig d’un conflicte que ha evidenciat la dependència pels recursos finits de la Terra, recuperen força les teories postextractivistes, que defensen la sobirania dels països del sud per decidir quin recurs extreure, com fer-ho, i quant exportar-ne. Eduardo Gudynas, investigador del Centre Llatinoamericà d’Ecologia Social (Claes), s’oposa a la dependència econòmica de l’extractivisme, ja que “mai se’n comptabilitzen els costos socials, en la salut, l’ambient i l’aigua que acaben pagant les comunitats locals”.

En aquest sentit, proposa extreure recursos només segons necessitats "legítimes" –energia per al transport públic, per exemple– i tallar l’extracció per usos "il·legítims" –or per a joieria–. Al seu llibre Muy lejos está cerca aborda els efectes de la guerra russo-ucraïnesa als països llatinoamericans: “Estem veient una reconfiguració de la globalització: mentre les sancions de Washington i Brussel·les a Rússia pretenen disciplinar-nos i recordar-nos qui talla el bacallà, nosaltres ja depenem massivament del sud-est asiàtic i de la Xina”.