Com ha pogut guanyar Milei?
Malgrat que les enquestes preveien un escrutini molt ajustat, el veredicte final ha donat una rotunda victòria al candidat rupturista Javier Milei. Aquest economista i opinador, criatura nascuda a l’escalf de les tertúlies televisives, ha vençut a cops de puny i exabruptes.
Seguint un xic la seva campanya un s’adona que aquest senyor representa, juntament amb la seva companya de ticket Victora Villarruel, una amalgama tòxica composta per una visió moral reaccionària, una recepta econòmica turbo-neoliberal i una performativitat antipolítica.
Al llarg d’aquests mesos tothom ha vist que Milei té una visió autoritària de la vida, que desqualifica i deshumanitza els seus adversaris, que no creu en l’estat, i que és masclista i homòfob. Certament, una persona que afirma que la igualtat d’oportunitats és una aberració, que cal privatitzar la seguretat i neteja dels carrers, que s’ha de crear un mercat d’òrgans humans, que cal eliminar el Banc Central, i que els 30.000 desapareguts de la dictadura argentina només van ser un excés, s’ha fet seva la presidència de la República Argentina. ¿Com es pot entendre? Doncs de la mateixa manera que cal interpretar les victòries de Bolsonaro, Orbán, Trump o Meloni.
Un amic meu, sociòleg argentí, em va dir fa unes setmanes que com més es conegués Milei menys possibilitats de guanyar tindria. Però no ha estat així. Des de la seva victòria a les primarias abiertas simultáneas y obligatorias del 13 d’agost fins ahir, els focus es van centrar en ell, i les bestieses que ha dit no l’han erosionat.
¿Com és possible? Doncs perquè ha pesat més l’enuig i afartament de la població respecte de la crisi econòmica i social que no pas la possibilitat que un personatge tan estrafolari i radical aconseguís la presidència. El desgast econòmic i psicològic de viure amb un 140% d’inflació anual fa que molta gent vulgui passar plana i, sobretot, escopir a la cara al ministre d’Economia –que era l’altre candidat.
La situació econòmica, clau
Per a qui no ho sàpiga, viure amb una inflació de dos dígits vol dir que el dia que es cobra és necessari gastar-s'ho tot, perquè l’endemà els diners comencen a perdre valor i, per tant, no té cap sentit estalviar. Però si després de les compres queden diners, cal comprar dòlars. Això a l'Argentina no és tan fàcil: l’estat només deixa comprar en el mercat oficial 200 dòlars al mes a un preu aproximat de 350 pesos, i si es recorre al mercat negre (l’anomenat blue) el preu del dòlar és de 850 pesos. Òbviament els qui compren dòlars no els dipositen en els bancs, sinó sota el coixí de casa. De tot plegat cal dir que en aquests darrers temps ni les economies familiars, ni l’estat ni els bancs de l’Argentina han tingut estalvis ni la capacitat de fer inversions.
Amb aquest paisatge social i econòmic, la proposta rupturista (per la dreta) de Milei ha trobat el suport de múltiples col·lectius. D’una banda, hi ha els joves de classe mitjana i popular descontents amb un futur poc lluminós. De l’altra, homes que veuen amb disgust l’actual procés d’autonomia i empoderament de les dones. I també grups de pobres que creuen que ja no tenen res a perdre i elits econòmiques que volen deixar de pagar impostos. Es tracta, sobretot, d’una base social enfadada i irritada, que no pensa gaire més enllà del campi qui pugui. En definitiva, es tracta d’una base social força semblant a la que vota Bolsonaro al Brasil i Trump als Estats Units.
El fet diferencial a l’Argentina és que –a diferència d’altres països– la dreta més formal i conservadora, liderada per l’expresident Mauricio Macri, li ha fet costat sense cap mena de fàstic. El que caldrà veure ara és quina resistència trobarà el nou govern per part dels sindicats, moviments socials i partits d’esquerra a la teràpia de xoc que Milei ha promès.