Veneçuela: votar en cleptocràcia

CaracasNicolás Maduro era l’únic civil que havia acompanyat Hugo Chávez des del principi. Se suposa que això el va fer el successor ideal. Va superar per poc la gran prova de foc després de la seva mort: guanyar les eleccions de l’any 2013, encara amb el chavisme de dol, amb una diferència de 200.000 vots per davant del candidat de l’oposició, Henrique Capriles Radonski.

Una dècada després, el context és un altre. Abans de les eleccions de diumenge, es podien trobar per tot el país cartells amb l’eslògan de la campanya oficial –l’única visible–: "És temps de lleialtat". Semblava tota una declaració d'intencions. Sense una obra per lluir després d’un daltabaix econòmic terriblement gestionat, semblava que Maduro digués al seu electorat: no ho facis per mi; fes-ho en record d’Hugo Chávez. A partir de dilluns, les imatges de veneçolans esquinçant els mateixos cartells a tort i a dret han inundat les xarxes. Així com l’enderrocament d’estàtues. Si fa anys –fins i tot abans que a Europa– Cristòfor Colom queia a Caracas, ara és el mateix Hugo Chávez qui cau. Aquest és el llegat.

Un dia abans de les eleccions, el periodista Ewald Scharfenberg, coeditor del mitjà especialitzat en investigació Armando.info –bloquejat pel govern i exiliats els seus principals reporters– va piular dues definicions que podrien explicar qualsevol escenari postelectoral: cleptocràcia, sistema de govern en què l’important és la butxaca de qui mana, i caquistocràcia. Aquest últim seria com el govern dels millors, però a l'inrevés. El govern dels més ineptes.

És difícil explicar la dimensió de la corrupció dels últims anys. Per això, Armando.info, en aliança amb Frontline, va produir el documental Una pauta perillosa: Descobrint la corrupció a la Veneçuela de Maduro. La clau és l'any 2015, quan tornen a caure els preus del petroli i Maduro diposita tota la seva esperança en una persona desconeguda fins aleshores: Alex Saab, l'empresari colombià que es va enriquir explotant l'ajuda alimentària destinada a Veneçuela, producte del desgavell macroeconòmic de la seva gestió i posteriorment del bloqueig, les sancions i el conflicte polític. Amb ell, el chavisme com a projecte polític va morir. Amb ell, el madurisme, com a nova elit econòmica, es va instal·lar.

El trencament és tan gran que per primera vegada figures del chavisme clàssic com Andrés Izarra, ministre de Comunicació i d'Informació de Chávez (2004-2012) i ministre de Turisme de Maduro (2013-2014), s’hi han girat en contra. Les seves piulades no deixen ningú indiferent. O Juan Barreto, artífex del programa Aló, Presidente!, exalcalde de Caracas i exdiputat de l’Assemblea Nacional. Cap persona es podria imaginar Barreto defensant qualsevol cosa que digués o fes l’oposició. Molt menys, María Corina Machado, la líder indiscutible de l’actual procés opositor, la candidata que no va poder ser mai –el govern la va inhabilitar– i que ara reclama el que sembla una quimera a la Veneçuela de Maduro: transparència electoral.