Tota una vida buscant els pares que Pinochet va fer desaparèixer

Santiago de XileL’únic record que el Luis ha pogut rescatar d’aquella nit, després d’anys de dolor i d'una bona dosi de teràpia, és la imatge de la cel·la on el van tancar amb un home ensangonat estirat a terra, un altre que l'observa pel finestral, i la seva mare que li parla mentre ell l’escolta. Luis Emilio Recabarren Mena, conegut com el Puntito perquè anava sempre enganxat als seus pares, tenia dos anys i mig quan va viure aquest moment. Va ser detingut per agents de la intel·ligència xilena (Dina) el 29 d’abril del 1976, en plena dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990), juntament amb la seva mare, Nalvia, que tenia 20 anys i estava embarassada de tres mesos; el seu pare, Luis Emilio, de 24 anys, i el seu tiet Manuel, de 22. Tots militaven al Partit Comunista i tornaven junts a casa quan els van segrestar.  

"Aquella nit, després d’estar tancat, em van empènyer des d’un cotxe i em van abandonar a pocs metres de casa dels meus avis, on vivíem. Un veí em va trobar, i m’hi va acompanyar", explica el Luis a l’ARA, per telèfon, des de Suècia, on viu. L’endemà, a primera hora, el seu avi Manuel va sortir a la recerca dels dos fills i la jove, però no va tornar mai. També va ser detingut pel règim. Fins avui, la família no sap què va passar amb cap dels quatre, però el seu arrest i desaparició han marcat a fons quatre generacions dels Recabarren.

Quan es commemoren 50 anys del cop d'estat, orquestrat pels Estats Units, la seva història reflota. Més encara quan la setmana passada, el president xilè, Gabriel Boric, va anunciar un inèdit pla en què per primera vegada l’estat buscarà els més de 1.100 desapareguts que falten per trobar. El Luis celebra la iniciativa, però creu que arriba massa tard. “Xile té un deute molt gran. Si el país vol tirar endavant, s’haurà de saber què va passar”, diu.

"És un funeral etern"

La porta principal de la casa d'Ana González –o Anita, com li deia gairebé tothom–, àvia del Puntito i esposa, mare i sogra dels quatre detinguts desapareguts, està tancada amb una cadena i un cadenat sense clau des del 1976. “Cada cop que s’obria i grinyolava, la mare es pensava que eren ells, que havien tornat. Per acabar amb aquesta espera eterna, una tortura permanent, la va tancar amb el cadenat”, explica Patricia Recabarren, la petita dels sis fills d’Ana González i Manuel Recabarren, tieta del Puntito. 

Després d’aquella traumàtica nit, el petit Luis va quedar mut uns mesos i marcat durant anys: “El dolor sempre hi ha sigut, fins avui. És com un funeral etern”, diu. Creu que va ser alliberat a canvi de la presó, tortura i desaparició dels pares. “És una paradoxa molt gran perquè, per a mi, van ser veritables herois, però a la vegada em van deixar orfe. El cost polític que van pagar va ser molt alt”.

Tant la Patricia com el Luis han viscut l’exili, a l’Argentina i Suècia, respectivament. Ella va travessar els Andes amb 17 anys, sola i amb un paper amagat al pit amb un número de telèfon. Va tornar a Xile amb 40 anys, casada i amb una família pròpia. Ell va marxar de Santiago amb 11, amb la seva àvia materna, i fins avui viu a Estocolm. “Em feia por anar-me’n per si els meus pares apareixien i nosaltres no hi érem”, recorda. La seva professió de ballarí li “ha alleujat l’angoixa”, però durant dècades, de tant en tant, la depressió reapareixia: “El dolor tornava com una carta de correus”. Als 40 anys es va sotmetre a una teràpia contra el trauma, i només llavors va poder acceptar la desaparició. 

La dictadura va deixar més de 40.000 víctimes, entre elles més de 3.200 opositors assassinats, dels quals 1.469 van patir desaparició forçada. D’aquests, encara falta trobar-ne 1.162, segons les últimes xifres oficials.

Matriarca amb caràcter

L’Anita, una matriarca amb caràcter, dura i afectuosa al mateix temps –diuen filla i net–, va furgar entre els centenars de cossos sense identitat de l’Institut Mèdic Legal (la morgue), i va inspeccionar hospitals, maternitats, presons d’homes i de dones, centres de detenció i tortura, i cementiris. “Buscar volia dir deambular tot el dia: «On anem ara? A quina porta truquem?» En aquell moment encara érem familiars dels presumptes desapareguts, no els reconeixien com a tals”, explica la Patricia.

El Puntito no oblida les tardes que passava a les diferents organitzacions que ajudaven a buscar desapareguts polítics, com la Vicaria de la Solidaritat o l’Agrupació de Familiars de Detinguts i Desapareguts (AFDD), una de les més destacades del país, que la seva àvia va fundar juntament amb altres viudes, germanes i mares. “Mentre les dones fumaven i discutien, jo escoltava i absorbia tot aquell clima”, recorda. Participava també en les manifestacions per exigir justícia amb pamflets, pancartes i una imatge amb fotos dels seus pares penjada al pit.

Tot i que era molt bon estudiant, quan tenia 10 anys va deixar d’anar a classe per dedicar-se en cos i ànima a buscar-los: “Sentia molta ràbia i dolor i tenia la necessitat de fer alguna cosa”. Va recórrer la perifèria de Santiago en autobús, pensant que potser havien embogit o vivien al carrer, sols. “Caminava i caminava buscant els pares i pensava en totes les tortures que van haver de suportar, sobre les quals havia llegit en testimonis de supervivents”, explica.

Amb cada troballa de noves restes humanes localitzades, la família s’esperançava que podien ser les dels seus i que podrien, per fi, saber la veritat. “Sempre els vam buscar en vida, però arriba un moment que t’autoconvences que ja no”, admet la Patricia.

“Mai no deixes de buscar”

Anita González va esdevenir un símbol de lluita incansable pels drets humans en plena dictadura. Va fer quatre vagues de fam, es va encadenar a les portes de l’antic Congrés de Santiago i va viatjar durant quatre mesos per Europa i els Estats Units per donar a conèixer al món les atrocitats del règim de Pinochet.

L’any 2000, ja en plena democràcia, amb diversos fills i nets, va interposar una denúncia per demanar justícia (el Luis s’hi va sumar el 2019), que ha rebut la sentència definitiva a finals de juliol d'aquest 2023. La Cort Suprema va condemnar a penes d’entre 15 i 20 anys de presó nou exagents de la Dina pel segrest dels quatre membres de la família Recabarren. “És un petit triomf, però encara no sabem on són”, lamenta el Puntito. “Mai no deixes de buscar, i ara ja són els meus fills els que també volen saber on són els seus avis”, afegeix.

A la Patricia li agrada recordar una de les frases més evocadores de la seva mare, que va morir l’octubre del 2018, amb 93 anys: “He convertit les meves llàgrimes en lluita, però vull plorar, vull plorar a llàgrima viva; només ho faré –però– quan se sàpiga la veritat i hi hagi justícia”.