De la 'villa' al 'country': la desigualtat social que fractura l’Argentina

Buenos AiresAquests últims mesos, a l’Argentina es fa difícil d’entendre com la gent s’organitza per arribar a finals de mes: la inflació mensual de l'octubre va ser del 8,3% –la interanual és del 142%–, la pobresa frega el 40% i hi ha un 60% de pobresa infantil. La moneda es deprecia cada dia però això mai afecta tothom per igual, i es fa inevitable preguntar-se com viuen els extrems de l’escala social en aquest país: els barris més pobres i els més rics, les villas i els countries, ajuden a interpretar les estadístiques i a veure que a l’Argentina hi ha una profunda desigualtat social. L'economia marcarà la segona volta de les eleccions presidencials de l'Argentina d'aquest diumenge, en què s'enfronten el candidat peronista, Sergio Massa, i l'ultraliberal, Javier Milei.

La Villa 31 és un barri ubicat en ple Buenos Aires, entre els barris benestants de Retiro i Recoleta. Les villas portenyes són assentaments informals que s’han anat construint sense planificació urbanística i que es caracteritzen per l'habitatge precari i la manca de sanejament. La 31 és una de les més grans i sorolloses de la capital: l’envolten la zona portuària, una estació d’autobusos i l’autopista, i la sobrevolen avions que aterren o s’enlairen de l’aeroport de vols interns de la ciutat. Les villas són fruit de les migracions que ha rebut Buenos Aires: al segle XIX d’Europa i, més tard, de l’interior del país, així com del Paraguai, Bolívia o el Perú. El barri va créixer de manera important amb la Gran Depressió de 1929, quan milers de treballadors van perdre la feina i van haver d’abandonar casa seva, al centre de la ciutat. Avui té una extensió de 72 hectàrees i una població d’unes 55.000 persones.

Enfilant la riba del Río de la Plata amunt, s'arriba a la frontera entre la ciutat i la província de Buenos Aires: a la Zona Norte, amb diferents municipis residencials, hi ha alguns countries o barris tancats. Són urbanitzacions de cases unifamiliars amb jardí, seguretat 24 hores i diferents amenities: piscina, pista de pàdel o de tenis, camp de futbol, restaurant, gimnàs... Algunes fins i tot tenen llacs artificials on es pot passar un dia en barca. Hi viuen famílies o matrimonis amb un o dos cotxes, perquè els serveis queden lluny.

Al barri de Los Ceibos, municipi de Tigre, hi viuen la Claudia i el seu marit, el Jorge. Ella és jubilada, i ell, tot i que ja té 70 anys, continua treballant a la Borsa de Buenos Aires, on es desplaça cada dia en moto. Tenen dos fills bessons de 42 anys, que després de viatjar pel món es van instal·lar al Brasil, on van arrencar un negoci de surf i han format les seves respectives famílies. El Jorge i la Claudia els visiten dues vegades l’any en períodes de tres mesos. S’instal·len a la casa que es van construir, prop d’ells, i la de Tigre queda buida: per a la Claudia llogar-la implicaria “massa feina” i, de totes maneres, es queda tranquil·la perquè al barri hi ha “seguretat total”. El recinte està protegit per una tanca i a l’entrada dos guardes identifiquen tothom que hi entra: “Jo em relaxo quan m’obren la barrera; aquí dins és un altre món”.

A la Villa 31, la Julia Orellana està preocupada per l’augment de la violència i el tràfic de droga. El paco (la pasta base de la cocaïna) és la que més circula entre els joves, cosa que no passava fa trenta anys, quan ella hi va arribar des de Bolívia amb el seu marit. Van emigrar junts perquè a ell, divorciat i més gran que ella, els sogres no el van acceptar. Van tenir dos fills que actualment viuen a Pamplona: Orellana va emigrar a Espanya quan va morir el marit, buscant una vida millor: “En aquella època, el barri no estava ni asfaltat, era tot de fang, hi havia gossos per tot arreu, no teníem aigua corrent i als meus fills els robaven cada dos per tres”. Amb l’ajut de la seva cosina, que vivia a Navarra, va aconseguir la ciutadania espanyola i se’n va anar a treballar com a cuidadora de persones grans. Recorda amb especial estima una velleta que amb ella "va revifar": "La tenia sempre ben pentinada i ben alimentada, i al migdia li donava un gotet de vi", explica.

Ara és a Buenos Aires perquè feia massa temps que ningú obria casa seva, i li preocupava que algú l’ocupés: “No vull abandonar-la, he patit tant per tenir-la”, diu entre llàgrimes. No sap quan tornarà a Espanya, però no hi vol pensar gaire, perquè si bé enyora els seus fills i nets, també gaudeix de la vida aquí: tot i que al barri hi ha molt racisme –sovint s’ha de sentir dir “boliviana de mierda”–, hi té les seves amigues, algunes del menjador comunitari, on cuina com a voluntària preparant 450 racions de dinar i sopar cada dia.

La Claudia també passa temps amb les amigues i els veïns del barri, amb qui organitzen dinars i asados: “Ens estimem tots”, diu. Per anar al gimnàs, als matins agafa el cotxe i creua el barri del costat, de construccions visiblement precàries: “No és una villa –aclareix–. De fet, la majoria de la gent que viu aquí treballa gràcies als barris tancats, com a jardiners o minyones, i, al cap i a la fi, són propietaris del terreny on viuen”. Comenta aixecant les celles que en el barri tancat de més enllà hi viu el ministre d’Economia i candidat a la presidència pel partit peronista, Sergio Massa. Milei ha capitalitzat el vot jove i masculí de les villas portenyes com la 31, que eren barris de tradició peronista. Diversos experts hi veuen un vot de càstig a la política tradicional, que no ha sabut resoldre els problemes estructurals del barri. “Jo no en sé gaire, de política”, diu la Claudia mentre condueix, “però està clar que l’Argentina necessita un canvi”.